La justícia sembla imparcial.

No li falta res a la llei, només justícia.

El jutge l'acusa de "no haver tancat bé les cames". No n'hi ha prou amb dir que no?

El no és el no. La víctima no té per què posar en perill la seva vida. El que ha de comptar és que va dir que no i que va ser violada per un desconegut o per un amic que estava amb ell prenent una cervesa. La pregunta de si el jutge de Vitòria va tancar bé les cames envia a passeig la teoria del no. Per a entendre-ho millor sempre poso l'exemple del “violador de l'ascensor”, que va ser alliberat de la presó abans de complir la pena i que en sortir va violar a 54 dones a Valladolid i a 11 a Salamanca i va matar a dues. Deia a les dones frases com “si vols et mataré”, “si m'enfrontes et mataré”, així em van comptar els seus familiars. Tots van escoltar aquestes frases i totes les van violar, però tots els altres almenys estan vius.

Resistència o supervivència.

Els que es van defensar van ser herois, però els seus pares no volien herois, volien a les seves filles vives. Les dones no han d'arriscar la vida quan les violen, només hauria de dir que no. I per això, aquest tipus de frases mostren clarament la falta de sensibilitat i de formació. No saben el que és ser violat. Mai se'ls ocorreria preguntar d'aquesta manera si ho sabessin.

El jutge era una dona.

L'altre dia em van preguntar si faria tal declaració si fos un home, i els vaig contestar francament que no. No se li ocorreria a un jutge pronunciar aquestes declaracions, perquè sap que les devorarien, no per res. Les declaracions han estat fetes per una dona i només nosaltres hem alçat la veu.

Les excuses s'han utilitzat amb freqüència per a justificar les violacions, com la manera de vestir de la dona. Però justificacions semblants són significatives en boca d'un jutge.

Record que a Catalunya va haver-hi un cas anomenat “minifaldilla de Catalunya”, en el qual la presència de la dona vestida de gonamante va condicionar el judici. Un altre cas a Múrcia. El jutge no va condemnar a l'agressor, ja que abans de la violació es va veure a la víctima fent petons en un bar amb el seu agressor. Va haver-hi dos judicis sense sentit, i per això comencem la campanya “No, és no” que les institucions també han utilitzat.

Pot ser el procés judicial una segona fase de violència?

Sí. Et fan sentir-te culpable, en lloc de fer-la amb poques preguntes i molta cura i sensibilitat, et fan una pregunta després d'una altra. És inacceptable, perquè tenim un estatut de víctima en el qual s'expressa amb claredat l'actitud que ha de tenir amb ella, especialment en els maltractaments i les violacions. L'associació Clara Campoamor ha denunciat a Vitòria-Gasteiz la desaparició d'un paràgraf del text presentat per la jove.

Ha esmentat els qüestionaris.

L'interrogatori ha de fer-se a l'agressor, no a la víctima. La víctima mostra tot el succeït en interposar la denúncia, a partir d'aquí les preguntes han de dirigir-se a l'agressor. Al final, pot ser que el jutge tingui dubtes, i llavors, per a verificar l'ocorregut, no em sembla malament que es facin unes quantes preguntes a la víctima. Però una vegada interrogat a l'agressor, i per descomptat, després de llegir el sumari. Perquè jo crec que aquest jutge de Vitòria-Gasteiz ni tan sols ha llegit la denúncia.

El procés no es fa més que començar amb la denúncia.

Va interposar la denúncia davant la Policia Municipal de Vitòria-Gasteiz, que va relatar de manera detallada el succeït, una vegada i una altra. Va ser citat en el jutjat a les 11.00 del matí i va ser citat a les 16.00 de la tarda. A aquesta hora ell va romandre només en una habitació tancada, sense finestres, i, per fortuna, almenys va esperar en una habitació que no sempre és així. A vegades et deixen en els passadissos i has de veure passar a l'agressor i als seus afins una vegada i una altra.

I finalment, el judici.

Sí. I, a més, si no senties més que tancar els peus. És intolerable i, per si no fos prou, no li van donar cap ordre d'allunyament. De què servia llavors tot el procés? Cal donar garanties a la víctima, i amb aquesta mena de judicis no es poden assegurar garanties.

La justícia sembla que posa la lupa en l'atacat i no en l'agressor.

Tal com s'ha esmentat anteriorment, les preguntes a la víctima són reiterades. L'advocat de l'agressor vol posar en dubte la seva paraula i, per si no fos prou, sovint el jutge també juga el mateix paper. Si una dona denuncia l'agressió en la Policia Municipal, demana ajuda a una associació, acudeix al judici, passa tot el dia en el jutjat i ha contestat a totes les preguntes necessàries per a demostrar que ha estat agredida, com pot el jutge contestar d'aquesta forma? No sé quina formació anava a rebre, però és una llàstima.

Ha esmentat la formació. Quines són les mancances dels jutges?

Hi ha dues claus principals: la formació i el procés de selecció. Per als professionals que participen en aquesta mena de processos, hauria de ser imprescindible tenir una preocupació pel tema i, per descomptat, comptar amb la formació necessària. D'altra banda, crec que els fiscals juguen un paper fonamental en aquesta mena de casos i no estan fent bé el seu trabajo.la Fiscalia, per part seva, representa a l'Estat de Dret i, per tant, a la víctima. Però en la CAPV, almenys, no representen correctament. És ella la que ha de demanar mesures per a protegir l'agressor –ordres d'allunyament, condemnes…– i la víctima no té per què saber-ho, només ha de contar el que ha succeït.Exemple d'això és el que va succeir amb el monjo Saholin, que va ser condemnat per assassinar a dues dones, però no va ser condemnat per agredir brutalment a cinc o sis dones, la qual cosa va ser culpa de la fiscalia.