És un eslògan que sempre ens ajuda, ens ajuda i ens ajuda en les nostres vides. No conec una altra frase més adequada per a posar en paraules la frustració.
Els primers símptomes es van observar a Madrid i Espanya, plomes noves que encarnaven als rebels de maig i als missatges de les seves veus rebels, moltes de les quals van néixer quan va morir Franco (un any més o menys), quan van començar a sospitar que l'anomenada transició democràtica va ser un frau. Un veterà molt més veterà que ells, Vincent Navarro, va resumir la inquietud en un únic sintagma que moltes vegades repeteix: “La (in)modèlica transició”.
Després, acostant-nos més, llegint la d'un i la d'un altre, vam veure que la transició va ser un bluff, no és només la impressió dels quals recordem corrent abans dels grisos.
Ramón Zallo, per exemple, considera que la política basca continua sent presonera de la Transició (22 de novembre de 2015), que una de les conseqüències més preocupants del “model democràtic feble” deixat per la Transició ha estat precisament la “degradació dels drets humans”, mentre que Francisco Etxeberria diu que en la Transició no es va tocar ni s'ha continuat fent les mateixes coses o molt semblants i que vivim amb aquest patrimoni repugnant: El dictador segueix en el Ministeri de l'Interior; Miguel Sánchez Ostiz continua afirmant que en l'actualitat es reflecteix una forma autoritària i antidemocràtica d'entendre la política que ha deixat el franquisme, perquè les idees del franquisme han “esquitxat” a tota una societat i això s'ha heretat de generació en generació. Avui ens diu que vivim en un estat policial, és més, que és un poble que no es pot alliberar del passat, i vincula aquesta impotència amb el que va succeir en la transició, perquè la majoria dels polítics de l'últim franquisme van continuar: Amb UCD, Fraga, el partit socialista... I perquè darrere dels polítics hi havia tota una classe social.
No obstant això, no és habitual escoltar paraules com les de Francisco Etxeberria, que es dirigeixen cap a una autocrítica: “Jo també em pregunto amb freqüència on vaig estar en aquest moment, què pensava, què deia... Desgraciadament tots tenim aquesta impregnació”.
És molt més habitual escoltar les veus dels qui reclamen l'autocrítica als qui van estar a favor de la ruptura durant la Transició, de manera permanent, avui i demà.
Evidentment, tots haurem de fer autocrítica, també, suposo, els que han donat immediatament tota la legitimitat al nou règim i han provocat més de quaranta anys de frustració.