Aquestes són les paraules del despietat Frank Underwood: “La democràcia es valora desmesuradament”. El que va dir després d'arribar a la presidència dels Estats Units, utilitzant molts trucs i sense presentar-se a les eleccions. És un episodi de l'emocionant sèrie House of Cards, una ficció.Però és sabut que moltes vegades la realitat supera a la ficció.

El terme democràcia és cada vegada més vague. Lluny està el seu significat original: el poder del poble. La voluntat de la ciutadania té potes curtes en el sistema actual. Cada quatre anys es vota i després els candidats aprofiten al seu gust aquest suport. Es denomina participació indirecta, però les que van de manera transversal són les parts. Sovint veiem com el vent porta la paraula donada l'endemà de les eleccions.

En el recentment celebrat Congrés Nacional Fragmentat, els vots serveixen per al joc de cartes, són cartes de joc lliurades als representants dels partits. Com més, més fort és la posició per a les negociacions. Però el que parlen no és un mandat democràtic o una promesa en campanya, sinó com els propis polítics surten reforçats dels avatars de les negociacions. Un a la forca petita, un altre a la gran, però aquí no hi ha interès per als ciutadans.

Els líders dels partits espanyols estan donant un espectacle a la recerca d'un acord que permeti formar un Govern de coalició. Sota tensions internes o situacions concretes, se'ns està mostrant el pes del personalisme en la política, a qual més descarat. Tenen una curiosa manera d'entendre la representació pública. No és d'estranyar la corrupció intrínseca que ha sofert la funció pública al llarg dels anys, amb una imprudència semblant des del principi. També la cleptocracia es diu que és democràcia.

La resta dels grups de pressió, els que no necessiten les urnes, també els hem vist en la seva cruesa: poders econòmics, grans grups de mitjans de comunicació, ex mandataris… Han aparegut un a un, un darrere l'altre, per a dir què seria el més convenient. Els paràsits del sistema en defensa del seu farratge.

I nosaltres, aquí, perduts en el camí, mirant-los. Portem les últimes setmanes mirant a la política canviant a Espanya. Quan aquests comptes es produeixen per sota de l'Ebre, és fàcil fer crítiques. Desgraciadament, també en el nostre, els gossos estan descalços. Últimament es parla molt de la democràcia interna dels partits, perquè creuen que tenen molt a millorar. Però, a més, hem de treballar perquè la ciutadania en general, no sols militants de partits, aconsegueixi una democràcia més participativa i sigui part activa de les decisions populars.

Encara que des de les administracions pròximes es poden fer moltes coses, el repte és més gran, ja que són els estats els que construeixen democràcies, els que marquen una suposada sobirania. Aquest binomi, l'Estat i la democràcia, té una tercera pota: igualar la democràcia i la llei. Sabem molt d'això a Euskal Herria, perquè sempre ens han volgut vendre que ser demòcrata és acatament a la Constitució i al consens legal a Espanya.

Quan els ciutadans senten que han perdut la sobirania o davant lleis injustes, és legítim i necessari iniciar el camí de l'apoderament i la desobediència. Per a recuperar la seva essència i el seu significat, tirem la democràcia a les escombraries i construïm una nova des de la base, una nova democràcia participativa basada en la igualtat i la justícia social. Mirar cap a Espanya està bé, encara que sigui per a aprendre què no fer. Una altra cosa seria que no fos allí més que mirant.