Es pot definir la identitat sense donar una explicació massa complicada?

No és fàcil donar una sola definició, ja que hi ha milers en sociologia, en psicologia, en política, al carrer… De totes maneres, jo crec que no estan tan lluny. El meu ús del terme identitat es basa en l'enfocament psicosocial: què som per als altres i què som per a nosaltres mateixos, en la mesura en què som per als altres. El que ens identifiquem amb els altres és la identitat i, al mateix temps, el que ens diferencia dels altres. Crec que és un joc que es dona dins de l'estructura social que vivim.

Diria que avui dia no està molt ben valorat que sigui identitari.

Venim dels estats nacionals que van néixer amb la modernitat. Quan es van crear aquests sistemes, totes les polítiques tenien un caràcter omnipresent, aquesta era la tendència principal: crear sistemes complets i uniformitzadors. Avui dia, no obstant això, les coses han canviat. Els sistemes actuals requereixen de diferència i diversitat en el seu nucli; construir la diferència permet el consum, ja que la seva lògica interna es construeix entorn de la identitat. Per això, perquè avui dia la democràcia sigui real, necessita color, ha de recollir la diferència.

Ja no es descarten els que no són identitaris?

En una època –en la modernitat– les diferències eren sistemàticament expulsades; africanes, bruixes… Avui dia es busca que algunes d'aquestes diferències es trobin còmodes dins del sistema. Per exemple, en la pel·lícula Vuit cognoms bascos (Vuit cognoms bascos) veiem la diferència entre el basc i l'euskaldun. Aquestes diferències són ridícules, estan ben delimitades, no són conflictives… S'integren. Amb l'homosexualitat ocorre una cosa semblant, el sistema fa un gran esforç per a passar de la diferència a la integració.

No obstant això, vostè parla d'anòmal. És aquesta la diferència que no s'integra?

Així és. En relació amb aquest últim exemple que li he esmentat, tenim la teoria queer. Jo crec que és un intent de mantenir aquesta diferència: la teoria queer és un intent de continuar sent una anomalia. Un exercici constant de dir a la identitat hegemònica “jo no soc com tu”.

Portat a Euskal Herria, Què?

Sí. Al que jo crec que és una anomalia basca ho he anomenat Euskal Hau. Això és indefinible, la qual cosa sempre està obert i el que sempre estem definint, un exercici que mai acaba. Per això dic que Euskal Herria no és una identitat en si mateixa, sinó que és una diferència o una anomalia dins d'aquest sistema. Per què? Perquè encara no som un sistema complet. Per descomptat, la mateixa lògica que la teoria queer es dona en el nostre entorn, no de forma tan radical, però en el fons nosaltres cridem a la identitat: soc anòmala, però també soc el teu igual. Jo mateix soc un sistema complet, dominat, marginat, fragmentat, però l'ontologia que em dono a mi mateix és la de la identitat.

Ha utilitzat porno i post-porno per a explicar bé el que ha dit.

Utilitzo el porno per a explicar la diferència: les nostres danses, els nostres costums, nostra ikurriña… Amb això ens convertim en un complement més a la identitat principal, que crec que és porno identitari. Però quan diem: nosaltres no som només això, som aquest altre i som tan identitats com tu. Això és fer post-porno, per a mi. Les pràctiques sexuals post-porno escapen del porno convencional, però al mateix temps tenen un marc, creen un sistema que qüestiona la pornografia oficial. Això és el que jo crec que passa amb Euskal Zer.

L'Estat basc pot ser el camí per a construir aquesta pràctica post-porno?

Sí, jo situo aquí la necessitat de l'Estat. I no dic que soc del costat de l'Estat, perquè l'Estat no és un instrument imprescindible per a conviure. En aquest moment, no obstant això, pot ser una eina útil. No obstant això, no té per què ser igual per a tots, ha d'explicar en el fons per a què vol una estàtua. Com es pensa sovint, no és que siguem millors que càntabres o gallecs, això és un argument racista. Nosaltres volem un Estat perquè som diferents, perquè hem construït una singularitat en la història i necessitem una estructura política que ens inventem contínuament.

En què posa en perill la identitat hegemònica l'anomalia basca?

La principal virtut de les anomalies és la seva capacitat per a despullar la identitat. Les anomalies interpel·len a la identitat: tu també ets una qüestió històrica, no ets una qüestió intrínseca, en la història has sorgit d'una forma violenta, ets una invenció, ets el resultat d'una relació de subordinació... I a conseqüència d'això, som una anomalia i no estem d'acord amb el lloc que ens ha tocat. D'aquesta manera posem de manifest la naturalesa de la identitat hegemònica. D'altra banda, tenir una anomalia no és fàcil, és molt dur i hem de descansar moltes vegades en la diferència.