Oholtza gaineko bertsolaritza utzi berri, Ulises euskaldunaren azalean agertu zen Xabier Amuriza Bilboko Bidebarrieta liburutegian, maiatzaren 19an. Maisua omentzeko beste emanaldi berezi hauek egingo dira ekainean: 16an Etxanon Amurizaren gaiak eta garaiak berbaldia; 17an Durangon 'Emaidazue freskura' lagunarteko kantaldia eta 19an Etxanotik Berrizera 'Amurizaren bideak eta aireak' erromesaldi artistikoa.
Van ser coneguts els nombrosos elements, tècniques i recursos cinematogràfics utilitzats pel mestre del suspens en la seva trajectòria. Segons Hitchock, el llibre conté una sèrie d'entrevistes realitzades pel cineasta anglès amb el director François Truffaut. Va explicar també d'on ve el nom de McGuffin: “El nom té el seu origen en el music-hall. Dos homes anaven en un tren i un d'ells va preguntar a l'altre: Què és aquest paquet que pararà en el teu maleter de cap? L'altre va respondre: ‘Ah, això és un McGuffin’. L'altre home li va preguntar per segona vegada: Què és un McGuffin?’, i el seu company de viatge va respondre: ‘Un McGuffin és un caçador de lleons a Escòcia’. ‘Però a Escòcia no hi ha lleons’, li va dir el primer home. ‘Llavors el que és aquí no és un McGuffin’, va concloure el segon.
El veritablement important era que McGuffin no aparegués en la pantalla, per la qual cosa la resposta no va ser més que un joc de paraules creat per a eludir l'origen de la paraula. Traslladat al setè art, l'essència del concepte era la mateixa. Si es repassa la seva filmografia, es pot observar clarament, per exemple, en Rear Window (1954): el suposat assassinat que mai veiem crea una trama entre els protagonistes i els veïns. O en North by Northwest (1959), aquests documents secrets que segueix el personatge de James Mason. O, com no, en la coneguda Psycho (1960), en el moment en què apareix Norman Bates, semblava l'argument principal quan es descarta el robatori de diners.
Aparentment és un element poc important en la pel·lícula, però tothom balla al seu voltant: McGuffina és un recurs molt utilitzat tant al cinema clàssic com en les sèries actuals
Però al marge de Hitchcock, aquest recurs ha estat utilitzat sovint per un altre director que ha tingut una gran influència en la història del cinema: Quentin Tarantino. Per exemple, amb la famosa maleta que apareix en Pulp Fiction (1994). És un objecte que apareix en diversos moments de la història. Sabem que és important per als protagonistes, però no és l'element que més atenció li presta a l'espectador. Volem saber què hi ha dins, però el fonamental és com anirà la cita entre Vincent Vega i Mia Wallace. Llavors, aquest objecte s'esborra del guió i el mateix? No. Si aquesta maleta no existís, Marcellus Wallace no contractaria a Vincent i Jules i potser a Samuel L. Aquest assassí encarnat per Jackson no suportaria un “miracle” que posi en dubte el seu futur. En definitiva, l'element que per a nosaltres ha passat desapercebut ha estat un punt d'inflexió en la història. De no ser per això, totes les accions que es vagin a produir més endavant no tindrien cap justificació.
No obstant això, no té per què ser un objecte. Aquest motor per a portar la història a cap també podria ser un concepte. Citizen Kane (1941). L'argument principal de la pel·lícula és el de Charles Foster Kean (Orson Welles), un important empresari estatunidenc. Està basada en la vida de William Randolph Hearst en els mitjans de comunicació. La pel·lícula comença amb una paraula que l'empresari ha esmentat en el moment de la seva mort: “Rosebud”. L'opinió pública sent curiositat pel motiu d'aquesta paraula i un grup de periodistes es dedica a investigar els detalls de la seva vida per a descobrir el seu significat.
Però, des d'un punt de vista general, el concepte és el que més es percep en dos gèneres: d'una banda, les pel·lícules que tenen com a eix les aventures. En Indiana Jones, per exemple, la cerca d'una relíquia concreta que motivi tots els esdeveniments que li succeeixen més endavant al personatge. O en pantalla petita. Per exemple, en la sèrie Lost. La trama principal es desenvolupa en una illa on se succeeixen successos sorprenents. La majoria dels misteris que se succeeixen en aquesta illa, inclòs el seu origen, queden sense resoldre. La història i, sobretot, el veritable cor de la sèrie, no va ser més que un McGuffin per a “moure's”.
I d'altra banda, en les pel·lícules de suspens i espionatge: un microfilm, un disc amb dades molt importants, una persona a protegir… sempre hi ha un d'aquests McGuffin que mou tot. Això sí, que es pot reemplaçar sense cap problema per qualsevol altra cosa: una arma perillosa que no pot caure a les mans equivocades, una fórmula secreta que donaria la clau per a crear un super-exèrcit…
Encara que sembli un detall insignificant, si analitzeu els productes audiovisuals que consumim avui dia, us adonareu que aquesta tècnica de guió està constantment present. Un parany per a atrapar a l'espectador? Jo crec que no. Per a arribar fins al missatge final, ja que es tracta d'un mitjà per a facilitar la comunicació entre el consumidor i el producte. Com tots els fils intermedis han de quedar ben teixits, només la idea o raó que utilitzen els guionistes per a ajudar a construir la història com a guia.
El Consell d'Euskalgintza està alertant de l'emergència lingüística que estem vivint en les últimes setmanes. Han passat bastants anys des que es va començar a descriure la situació del procés de revitalització del basc en l'encreuament, en la rotonda, en l'inpasse i amb... [+]
Lau egunez idekia izanen den merkatu bat antolatzen du Plazara kooperatibak euskararen aldeko beste hamar bat eragilerekin –horien artean ARGIA–.