“Res és monolític, la realitat és polièdrica”. No cal dir que quan es tracta d'un relat d'un entramat que reuneix individus, institucions, artistes, centres culturals, etc. Xabier Gantzarain ho sap bé, i encara que ha parlat sobre el que ha passat en Kalostra des de dins, ha intentat, sobretot, comptar el procés en la seva complexitat. Segurament, com de costum, l'única manera de fer front a les versions oficials planes és subratllar els matisos.

Escriu ‘Kalostra’ en Google, i les dues primeres notícies desperten l'atenció. Un diu: “Kalostra substitueix a Arteleku, una nova escola experimental per a artistes”. L'altre va replicar: “La Diputació ha parat a Kalostra per a no duplicar forces amb Tabakalera”. Entre les dues notícies, a penes nou mesos. Per què ha tingut una vida tan curta?

En primer lloc, perquè el model cultural de la Calostra xoca amb el de les actuals autoritats. D'altra banda, aquí està el joc polític, la lluita entre els partits: si un projecte ha estat posat en marxa per Bildu, el següent el paralitza. I, en tercer lloc, s'ha parlat dels comptes de diners, i, per descomptat, també d'això les hi tindria per a ells. Realment la política és aquí: quan un decideix tancar una escola que treballa creant una pedrera de cara a l'interior, i en comptes de gastar aquí, gastar en coses més espectaculars, doncs, bo, ell decidirà què li dona més beneficis. Només vam fer un curs. El curiós és que la Kalostra ha desaparegut en tan poc temps. Arteleku va sobreviure i es va convertir en un referent, Tabakalera, recentment obert, i una petita cosa d'un any ha desaparegut per complet, no està en l'imaginari de ningú.

Retirem-nos. En quin context va sorgir Kalostra?

La situació de l'edifici en el qual es trobava Arteleku va condicionar la creació de la Kalostra. Arteleku estava en Txomin-Enea. L'Ajuntament de Donostia-Sant Sebastià va comunicar a la Diputació Foral de Guipúscoa que tenien un pla urbanístic per a evitar les inundacions en el barri i que planejaven tirar a Arteleku. Així mateix, aquí estava l'opinió de la Diputació en aquella època sobre Arteleku –la llavors diputada de cultura, Ikerne Badiola, veia a Arteleku com perdut, “sense rumb clar”–. Però cal no oblidar que aquest context va canviar radicalment des de l'aparició del projecte Tabakalera. En els últims anys Tabakalera va ser un fantasma per a Arteleku. Dic el fantasma perquè una idea encara no realitzada influïa directament en aquell projecte, com un espectre. La tornada de llavors era: “Arteleku serà el cor de Tabakalera”. Totes aquestes circumstàncies van motivar que en 2014 la Diputació Foral decidís que Arteleku s'anava a tancar i que, al seu torn, es pensaria què es podia fer. La Diputació va parlar amb diversos artistes, que van veure que calia abandonar algunes tendències dels últims anys i apostar per un model molt diferent.

Quines eren aquestes tendències que calia obviar?

En la creació d'Arteleku es realitzaven tallers molt llargs. Últimament, cada vegada més curts: de dos dies, d'una setmana... Aquests artistes li van dir a la Diputació Foral que calia tornar a un model més llarg, i aquí va sorgir la llavor del que seria Kalostra. Van posar en marxa un concurs públic, i jo vaig presentar un projecte que recollia com podria anar aquest model més llarg. Però no era només qüestió de temps. Hi havia una cosa important per a nosaltres: no volíem buscar la visibilitat. Una altra cosa és que s'estengui al públic el que s'ha fet després d'un treball o al final del curs. Però al llarg del procés de treball mai aconseguim ficar fotos en la xarxa, amb missatges com “aquí estan els joves artistes treballant”. D'altra banda, és cert que l'edifici –el convent de Santa Teresa del Casc Vell- també ens destinava a això. Arteleku era obert, industrial, d'espai lliure. Això, per contra, és molt més petit, d'espai tancat, d'una altra arquitectura... i això va influir en el projecte. Al final, creem un espai per a estar embolicats en un mateix, en el llenguatge religiós. El nom també prové de ‘Kalostra’, en referència al claustre.

Diverses persones amb una àmplia trajectòria en el món artístic van estar treballant en la definició del funcionament de la Kalostra. Adelina Moya, Peio Agirre i Txomin Badiola, entre altres. En què s'ha materialitzat la seva aportació en Kalostra?

Ningú venia a la calostra a executar un projecte premeditat. Era molt més obert que això. Extremadament simplificat: Vols ser artista? Sents que per a ser artista et vindrà bé treballar en el mateix lloc amb altres catorze amics com tu, acompanyats per artistes amb una trajectòria? –I ho dic acompanyat, perquè no m'agrada molt “ensenyar”. Per a nosaltres ha estat fonamental, en aquest sentit, el llibre Le Maître ignorant de Jacques Rancière: tots aprenem els uns dels altres, ningú és més que ningú: igual t'ajudarà aquest artista consagrat o el teu company. Es tractava d'entrar de ple en un procés de treball–.

Per això, la necessitat de recuperar els cursos a llarg termini.

Això és. Aquesta preocupació provenia, entre altres coses, de l'evolució de la universitat. Les condicions de treball en els estudis de Belles Arts han anat variant: els plans d'estudis s'han escurçat, s'ha convertit en una carrera de cinc anys en una carrera plana, segurament aviat serà de tres i hauràs de fer el postgrau o el que sigui... Al cap i a la fi, ocorre que tens molt menys temps per a estar només amb tu mateix dins de la facultat, en el teu racó, treballant. Passes el temps de tant en tant ensenyant el treball al professor, fent una mica de treball a casa... Kalostra tenia la intenció de trencar aquesta lògica d'arrel. El dia a dia era molt normal: convidàvem a un artista per a una setmana, l'organitzava ell mateix, mentre els participants (prefereixo aquesta paraula als “alumnes”) treballaven i l'artista convidat els acompanyava des de la seva experiència.

Presentem la Kalostra com una cosa complementària per als alumnes de Belles Arts, però també obert a tots els artistes. Com es gestiona aquesta diversitat?

És difícil treure conclusions d'un sol curs. El més jove dels quinze que han estat en Kalostra tenia al voltant de 22 anys i el major, 38 anys. Hi havia gent de diferents procedències: suecs, bascos, espanyols, xilens… Alguns acabats de sortir de Belles Arts, uns altres que no havien trepitjat la facultat des de feia temps però volien fer un pas en el seu procés d'aprenentatge, treballant amb una altra intensitat i concentració. El que se'ls demanava era exigent: veuen a Sant Sebastià i passa aquí 7-8 mesos tancats en un estudi de 8-10 hores diàries, amb altres catorze companys que estan com tu i amb els artistes que vindran a visitar-nos. Aconseguir aquesta concentració i aquesta intensitat avui dia no és gens fàcil. I, no obstant això, la inscripció va ser molt variada. Sabíem que hi havia molt de perill que algú se saltés un moment i deixés el curs, però no va ocórrer. Em sorprenia veure que els artistes plantejaven a les escoles exercicis que exigien un esforç mental desmesurat. Em fa pena no continuar en marxa, perquè no veurem el que podia donar aquesta pedagogia. Però estic segur que a la gent que ha estat en Kalostra encara li valen el que ha après dins de 5-10 anys.

Com era l'avaluació dels treballs en un model horitzontal?

No hi havia notes, ni crèdits, ni res semblant. Avaluació sí, però molt més personal. Quan per a una setmana venia un artista, anava un a un a l'estudi de cadascun per a parlar del seu treball, què estaven fent, amb quina intenció, quines dificultats tenien… per a fer un seguiment. En aquesta intimitat un aprèn molt més que posant un número en un paper. Sí, ha estat un lloc on els artistes han après amb els artistes. No crec que sigui una marcianada: amb qui aprèn un escriptor? Normalment, sobretot, amb altres escriptors. Un músic? Amb altres músics. És una cosa molt bàsica.

Cap a octubre de l'any passat, la nova Diputació Foral de Guipúscoa va decidir paralitzar el Kalostra. El diputat de cultura Denis Itxaso va argumentar que “Tabakalera i Kalostra no poden haver dividit dues illes”. Ho eren?

Es fa un parany bastant gran comparant Kalostra amb Tabakalera. Quin problema hi ha per a tenir dues illes? La qüestió és que són coses diferents: una és una escola d'art, amb una forma de funcionament molt especial, però, al mateix temps, molt consolidada, i l'altra és un lloc d'exposició. També per a crear, però sobretot un lloc que treballa a la recerca d'una visibilitat. Si cada illa compleix bé la seva comesa, quin és el problema? Nosaltres sabem que la decisió de tancar Kalostra estava presa abans de parlar amb nosaltres. Després li posaràs l'adorn que més t'agradi, però no van conèixer el projecte, no van veure el que estàvem fent, van analitzar els diners que s'anava, quants diners necessitaríem per a seguir, si aquest model valia també per a ells… no es va fer un càlcul així. Això va ser el més sorprenent i el més dolorós.

No imaginaven que podia succeir així?

La preocupació sempre és present. El projecte va néixer en un context molt difícil. Per a moltes persones, vam ser els que van tancar Arteleku, per a uns altres, uns excèntrics que treballaven d'amagat i de manera opaca –Itxaso va utilitzar aquesta paraula–. Aquí hi ha una cosa que sembla indirecta, però que està absolutament relacionada amb: per a què serveix l'art en la nostra opinió. Les últimes paraules d'Itxaso es podien entendre llegint entre línies dient que “Aquests calostras estan fent coses rares, en les seves coses, ningú els entén”, o una cosa semblant. I crec sincerament que la qüestió és aquí. Ens sembla bé gastar diners en algunes coses, però quan no veiem clar què sortirà d'aquí, un lloc per a ajudar als joves artistes… sorgeixen dubtes. És molt curiós, només amb l'art ocorre que algú pregunti: “Però això és art?”. No es pregunta ni amb la música ni amb la literatura, sinó que en altres disciplines sembla que tenim més clar que no és el nostre camp de joc i que no tenim criteri per a emetre judicis, o que no tenim per què descartar tot el que no entenem. Però encara no. En la dècada dels 60, els que es dedicaven a l'art contemporani sentien molt seu als pobles. Avui dia, sembla que aquestes obres no tenen res a veure amb nosaltres. És probablement un símptoma de l'època.

Què fa Kalostra avui?

Sense el suport de la Diputació, els artistes van decidir continuar amb el projecte de l'una o l'altra manera. Quan vaig estar amb ells per última vegada, encara estaven reflexionant. No sé si tornarà a ser Kalostra, però aquesta experiència servirà per a posar en marxa una cosa semblant alguna vegada. Al cap i a la fi, és molt lògic: si ningú t'ho ofereix i és absolutament necessari per als artistes, estic segur que es farà d'alguna manera. No sé quan, ni com, ni amb aquest nom ni amb un altre, però es farà. En una setmana és difícil crear alguna cosa que deixi empremta. El temps de l'art, el temps de la creació, és un altre temps.