Patres (Grècia), c. 709. En un acte musical va quedar reflectit en un tauler d'argila que va utilitzar un pal dirigit pel músic “Patrasko Perequés, rítmics”. “Es va instal·lar en el centre, assegut en un banc alt, agitant un bastó d'or, envoltat de flautes i cítares (...) Quan Peréquez va ordenar amb un pal d'or, tots els artistes experimentats van començar a tocar alhora”.

En el segle XVI, Giovanni Perluigi dona Palestrina també utilitzava un pal gran per a marcar el ritme als músics. Però segurament no eren més que excepcions. Va ser durant molt de temps el primer violí o concertino de les orquestres el que indicava als seus membres quan havien d'entrar.

En el segle XVII diversos directors d'orquestra marcaven el ritme colpejant o aplaudint amb els peus, però com en els llargs concerts era molt esgotador, cada vegada més sovint van començar a tocar el sòl amb un bastó. El 8 de gener de 1687, Jean-Baptiste Lully dirigia un Et Deum per a celebrar el triomf de Lluís XIV d'una malaltia. Durant una bona estona, apuntant amb un llarg pal, va colpejar involuntàriament un dit en lloc de colpejar el sòl. La ferida se li va gangrenar, però Lully va impedir que els metges amputessin el dit i la infecció es va propagar. Va morir el 22 de març. La crònica d'una actuació de l'orquestra Vaig trobar de Manchester assenyala que el director Daniel Turk també va usar un pal en 1810, però en lloc de colpejar el sòl l'agitava en l'aire. “Per la necessitat d'agitar el pal, va colpejar l'aranya de la llum i els fragments de cristall van caure sobre ell”. Una de les dues, o trencaven el pal o o els directors havien de calmar l'eufòria. I com l'apassionat director semblava més difícil de tranquil·litzar, van decidir marxar-se a la primera oportunitat.

Pel que sembla, el compositor Carl Maria von Webber va ser el primer a utilitzar en 1817, en un concert organitzat a Dresden, la petita i lleugera vareta, similar a les actuals batutes. En 1832, Félix Mendelssohn es va traslladar a Londres per a fer diversos concerts amb la Filharmònica de la capital britànica. Tenia intenció d'utilitzar la batuta, i encara que al principi els violinistes s'oposessin, finalment els va dirigir amb un pal. No sabem si els violinistes temien perdre el poder que tenien en uns altres temps o un ull, però a partir de l'any següent la seva fusió en l'Orquestra Simfònica de Londres es va convertir en una cosa habitual.