argia.eus
INPRIMATU
Treball ocult
Montserrat Auzmendi del Solar 2015eko urriaren 06a

La composició de bandes sonores de pel·lícules no és un aliment molt complet per a satisfer l'autoestima del músic. Sempre subratllant la imatge, moltes vegades l'ambient de la pel·lícula no s'aconseguiria sense la música adequada, però cal reconèixer que en la majoria dels casos l'espectador no és conscient d'això. Un petit homenatge als compositors que realitzen una obra secreta, laboriosa i difícil, de la mà de l'Orquestra Simfònica d'Euskadi, en el marc del Festival de Cinema de Sant Sebastià.

Vam tenir l'oportunitat de gaudir de les obres de cinc músics, projectant fragments –gairebé– de les seves respectives pel·lícules. I va ser un exercici curiós, molt gratificant. D'una banda, apreciem les qualitats dels compositors i la personalitat pròpia de cadascun; per un altre, sentim com en alguns casos s'aconsegueix un equilibri especial entre la imatge i la música i en uns altres es menja l'altra, a vegades és la música la que menja; i, deixant a un costat la música, em va sorprendre veure com en pocs minuts se sentia la qualitat o la falta de qualitat de la pel·lícula.

El programa va arrencar amb la banda de Blancaneu d'Alfons de Vilallonga, molt ben feta, molt clàssica i molt apropiada per a la versió del clàssic conte en blanc i negre, on la fotografia era tot, bonica, impactant.

A continuació, potser em van agradar més les bandes, de Pascal Gaigne. Vam veure alguns fragments de la pel·lícula LOREAK, amb una música suggeridora i rica, i gaudim de la banda sonora ràpida de Lassa i Zabala. Genial.

Les músiques de Les bruixes de Zugarramurdi, d'Álex de l'Església, de Joan Valente, s'adapten perfectament a les fantasioses imatges de la pel·lícula. Després d'això, vam tenir mostres del treball d'Alberto Iglesias. Quatre pel·lícules d'Almodóvar –Tot sobre la meva mare, Parli amb ella, Mala educació i La pell que habito–. Confesso que no m'agrada res el cinema d'Almodóvar, així que l'única cosa que se salva en aquest cas és la música, sens dubte.

I per a acabar, un autèntic “pestiño” amb música de Fernando Velázquez, Zipi i Zape i el club de la bala. Velázquez ha fet coses millors, com la banda sonora de l'impossible, però van triar aquesta ximpleria per a acabar la sessió. Bé, això és tot.

L'orquestra, sota la batuta del director Roman Gottwald, va actuar de manera brillant. El mateix pot dir-se del petit grup de l'Orfeó Donostiarra.

Euskadiko Orkestra Sinfonikoa

Zuzendaria: Roman Gottwald. Egitaraua: Alfonso de Vilallonga, Fernando Velázquez, Joan Valent, Pascal Gaigne eta Alberto Iglesiasen zinemarako lanak. Lekua: Donostiako Belodromoa. Data: irailaren 19a.