Es va construir per a albergar a esportistes olímpics, però actualment alberga a més de 1.000 refugiats. El MOI o antic mercat de Torí és la imatge clara d'un procés de gentrificació fallit. Els edificis abandonats de la zona han estat ocupats per joves que han fugit de més de 30 països. La majoria de les persones refugiades al Sud del Sàhara són dones, homes i nens. Quan va esclatar la primavera àrab es va iniciar el somni europeu. Després de quatre anys, molts han aconseguit un suport polític, però els han negat la possibilitat de començar una nova vida.

Bishara és de Txad i va arribar a Itàlia en 2011 procedent de Líbia, on resideix des de 2010. Denúncia el fracàs dels programes d'integració: “En 2013 es va acabar els diners que arribava per a ajudar als refugiats, i d'un dia per a un altre ens trobem al carrer. A la majoria no ens van ensenyar l'italià i les institucions públiques van fer cas omís a la seva responsabilitat”. Així, centenars de fugitius que es trobaven atrapats a Torí van decidir ocupar les instal·lacions abandonades que es van construir per als Jocs Olímpics d'hivern de 2006. “Són el reflex de la fosca gestió dels diners públics”, explica l'activista Niccolò Vasile, “els edificis es van construir a tot córrer i amb materials de mala qualitat, per la qual cosa en finalitzar els jocs olímpics ningú va voler comprar els apartaments”. Vasil ha llançat una pregunta a molts italians: on ha anat l'ajuda europea que es va destinar en 2011 per a acollir als refugiats? L'emprenedor té resposta: Quan es va posar en marxa el programa “Emergència del Nord d'Àfrica”, el Govern italià va encomanar a un consorci format per diverses associacions la gestió dels diners destinats a ajudar als refugiats. Aquests diners ha desaparegut”.

Contra l'apartheid social

Per tant, l'antiga seu dels esportistes s'ha convertit en un projecte d'autogestió. “L'ajuda de l'Ajuntament de Torí i del govern regional es limita al pagament de l'aigua i l'electricitat. Aigua freda, això sí”. Els edificis del MOI estan caient a trossos i cada apartament reflecteix un món. Les famílies que han estalviat una mica de diners tenen cuines elèctriques, escalfadors d'aigua i rentadores. Altres sol matalassos en el sòl”.

En la planta baixa de cada edifici, els refugiats han posat en marxa diversos serveis, entre ells, un menjador, una sabateria i una sala d'informàtica. Un grup de 30 activistes italians ha obert una oficina de suport a la iniciativa: “Comptem amb advocats que ofereixen assessorament legal, hem ampliat l'escola d'italià i anglès i impartim assignatures per a obtenir el permís de conduir. No obstant això, per a nosaltres és una prioritat ajudar a les persones refugiades en la cerca d'ocupació”, ha assenyalat Vasil.

Als voluntaris els sembla molt important no aïllar als escapolits de la resta de la població: “Per a molts ciutadans de Torí seria millor no veure als refugiats, però nosaltres no volem impulsar l'apartheid social. El procés de guettización del MOI ens preocupa molt”. De fet, tot l'espai està envoltat de policies i militars. Segons Vasile, “volen demostrar davant els veïns que l'ordre públic i la seguretat estan garantits, però la presència de les forces de seguretat augmenta la tensió”.

Esclavitud legal

Bishara creu que la pobresa, l'atur i la falta d'integració van de bracet: "No volem quedar-nos a Itàlia, però estem completament bloquejats. Aquí hem aconseguit l'asil polític, així que ens han obligat a viure aquí. El problema és que és molt difícil trobar treball. Tenim permís per a viatjar per Europa, però només tres mesos i com a turista”.

Vasil també ha criticat la falta de flexibilitat de les polítiques d'integració europees: “Els joves s'afarten d'estar tot el dia sense fer res. Molts marxen, però quan arriben a un altre país els porten de tornada o passen a la clandestinitat”.

Els més afortunats aconsegueixen contractes temporals en les collites. Kiwis al Piemont, pomes en el Trentito-Adigen, tomàquets en Apulia i taronges al Calàbria. Per una mitjana de 30 euros al dia, els refugiats del MOI travessen Itàlia per a recollir fruites i verdures del moment. "Les condicions de treball han empitjorat des de l'inici de la crisi humanitària. Els propietaris de terrenys han baixat els salaris, però han augmentat el nombre d'hores de treball. Saben que els refugiats estan disposats a fer qualsevol cosa”, ha declarat l'immigrant marroquí Mohamed. Mohamed porta deu anys recollint collites en la majoria de les regions italianes i no li agrada la situació actual: "Les persones refugiades viuen en els barracons i treballen en condicions insostenibles. És una esclavitud legal secreta”.

Bishara està d'acord: “No sé si hi ha una altra opció, jo no la veig. Quan vaig accedir a l'asil polític estava convençut que tot seria més fàcil, no obstant això, l'explotació i la misèria persisteixen”.

En qualsevol cas, les alarmes a Itàlia són les últimes vegades que es va deslligar l'alarma. El mes d'agost passat quatre refugiats van morir en Apulia a causa d'una insolació durant la verema, i organitzacions de drets humans van sol·licitar l'ajuda del Govern de Roma. En Saluzzo, en el cor del Piemont, s'ha posat en marxa un nou projecte perquè els voluntaris italians revisin el treball dels refugiats i denunciïn els seus abusos. Però la majoria dels fugitius fa temps que es desesperava una vida digna. El Vishara ho té clar: “Europa ens ha fallat. El somni s'ha convertit en un malson”.

I què passa amb l'arribada a Europa? : http://www.argia.eus/argia-astekaria/2487/errefuxiatu-krisi-globala-3

Al País Basc, els refugiats també ho tenen difícil: http://www.argia.eus/argia-astekaria/2487/errefuxiatu-krisi-globala-2