La pregunta és inevitable per a mi: què creus que és el cinema documental?
Molts creuen que el cinema documental no és més que una cambra enfront d'alguna cosa. Jo no estic gens d'acord amb aquest punt de vista. Només cal conèixer la base del cinema per a analitzar el que al llarg de la història ha estat l'obsessió de la majoria dels documentalistes: més que prémer el botó bo de la cambra, la qual cosa realment importa és la mirada d'un mateix. Aquests autors han formulat preguntes imprescindibles sobre aquest tema, com mirar-lo, què mirar i per què. Tot això exigeix una reflexió sobre la forma, per això penso que els documentalistes són grans investigadors sobre la forma.
És a dir, com s'ha contat el que es vol comptar.
Així és. El documental sempre és un punt de vista sobre qualsevol tema. El treball del documentalista consisteix a fer les narracions possibles de totes les mirades possibles. No fa falta objectivitat, perquè el documental és precisament construir aquesta mirada subjectiva a través de les imatges. Per això ha sorgit tants models de cinema: el cinema d'assaig, el cinema de reflexió, el cinema del quotidià, el cinema experimental. En aquest sentit, les pel·lícules que avui deixen empremta, que no es desfasen, són les que estan pensades sobre la forma.
És tot forma llavors?
Crec que quan parlem d'una pel·lícula tot és forma. La forma és com es compten les coses. Les decisions sobre la forma que cadascun presa estan directament relacionades amb el procés de recerca i cerca; totes aquestes reflexions no són gratuïtes, i sobretot no estan predeterminades. Pensar en la forma és pensar en el contingut.
Moltes vegades has parlat de la necessitat del cinema militant. Per què és important?
El cinema militant sempre serà necessari, però per a mi és més important tenir una actitud militant permanent en la trajectòria d'un cineasta. No es tracta de fer una peça amb contingut social o polític en la teva filmografia, sinó de construir una actitud responsable que tingui centralitat en la teva activitat. Tot això requereix la construcció d'un codi ètic propi, per a no fer el que no vols fer, per a deixar de ser retòric i per a no fer el que fas des de l'estereotip. També crec que, a més de plantejar l'urgent, hem de plantejar-nos el que és necessari. Em refereixo a una actitud moral: quan els cineastes es van adonar del poder que tenen les imatges, es van adonar que calia comptar les coses d'una altra manera.
Referències que reflecteixin tot això?
Chris Marker ha estat el cineasta que més ha reflexionat sobre el poder que té la imatge en aquest sentit; la seva capacitat per a la revelació, i també per a falsificar qualsevol cosa. I, per descomptat, no es pot oblidar la seva capacitat de manipulació. Si volem fer front a la forma en què els que tenen poder usen les imatges d'aquesta manera, no podem repetir la mateixa forma que ells utilitzen. Les imatges no són innocents, estan dins de la història, i per a acabar amb la retòrica del poder és necessari fer una revolució del llenguatge, és a dir, una revolució de la forma
Vivim per la saturació de les imatges. Continua sent la imatge la manera de contar històries?
És cert que avui dia és més difícil trobar un lloc on les imatges parlin, sobretot a causa d'aquesta saturació que esmentes. Què es pot fer amb tant de “soroll”? Jo crec que el més important és trobar punts de vista no ocupats per a evitar les fórmules de registre estandarditzades i formatades que utilitzen els mitjans convencionals. El cineasta, tant en la ficció com al cinema “real”, cerca un punt de vista per a contar cada història. Quan els espectadors estem davant aquesta proposta, sentim que ens enriquim, que el que ens parla a través d'un ús diferent de les imatges ens compta una “veritat” diferent. Que se'ns proposa una nova mirada sobre un fet que probablement ha estat relatat mil vegades.
Per a tu, el cinema és fer un exercici de memòria. Per què?
Les meves dues pel·lícules tenen una relació directa amb la memòria. D'altra banda, jo crec que en la història del cinema sempre ha estat així, ja sigui ficció o documental, sempre ha tingut la capacitat de convertir-ho en un document. Quan veiem una pel·lícula de la dècada de 1920, per exemple, a més de la història que compte, tenim un document perfecte per a explicar l'ambient de l'època, és a dir, tenim una memòria viva. A més, el cinema és un museu de la història de cada època, de cada localització, de les relacions socials, de la llengua… I sobretot, el cinema documental.