Càstig: Bon dia, Lucio. A penes et vaig reconèixer. S'ha afaitat i ha perdut bastant quilo. Oh, si sembla vostè un altre! Abans eres molt alt, però ara més llarg.

Lucio: Bon dia, sí, Zigor. Gràcies, doncs, per haver-me conegut és per haver-me aprimat, perquè si no, hauria de passar el dia sense escoltar el millor joc de paraules que m'han fet fins ara.

Càstig: Parles de debò? Doncs bé, acabo d'ocórrer-m'ho, segons parlava. En veritat que no tenia cap mèrit. No se sap d'on venen. Si haig de ser sincer amb vostè, em deia que vostè no era molt aficionat al joc de paraules.

Lucio: Jo soc un entusiasta defensor de l'humor. A vegades vaig arribar a pensar que l'acudit i el poema no són més que dos parents d'una mateixa família, d'un en un i un altre per l'enorme importància que té la disposició dels elements i per la destrucció del tot que pot implicar la desaparició d'un sol element. En acudits o en poemes no necessitaria res de més. L'acudit (i dins d'ell també el joc de paraules) és la unitat mínima de l'humor verbal, igual que el de la literatura és el poema (o una línia perfecta de versos).

Càstig: Per això, segurament, soc tan mal narrador d'acudits. Començo a comptar un i avançament o desactúo l'agulló amb gràcia, sense on el necessiti, amb alguna cosa que ja he dit abans. Moltes vegades he pensat que hauria d'aprendre de memòria per a tirar a la meva família en els sopars (perquè la família de la meva nena té molt de costum de contar històries ridícules durant la sobretaula), com els versos o poemes que ens ensenyaven a l'escola. El meu sogre, per exemple, sempre compta les mateixes i sense canviar ni una paraula.

Lucio: És vostè un mal acudit, perquè vol explicar l'acudit, però ha de recitar-lo, sí. No es pot explicar ni un poema. Jo podria dir que Sandro Penna ha un poema en el qual diu de ser jove sempre consisteix a no penedir-se d'estar vessat als sentits i tu pots estar d'acord, però fins que jo reciti el poema a viva veu no sentiries la veritable emoció. Un bon poema i un bon acudit sempre té alguna cosa de memorable.

Càstig:Per a vostè, doncs, l'emoció i el riure són el mateix?

Lucio: Avui em tornaria a creure que sí. Una emoció influeix en la correcta (o si ho prefereixes, bella) i imprescindible disposició de les paraules. Això no quitació, com no valoro tots els tipus de poesia, que algunes classes d'humor tinguin més valor que unes altres. L'humor conceptual (que revela el xoc entre dues idees) o l'humor de situació (que revela l'absurd d'un costum) prefereixo molt més que l'humor que juga amb les paraules. Els que no poden traduir-se a un altre idioma, millor que a mi.

Càstig: Diria que és una actitud lleugerament esnob, que mostra una mica d'autogovern.

Lucio:No llançaré a ningú al foc per un joc de paraules. Però crec que a) mostra menys imaginació, b) dificulta el camí cap a altres tipus d'humor, c) implica el risc de semblant cratilismo barat, i d)…

Càstig: Aber, aber, aber. Cratilismo?

Lucio: Sí. De la conversa de Plató (Crátilo creu que les paraules estan íntimament unides al seu profund significat). Quan el jugador de paraules crea una nova de dues paraules –“faig hitzilik”, diguem, o euskahalduna – pot tenir la temptació de buscar alguna revelació. Com en la poesia.