argia.eus
INPRIMATU
"Osasuna demana que es reconegui la malaltia"
  • Barcelona 1950. Fa vint anys va començar a sofrir el que després seria una fatiga crònica. O va començar el que el propi filòsof López Petit ha anomenat “la travessia de la nit”. Aquest procés físic i mental de destrucció s'explica en el llibre Fills de la nit. Amb voluntat de participar en el debat, en lloc de ser simplement sofridor.
Aritz Galarraga 2016ko maiatzaren 26a
“Medikuntzak modu garbian banantzen ditu osasuna eta gaixotasuna, eta hori problematikoa da”. Argazkia: Núria Juan Serrahima
“Medikuntzak modu garbian banantzen ditu osasuna eta gaixotasuna, eta hori problematikoa da”. Argazkia: Núria Juan Serrahima

El teu relat és íntim des de l'arrel, però també té una dimensió política.

El més polític que puc fer en aquests moments és, sens dubte, explicar per què hi ha nit en mi i em devora incansablement. És a dir, explicar la malaltia com una acció política. Compartir seria polititzar el meu malestar. Transformar la malaltia en arma.

És a dir, diagnosticar una època diagnosticant-se a si mateix.

És un llibre totalment personal, en el qual es mostra el meu procés de destrucció física i mental, però al final es converteix en una veu col·lectiva. L'aposta era aquesta: vaig fins al fons del que em passa, d'alguna manera connecto amb un malestar social, i la politització de l'existència fa que la malaltia es converteixi en arma. Faig un diagnòstic personal, però al mateix temps és el diagnòstic d'una època. La veu personal es desocupa i es converteix en una veu col·lectiva.

Vas dir diagnòstic, terme de medicina. Però el seu ha estat acostar-se a la filosofia.

La gent que avui vol mantenir-se en peus, sense agenollar-se, que no vol sofrir la humiliació diària, té problemes amb la vida, problemes polítics. Davant aquests problemes amb la vida, la psicologia es queda en la pell, en la descripció dels problemes d'una vida privada. La filosofia intentaria entrar més en el fons fosc de tota vida: què sabem d'una vida, què sabem de la nostra pròpia vida, com travessem la impotència política, com es fa sostenible una vida política. I tot això sense emmalaltir.

Vostè va caure malalt, cansat crònic.

Bé, m'han classificat dins d'una síndrome en el qual caben tot el que no es pot explicar. Creia que el ser classificat, el donar nom a la malaltia, podria detenir la destrucció que sofreixo. Però el cansament no és una malaltia que es pateixi. És una manera de ser.

El psiquiatre el té clar: has desenvolupat molt la part intel·lectual de la teva personalitat i poc l'emocional.

La medicina divideix de manera clara la salut i la malaltia, i això és problemàtic. Fins i tot ara, quan ha aparegut un grup de malalties, que anomeno malalties de la normalitat, que sorgeixen de la inadaptació a la normalitat. Es tracta de malalties que els metges no saben diagnosticar i que, alhora, són molt personalitzades, diferents entre si. Quan estàs constantment mobilitzat dins d'aquesta màquina que anomenem vida, et trenques. I què passa quan es trenca una vida, com surten les forces d'aquesta ruptura?

És una bona pregunta.

El primer que hem de reconèixer és que som una anomalia. I això ens portarà a la força del dolor, o millor, a la força del dolor. És una anomalia voler viure i no poder viure. Si tens problemes amb la vida perquè no t'adaptes totalment a la normalitat, perquè ets una anomalia –i en certa manera som ja tots–, et creua una força de dolor. La qüestió és com prens aquesta força de dolor i com la corregeixes. La dimensió col·lectiva ajuda a articular aquest desig de vida.

Ha esmentat les malalties de la normalitat. Cada societat té els seus partidaris.

És un malestar social el que denúncia a aquesta societat com a opressor, com a brutal, injust. Avui coneixem les malalties del buit, ansietat, anorèxia; malalties del sistema immunològic: fatiga crònica, sensibilització química múltiple, fibromiàlgia. Com anomenar a la malaltia de la normalitat? Segurament el cansament és el nom més adequat.

Per tant, la normalitat és absoluta i no hi ha excepcions. La malaltia et treu de la normalitat.

La malaltia, per als romàntics, era un signe de distinció. En una època global, la pròpia normalitat s'ha tornat molt més interessant que l'excepció. Diguem que el cansament fa perdre l'alegria malgrat la mediocritat que et treu.

És que traurem la malaltia de la nostra societat?

La malaltia està integrada en la naturalesa humana, és totalment pròpia. I, al mateix temps, sempre ha estat sinònim de decadència, d'impotència. La salut, per contra, la veritable salut, requereix acceptar la malaltia, dominar-la i convertir-la en un estímul per a viure.

I, des de la malaltia, quina és la relació amb la mort?

En el cas del cansament crònic, diria que és fonamental: si s'interioritza la mort pot viure. Jo em vaig tornar, haig de posar la mort en el meu interior perquè aquesta vida és insuportable. Una forma de relació amb la mort t'impedeix sentir por davant la mort. I això ho connecta amb voler viure. Com pots canviar la teva vida si no l'odies? No es pot fer una afirmació pura de la vida, perquè la vida és fosca. Però aquesta és la gràcia de la vida, perdria l'interès si fos absolutament clar.

Erabakia

“Desberdindu behar dira hauskortasuna eta ahultasuna. Ahultasuna biktimaren ideiarekin lotuta doa, gaixo gaixoa. Nik horri bira eman nahi izan diot, gaixo egotearen urguilua adierazi nahi izan dut. Antonin Artaudek zioen gaixotasun bat sendatzea krimena dela, gaixotasunak ematen baitizu aukera mundua bestela ikusteko, ilargiaren beste aldea. Kasu, ez dut aukeratzen gaixorik egotea, gaixo orok sendatu nahi du, badakit hori. Baina gaixotasunak, gaixotasun batzuek behintzat, zarenaren egia ematen dizute, eta munduarena. Nekea zer da? Zure bizitzaren etena, eta etenak uzten dizu ikusten etenik gabeko aktibitate batek ezkutatzen dizuna. Gaueko zeharkaldi honen momenturen batean norberak erabakitzen du zer izan nahi duen, bere bizitza izatea zer nahi duen”.