Dos fets m'han cridat l'atenció aquest últim mes: el primer, la proposta presentada per Arantza Quiroga, presidenta del Partit Popular d'Euskadi, i el segon, la que s'ha presentat en el Parlament de Catalunya. Les dues tenen unes característiques comunes: una, és la presentació d'una iniciativa valenta per a aclarir el futur, per a facilitar la convivència o superar alguns límits. Dos, enfront de totes dues iniciatives, han estat reaccions i respostes similars per a parar-los i entorpir-los. Tots dos tenen paral·lelismes.

Quiroga va ser l'encarregada de proposar en el Parlament basc el grup o comissió de treball sobre Llibertat i Convivència. El més cridaner i atrevit va ser que la proposta es va dirigir a tots els partits representats en el Parlament, inclòs EH Bildu, i en lloc de demanar el “rebuig” de la violència, exigia el seu “rebuig” net. Més enllà de qüestions terminològiques, era clar, i així ho va manifestar Quiroga quan va presentar la seva dimissió, que volia superar la situació actual, que va intentar canviar el Partit Popular perquè es convertís en un instrument de convivència. Al cap i a la fi, la seva intenció era arribar a un acord ampli entre tots els grups parlamentaris a través dels principis i valors necessaris per a guiar la llibertat i la convivència a Euskadi. Encara que semblava raonable –i atrevida, per descomptat–, no va trigar a arribar de Madrid una reacció violenta, una ordre de retirada –com va reconèixer la pròpia Quiroga– i amb ella la seva dimissió i el manteniment de la posició del Partit Popular. El que va arribar des de Madrid va ser precisament el tancament de les possibilitats d'avanç, la persistència del problema i, per tant, l'obstaculitzar o retardar –o almenys el desig– el futur.

D'altra banda, en el Parlament de Catalunya, Junts Pel Sí i la Cup, per majoria, han acordat el primer pas per a començar a crear la República catalana. No entraré ara en aquest acord, però si que diré que aquesta majoria parlamentària està responent al compromís que va adquirir en les eleccions del 27 de setembre i que, per això, no havia de ser sorpresa.

El que em preocupa és, una vegada més, la reacció de l'Estat –el Govern d'Espanya i diversos partits polítics– davant aquest acord i la resposta que se li està donant. D'una banda, és clar que Catalunya serà el tema central de les eleccions del pròxim 20 de desembre, i per a això alguns han decidit que “compartiran” la resposta per si de cas, de manera que ningú guanyarà ni perdrà amb aquest assumpte tan gros. Així veig jo la postura del Govern, del PP, del PSOE i de Ciutadans: El tema d'Estat, tots units –almenys en principi– i tots disposats a parar el full de ruta traçat cap a la independència del Parlament de Catalunya. Una resposta diferent –en principi– la que han donat Podem o Esquerra Unida, per descomptat.

Ens han dit que esgotaran totes les possibilitats que ofereix la legislació perquè aquest tipus d'iniciatives no tirin endavant. Això significa, en primer lloc, que acudiran al Tribunal Constitucional i, potser després, en virtut de l'article 155 de la Constitució, el Govern, amb la majoria absoluta del Senat, podrà adoptar les mesures oportunes per a obligar la Comunitat de Catalunya a complir la seva funció.

Evidentment, el que volen és impedir i prohibir que es materialitzi el futur de Catalunya. Com si el futur de qualsevol persona o poble estigués en mans del Govern. Afortunadament, el futur es construeix en auzolan.