Per què ens agrada queixar-nos del preu de tantes targetes? És realment car anar al cinema? No és terrible pagar 40 euros per anar a un concert? Els 8 euros que paguem per aquest gintònic inexcusable de cap de setmana? Per què totes les fletxes al cinema sempre?
Abans, era habitual que s'anessin a la quadrilla, o només. Jo crec que tot el problema és una qüestió de prioritats. És a dir, als canvis en els hàbits d'oci. En la meva llista de prioritats mentals, per exemple, el cinema apareix en primer lloc. En conseqüència, estic disposat a destinar a aquest fi un alt percentatge dels diners que malbaratament en el meu temps lliure, excloent o disminuint tots els altres vicis.
Entre els factors que incideixen directament en aquest preu, destaquen la vergonyosa pujada de l'IVA i la inversió de més de 200 milions d'euros en diverses sales per a passar del sistema analògic a digital. Però hi ha un altre aspecte que rares vegades s'esmenta: la desaparició de les petites sales de cinema. El “boom” del maó dels anys 90 va impulsar la construcció de grans centres comercials. Per descomptat, en ella es van incloure sales de cinema dignes d'esment. Això va provocar la desaparició de les petites sales de cinema de pobles i ciutats. A l'interior d'aquests monstres alguns diuen que “tot es pot fer”, a més de “sense sortir d'ell” (uf! ). Mentre deixen als nens en gàbies asfixiants plenes de boletes de colors, mengen, beuen, compren i, per descomptat, quan el dia està a punt d'acabar, anar a veure una pel·lícula. El problema? Si afegim diners, crispetes, beguda i el preu de les entrades que hem gastat durant tot el dia, el pànic que sentirem en arribar a casa serà enorme. “Però on he gastat tota aquesta fortuna?”. La resposta, un clàssic. L'última pel·lícula de la factoria Pixar ha estat, com no podia ser d'una altra manera, culpable. A partir d'aquí, tot llest per a pronunciar qualsevol de les frases que s'esmenten el principi.
Relacionat amb aquest tema, enguany també hem tingut l'anomenada “Festa del Cinema” que s'està convertint en tradició. Durant tres dies, diverses sales de cinema baixen de manera considerable els preus de les entrades. Grans cues i molta gent en l'escamot aquesta setmana, com si no hi hagués futur, amb l'objectiu d'empassar dues o tres pel·lícules. És important difondre aquesta “foto” de l'èxit en tots els mitjans de comunicació. Desgraciadament, l'única cosa que ha aconseguit aquesta festa ha estat promoure el debat sobre “si les entrades són cares o no ”. Però són realment rendibles aquestes accions? Per què no mantenir aquests preus tot l'any? Perquè és impensable que milions d'espectadors vagin cada dia. És com un pintxo-pot o unes rebaixes. Si hi hagués descomptes tot l'any, segur que no hi hauria cues. D'altra banda, en aquesta festa s'explica un factor molt típic que floreix en molts festivals o activitats culturals, el “postureo”. Les sales s'omplen aquests dies de bogeria per veure una pel·lícula sueca en el seu idioma original. Això sí, la resta dels dies la situació s'inverteix de manera notable. Per tant, és clar que cada vegada són menys els espectadors i les espectadores. Tiren la culpa als preus.
Per contra, “els de dalt”, a la famosa pirateria que fins ara no he esmentat. En la seva opinió, aquesta és l'única taca que cal destruir, les descàrregues il·legals. Per a intentar comprendre aquesta disputa em plantaré entre els dos. Quan vam anar a veure la pel·lícula 8 cognoms bascos en l'escamot o quan el nou film de Star Wars que ens arriba aquesta setmana a Euskal Herria revenda totes les xifres, qui es recorda dels preus? En canvi, si la culpa és de la pirateria, per què les sales es desborden en aquests exemples concrets? Fàcil. En la resta dels casos no es posen recursos reals. Com és possible que una pel·lícula que s'estrena als Estats Units arribi al País Basc un any després? Què farà un fanàtic d'una pel·lícula, un actor o un director en concret en aquest cas? Té tres opcions: esperar aquest llarg i vergonyós interval de temps –i a més veure-ho doblegat; però deixem per a una altra ocasió–, comprar per internet o descarregar, per descomptat, quan es publiqui en format DVD/Bluray als països d'origen.
Després de posar damunt de la taula tots els aspectes d'aquest tema, que és més espès que la pil-pil, per a anar acabant, aquesta és la situació. Fins que els que tenen el poder d'alliberar aquest nus no vulguin posar remei, no tenen més remei que acontentar-se amb el que tenim. Per tant, la resposta a la pregunta del títol “És car anar al cinema?” és, per descomptat, un “sí” rodó i gegant. Però com la majoria de les altres activitats. Crec que en això ens toca ser justos. Repartir els diners destinats a l'oci segons les preferències o, si és el cas, les punyalades a tots els costats. De totes maneres, si el cinema és tan aficionat i l'única raó per la qual no va és el preu, cal tenir clar que també hi ha circuits alternatius molt interessants. En Donostia-Sant Sebastià, per exemple, em ve al capdavant el mític cicle Nosferatu que acaba de portar a Tabakalera. També hi ha cases de cultura i cinefórums en altres ciutats i pobles, així com pel·lícules que s'ofereixen en les universitats.
Demagun, borobilduz, 8 euroko kostua duela sarrera bakoitzak. Sarrera hori, esku artean hartuz gero eta zatitan banatu beharko bagenu:
- %21 BEZ zerga (1,68 euro).
- Egile-eskubideak, %3 (0,24 euro).
Hasierako banaketa horrekin, 6,08 euroko irabaziak geratzen dira. Ekoizlea, banatzailea eta zine-aretoaren artean banatzeko (datu hauek, negoziaketaren arabera aldatzen joaten dira).
- Zine aretoak, %35 (2,80 euro). Nabarmena, hau ez dela aretoen diru-sarrera bakarra. Horri, krispetak, edariak eta abar gehitu behar zaizkiolako.
- Gainontzekoa, %41, banatzailea (Majors deiturikoak: Sony, Universal…) eta ekoizlearen artean banatzeko (3,28 euro)
Copenhaguen, 18 de desembre de 1974 A les dotze del migdia va arribar un ferri al port, des d'on va desembarcar un grup d'uns 100 Santa Claus. Portaven amb si una oca gegantesca. La idea era fer una espècie de “Oca de Troia” i, en arribar a la ciutat, treure per dins els... [+]
No vull a gent que no sàpiga compartir el paraigua. No estimo a la gent que camina massa de pressa quan no soc jo, ni a la qual camina massa a poc a poc (bo, això sí una mica, però només una mica). No m'agrada la gent que se senti en el seient del passadís en l'autobús. No... [+]