I què fer amb la cultura? Aquesta és la gran pregunta que històricament ha causat maldecaps a l'esquerra. Marx va dir que la revolució vindria de la infraestructura i va situar la cultura en la sobreestructura, per la qual cosa el comunisme clàssic ha considerat durant molts anys una qüestió secundària. Encara que posteriorment se l'ha reconegut una gran força transformadora des del postmarxisme, sembla que en els moviments de l'esquerra segueixen bastant arraconats els debats sobre el model cultural, també a Euskal Herria, i que en els pocs casos que s'aborden, sol ser per a repetir alguns clixés de la superfície i passar al més aviat possible al següent tema.

Sobre aquesta i altres qüestions han parlat Beñat Sarasola i Ainhoa Güemes, cadascuna des del seu àmbit: des del pla de la crítica cultural –reivindicant, per cert, que és un pla que ha de funcionar amb lògica pròpia–, des del moviment d'alliberament nacional, el segon. Malgrat saber que els plans, i els conceptes fonamentals com a cultura o art, no els entenen de la mateixa manera, és evident que estan molt lluny els uns dels altres.

Cultura fora de l'agenda

Sarasola ha considerat que els debats sobre el model cultural estan fora de l'agenda dels partits polítics i dels moviments socials. Bildu ha posat com a exemple el que s'ha fet en Donostia-Sant Sebastià: “Al que ja hi havia, només li ha sumat la quota basca. No han fet canvis radicals, no s'han arriscat de veritat, no hi ha hagut atreviment en la cultura”. No obstant això, no li sembla que sigui un problema exclusiu de Bildu. En general, adverteix de “falta de suport ideològic” entorn d'aquests temes. A més, considera que el que es pot fer des de les institucions té els seus límits, entre altres raons, perquè en aquest moment a Euskal Herria no hi ha moviment cultural dinamitzador, no hi ha grups d'artistes forts. “Les coses que es fan són febles i molt limitades”.

Güemes, per part seva, creu que el moviment d'alliberament nacional ha demostrat un nivell de creació tremend. “Hem creat constantment aquests elements que ens conformen com a poble, des de la llibertat i la valentia. Hem sabut conciliar el remolí de la política amb la sostenibilitat de l'art. El nostre problema no és que ens falti gent creativa, sinó que estem lluitant contra les màquines de guerra d'àmbit estatal”.

Per a Sarasola, l'esquerra sol utilitzar una fórmula concreta quan se sent perduda en temes culturals: aplicar en la cultura models progressistes i revolucionaris en altres àmbits, polític, social, etc. Però, en fer-ho, creu que existeix el risc de crear un model conservador, “perquè la cultura i l'art formen un marc autònom i tenen les seves pròpies formes de funcionament”. Güemes, per part seva, per reconèixer més autonomia a l'art que a la cultura, creu que l'activitat dels creadors està condicionada pels valors culturals i la situació política. “La importància de les pancartes en la nostra societat, les referències naturalistes, el pes d'aquesta guerra de baixa intensitat, les banderes, els passamuntanyes... tota aquesta iconocracia ens afecta profundament, tant per a bé com per a mal. No és casualitat que quan ETA va lliurar les armes es quedés enrere de la Guernica de Picasso. El nostre fort imaginari és una mescla d'estratègia política i expressions artístiques. No sabem distingir l'art de la política”.

Què és “ciutadà i participant”?

Sarasola diu que les dues paraules que tant s'han esmentat últimament sobre el model cultural poden ser tramposes. “La cultura ciutadana i participativa pot ser, per exemple, la que més públic mou, mentre que la minoritària no és ciutadana i participativa. Això és una lògica perversa, culturalment molt conservadora. La transformació cultural i artística es produeix gairebé sempre en àmbits minoritaris”.

No obstant això, el que es considera massiu no és realment massiu. Com a exemple, ha posat com a exemple el projecte de l'associació cultural Sortzen, que ha reunit diversos culturistes. “El Kursaal es va omplir de grups bascos i es va vendre com si fos un gran èxit. El mèrit d'aconseguir-lo serà, en tot cas, pel que fa a producció. Però, artísticament, aquesta iniciativa val poc. I és que el que allí es proposa és la cultura morta. Quantes persones que van anar a escoltar-ho crearan alguna cosa més en alguna expressió cultural? Ningú. El valor cultural no es mesura en xifres, la cultura pot influir exponencialment”. Sex Pistols ha recordat el gran concert que van oferir en el Lesser Free Trade Hall de Manchester, en 1976, a Anglaterra. A penes hi hauria 40 persones entre els oients, però no qualsevol: Morrissey, Ian Curtis, Pete Shelley... en part va impulsar la fascinació del concert per a crear les seves pròpies bandes de música –The Smiths, Joy Division, The Buzzcocks–. Aquella nit ha passat als llibres com un dels moments més memorables de la història del rock.

Güemes explica com entén la cultura participativa: “Amb aquestes paraules reivindiquem que els beneficis de l'art arribin a més gent per a innovar intel·lectualment i iniciar processos de canvi”. L'art també reconeix un valor exponencial: “Ha de contaminar, estendre aquesta riquesa abstracta i posar-la a la disposició de la gent. Per descomptat, per a això és imprescindible que hi hagi gent que busqui, compromesa en la metamorfosi interna, que s'impliqui amb la llibertat col·lectiva, que tingui ganes de crear un lloc més bell”.

L'art, un dubte estimulant o una eina d'autoafirmació?

“Quan reivindiques que el bon art es cregui normalment en àmbits minoritaris, t'acusen d'elitista”, diu Sarasola. El crític cultural Greil Marcus ha portat a col·lació una cita que ha estat llançada de manera provocadora: “En l'art l'elitisme és revolucionari”. Què volia dir Marcus? “Un artista ha de posar-te en qüestió les teves idees, suposades veritats, etc. L'art ha d'agitar tots els prejudicis que es consideren coneguts en la societat. No sempre de manera directa, sovint de manera indirecta. I aquests intents són minoritaris perquè no són còmodes per a la gent. La gent cerca l'autoafirmació, l'empenta se l'emporta a saber què som, quina hem estat, i això ho aconsegueix en els museus, en els llibres de text, en general, quan l'art es converteix en patrimoni. Però el veritable art, en el moment en què es crea, ha d'aconseguir que s'esquerdi l'statu quo ”. Recorda exemples musicals: “No Dok Amairu i el Rock Radical Basc, per exemple, no tenen avui un efecte revolucionari, sinó que són mecanismes culturals d'autoafirmació. Que la gent ha de conèixer-les com a història? No ho nego. Però d'aquests moviments no sorgirà res nou creativament”.

L'statu quo el descriu Güemes de la manera següent: “La maquinària capitalista ens continua repetint una realitat alimentada, i això no ens permet sortir d'aquest bloqueig històric. El capitalisme és capaç de reinventar-se, però no com una font inesgotable de diversitat i creació, sinó com una manera de produir seriosament les seves mancances”. En la seva opinió, si Euskal Herria no vol quedar-se assimilada, ha de fer front a un repte: “La nostra pràctica artística i les nostres manifestacions culturals han d'allunyar-se dels instruments de l'espectacle de masses. Hem de fugir de les formes estereotipades de la cultura comercial i del llenguatge publicitari”.

En el fons, Güemes i Sarasola tenen una discrepància bàsica: el que l'art ha d'aconseguir per a ser bo. En opinió de la primera, “l'art és un element militant en la seva essència, ens autoafirma com a persones i com a comunitat, i aconsegueix que el nostre projecte duri molt temps”. El segon, en canvi, creu que l'art que no qüestiona l'statu quo , l'art afafirmivo, és dolent, de facto. Amb una idea més exacta: “No tot el que és minoritari és bo, i tot el que és massiu no és dolent. El que dic és que l'art bo, en la mesura en què és incòmode, sol ser minoritari quan sorgeix. Després es pot convertir en una cosa massiva, però a l'origen ha de ser capaç de produir aquest efecte”. En la seva opinió, l'art patriòtic aconsegueix precisament el contrari: en comptes d'incomodar, crear una espècie d'alleujament al receptor.

Sarasola creu que l'esquerra té un problema històric amb l'art afémativo, i ara, amb aquest assumpte del “elitisme”, s'ha tornat a donar la volta: “Com es pronuncien reivindicacions molt justes i clares, es tendeix a premiar a aquesta mena d'artistes. Però això, artísticament, és una cosa molt conservadora. Molts escriptors ideològicament reaccionaris són molt més revolucionaris en la seva creativitat que molts d'esquerres”. Güemes no veu res d'això al seu voltant: “És veritat que la nostra força creativa sembla sovint esgotada, sobretot repetint alguns missatges, com les tornades de les manifestacions. Però crec que no és més que una il·lusió. És la realitat soci-històrica la que ens redueix la capacitat creativa”. No obstant això, reconeix que en aquests temps els arquetips de l'art no són especialment bons per a la política, per molt excel·lents que siguin els arquetips d'una cultura determinada. “La mediocritat és el que domina, també en el nostre partit. Els líders no sempre, però sovint són mediocres”.