L'atractiu d'aquesta antologia poètica d'Ingeborg Bachmann (Klagenfurt, Àustria, 1926 – Roma, 1973), de la mà de Nagore Tolosa, està en la cerca. El poeta va esgotar la seva poètica vinguda en pocs anys, quan va començar a sospitar que sabia escriure però no tenia necessitat d'escriure. D'on ve la necessitat d'escriure, quina és la funció del poema, i fins quin pot ser el sentit autònom del propi llenguatge, és l'estímul de Bachmann, i d'uns altres de l'època.

Els poemes que es poden llegir en si mateixos o reflexionant sobre el sentit de la poesia són: “Han trobat to, / i fins i tot to, / límit sonor indiferent, / barrera acústica tan sola / tan sola, res / no arriba”. L'obra d'Ingeborg Bachmann és també una conseqüència poètica de la crisi ideològica i literària. Té la inèrcia dels quals van haver de trobar una cosa nova, i al mateix temps és profundament estimulant. Aquí es pot trobar la paraula de la dona rebel, que s'ha revelat contra els límits del llenguatge, que ha captat la importància de cada paraula: “Tibat en el fil del silenci / sang, / et vaig agafar pel cor més fort”.

Va realitzar la seva tesi doctoral entorn d'Heidegger, però sembla més aviat seguidor de Wittgenstein. És el representant d'una generació que va voler arribar a la llengua per a una època determinada, precisament, des de l'anàlisi de la llengua. No en va, li va tocar viure l'amarg reguitzell dels quals s'esvaïen en les seves paraules, el terciari europeu embolicat en si mateix i silenciós. Beñat Sarasola defineix així en el seu preàmbul aquest context: “La majoria dels escriptors de la postguerra alemanya van haver de fer front a una situació extrema. No sols perquè van haver de reconstruir materialment un país devastat, sinó també perquè van haver de trobar un nou significat cultural, després del nazisme, en escriure. Tots van haver de respondre a la mateixa pregunta: com escriure-li després del nazisme?”.

Com, doncs, llegir aquesta antologia sense utilitzar la idea del silenci al cap? Aquí el problema és la literatura. Com dir les coses, vull dir. Com nosaltres també som el resultat de dir, les paraules adquireixen un pes que normalment no tenen: “En la nit dels ronyons i els trèvols / embruixadors / mullar-me els peus, / per a caminar més ràpid”.

En aquest mode de poesia només hi ha imatges –articulistes i trèvols– fora del temps. En nosaltres s'estremeixen pel seu so, pel seu pes… en definitiva, perquè nosaltres mateixos som la llengua i producte del seu ús.

Quan s'esmenta a Bachmann s'esmenta a Rilke, Vigilen. Però com el lector veurà en aquest llibre, és molt més radical, clàssic nou, la poesia de Bachmann.