“Amb All van respondre les preguntes sobre la final. Que almenys respongui amb el cap clar al que es refereix als escacs de la final”. La veu d'Inés em parlava, com de costum, des d'aquella fina línia entre el consell i el sermó. “Pensant-ho millor, pregunta-li de tot menys de la final. Porta-t'ho a un lloc on se senti a gust, en aquesta zona muntanyenca d'Añorga hi ha moltíssimes. Per què no ho proves, per exemple, amb el rostidor Lukainkategi? Està a menys de 50 metres de la seva casa natal i ja saps què, l'altre dia vaig trobar a Jakoba Errekondo. Segur que si es va serà un bon lloc. Saps d'on ve el nom de Lukainategi? És una història bonica. Es diu que un Divendres Sant van caçar a Praxku in fraganti menjant un tros de salsitxes i després...”. Poques coses són més molestes que el continu murmuri de l'orella. Li vaig ordenar a Inés que callés, però Inés no era a prop. En el seu lloc, em vaig trobar amb Beñat Gaztelumendi i una gravadora encesa que esperava que em fes la primera pregunta.

Diuen que en aquest campionat has trobat el teu lloc per a cantar al món. Veu pròpia. Com ho aconsegueix un bertsolari?

El vers té dues característiques: la tècnica, composta de grandària i rima, i el contingut que inclous en ella. A pesar que estan unides, són dues labors diferents. La tècnica l'aprenem tots de la mateixa manera en la bertso-eskola: fent llistes de rima, treballant melodies... Sempre hi haurà bertsolaris més tècnics, però tots els que estem en el campionat tenim la tècnica mínima per a dir el que volem dir. El problema és per a què utilitzes aquesta tècnica. És un bertso intentar dir el que vols dir, sabent que mai ho aconseguiràs, perquè tècnicament no arribaràs, perquè les paraules que triïs no diran exactament el que tu tenies al cap, perquè les paraules tenen el seu propi pes ideològic. En el campionat he intentat cantar en aquest moment des de la meva posició de veure el món, el més a prop possible del que volia dir. He intentat buscar arestes als temes, ficar-los en la pell dels personatges, compondre els bertsos més realistes possibles, sense adorns. El bertso és lluitar contínuament amb tu mateix, i normalment ho perds tu.

Hi ha, doncs, una reflexió prèvia sobre el que vols dir. Ha passat el bertsolari de cantar d'una manera més intuïtiva a cantar de forma més premeditada?

Més del que vull dir és d'on ho vull dir. Tenir el més clar possible on estem situats en el món, d'on estem parlant. Quan començo a cantar no penso “vull llançar aquest missatge”. Els bertsolaris en general no ho fan i, si ho fessin, no seria bo. És cert que el bertsolarismo està canviant: els primers acabats es carregaven més, hi havia una tendència a cantar raons més absolutes. Ara, en comptes de tirar un discurs gros, es tendeix a buscar els extrems d'aquest discurs, deixant de costat les raons majestuoses. Les inèrcies segueixen aquí, per descomptat, i són encara més fortes en la competició: tenir tants amics davant et porta involuntàriament a tirar un munt de raons, per a cabre al major número de gent possible. Però el que realment faig és buscar les vores d'aquestes grans raons. Això és el que rares vegades aconsegueixo i el que realment m'agradaria fer.

Es poden generalitzar, més o menys, les característiques que has esmentat la teva generació?

No sé com canta la nova generació. Agin Laburu d'una manera, Alaia Martin d'una altra manera... En les crítiques es va esmentar que Alaia i jo abordem al carceller de manera similar, i pot ser, però en la plaça es noten les diferències. Més interessant que parlar de generacions és que cadascun faci la seva aportació, mirant cap a dins i descobrint un lloc diferent per a veure el bertsolarismo.

Des del punt de vista del bertsolari sí, segurament, però des del punt de vista del crític és molt interessant observar les tendències generals. Basant-se en casos aïllats és difícil crear elements crítics.

Sí, i aquest Campionat de Guipúscoa ha donat lectures més globals: per exemple, a penes s'ha cantat el conflicte basc, els presos a penes s'han esmentat. La temàtica ha canviat, d'una banda, perquè els temes que s'han posat rarament han tocat això i, per un altre, en els temes oberts, com els de la presó, quan li ha tocat al bertsolari triar, no ha tocat d'aquí. Per contra, s'ha cantat molt a les relacions de parella, a les de dins de la família, entre amics... No és només el bertsolarismo, la societat ha canviat.

La manera d'entendre la relació intergeneracional –el pas dels vells als joves, la insistència en el moviment– i la teorització cultural –la idea de transmissió, etc.– que comporta –la idea de transmissió– és molt estesa i compartida en el bertsolarismo. Sovint se sol posar com a model propi de la cultura basca. Creu que és exportable a altres disciplines culturals?

Cada disciplina té el seu codi. El codi del bertsolarismo és molt apropiat per a aquesta transmissió, perquè compartim el procés creatiu: estem en el mateix escenari persones de molt diferent generació i concepció del món, i ens veiem obligats a construir actuacions entre tots. D'altra banda, el bertsolarismo no es pot fer en un altre idioma, ha de ser necessàriament en basc, i això també ho facilita molt. No crec que aquest exemple de bertsolarismo vingui de nosaltres, almenys jo no l'he viscut així. És més, no m'agrada el bertsolarismo quan s'embeni com un model cultural exportable, perquè no em sembla que hauria de ser-ho. Cada disciplina hauria de funcionar a la seva manera, segons els seus codis, segons les seves necessitats. Crec que hauríem de construir més ponts interdisciplinaris, i per a això no és bo posar a ningú com a model.

En les converses posteriors a la final has subratllat molt el valor col·lectiu del bertsolarismo, sempre amb una connotació positiva. Se t'ocorre el risc que pot tenir aquesta col·lectivitat?

Ser col·lectiu té el risc de caure políticament en el correcte, o de posar moviment per sobre de les intencions que pot tenir com a creador. En qualsevol cas, la col·lectivitat i la identitat van sempre unides. El bertso no és només col·lectiu. Jo, per exemple, visc el bertso de forma molt íntima, molt lligada a les meves experiències. Però tampoc és correcte entendre el bertsolarismo com una cosa personal, es queda coix sense moviment. Quan en la foscor s'emocionen 7.000 persones, no sols s'emocionen perquè el vers que han escoltat els ha arribat fins a l'interior, sinó perquè probablement en quatre anys no han tingut l'oportunitat de reunir-se en un nucli d'aquest tipus, en un esdeveniment íntegrament en basc. No es poden distingir totes dues coses. El bertsolarismo no es pot entendre sense el bertsolarismo.

Has dit que un vers, per a ser bo, entre altres coses, ha d'arribar a l'oient. No obstant això, hi ha moltes maneres d'arribar a l'oïdor, i una d'elles pot ser fer-li sentir incòmode, intentar qüestionar els seus valors i creences. Tinc la impressió que no es pren aquest camí tan sovint.

A vegades és difícil enfrontar-se a inèrcies internes. Un bon bertso té aquesta decisió en el seu interior: Si el bertsolari ha estat capaç de triar si el públic vol cantar alguna cosa que escolti còmodament, o si és una cosa incòmoda. Aquesta decisió es fa evident quan es pren per inèrcia. Se m'ocorren, no obstant això, alguns exemples de moments incòmodes: En 1997, en el Velòdrom de Donostia-Sant Sebastià, a Jon Maia i a Unai Iturriaga se'ls va posar un tema que deia aproximadament: “Vostès són dues noies, fins ara molt amigues. Ara us heu adonat que sou una mica més que amics”. En sentir el tema, el públic es va tirar a riure. Jon Maia va acabar el primer vers dient “no entenc per què rieu tots”. Hi ha un camí per al bertsolarismo: intentar provocar pessigolles, intentar posar en qüestió algunes idees construïdes. Hem d'esforçar-nos en això, sempre tenint en compte que cal començar a cantar als deu segons d'haver escoltat el tema. Però hi ha més casos. No crec, per exemple, que Maialen Lujanbio pogués cantar coses còmodes en el BEC, en la majoria dels temes.

Segurament en els últims anys les veus més incòmodes han vingut del feminisme. Ells s'han atrevit a posar potes enlaire els valors d'una comunitat, fent-los sentir-se molt incòmodes.

Sí. Hi ha moltes coses que repensar: per exemple, quan els homes cantem sobre els maltractaments sempre ho fem des de la pell de la dona. Sempre cantem des de l'home, i fer-lo des de la dona quan som justament víctimes, unint-me “dona” i “víctima”, em sembla perillós. En una presó seria interessant que un home cantés des del paper de maltractador. Com t'has passat de sobte a fer una cosa així? Com has construït aquesta relació de poder? Per descomptat, has de ser molt bo per a explicar això en tres bertsos –ho va fer Unai Iturriaga en el BEC en 2009–. Allí s'estén un gran espectre per a cantar. Però per a obrir-te camí, has d'estar molt segur de tu mateix. Si tens dubtes sobre si seràs capaç de fer-ho en tres versos, és difícil tocar per aquí. Seria un esforç valuós, però més fàcil de fer en un festival. En els festivals veus les cares, ja saps fins a on pots seguir en aquest estirament. La sensació inicial del campionat sol ser la por, no intentar caure, per la qual cosa és difícil buscar incomoditat. Però tinc ganes d'intentar-ho. M'agradaria buscar aquesta seguretat.