No hi ha molta gent que sigui un voltor en les matemàtiques, menys gent que el reconegui en el moment del comiat, i menys encara en els temps actuals que reivindica el sistema binari i l'utilitza per a jugar en tot moment. De fet, encara hi ha qui, sense tenir en compte la quantitat total de números, música, companyonia i vida quotidiana, intenta i aconsegueix treure suc; per exemple, el grup d'amics d'Ermua que acaba de donar a llum el seu sisè disc. Amb assossec, gaudint, sense atabalar-se, i alhora gaudint del millor, l'equip porta 15 anys en marxa. L'únic canvi que ha tingut el quartet és que abans de publicar el treball 5, Iker Saenz de Zaitegi (Kokein) ha deixat el grup i ha estat substituït per Jokin Azpiazu (Oker). En aquesta ocasió, han utilitzat la fórmula de micromecenatge i encara és possible unir-se a ells. Els components de l'equip estan molt agraïts pel treball realitzat. Per exemple, el 26 de setembre van regalar als patrocinadors del grup un concert il·lusionant al seu poble.

El treball, que reuneix una portada senzilla i cuidada d'estil còmic, reuneix una infinitat de cançons saltant d'un estil, sonoritat, to, cantant i locutor a un altre, però sempre fent tot a casa. Dins d'ella, per descomptat, un magnífic treball de gravació a càrrec de Carlos Balseiro, membre de Kuindividuhan, amb més d'una dècada d'experiència.

A diferència de l'anterior disc, que era de recent incorporació, Azpiazu també ha participat en la composició de les cançons i les seves pròpies paraules donen inici al disc. M'ha agradat molt Dos terços i m'ha deixat clavat en la banqueta les sonoritats tan treballades entre el new-wave i l'emo posades a les ordres del pop, que Monochrome i El Desvän del Mascle podien treballar de tabola. En general, les guitarres, els teclats i l'ambient tenen molt a veure amb el new wave que ja no som nous.

El disc avança i un dels patrons ineludibles de la banda és la seva afició pel pop-rock: intens (La pell de taronja), adobat al rock (El fons), reconegut com a amants de la transparència i les dues veus (I gairebé), apte per a embarcar al costat dels follets juganers del noise-pop (Wine with the surfer) i Mestressa donant-li color verd. A més, encara que fa temps que es van cansar de fer punk-rock, Mogut per impulsos és l'única cançó en castellà groga i visceral; Ezjakin recorren amb mestratge la paleta dels colors que els agraden en la pàtria; i Alone no és lonely foscor, rock i tempo pausat no-hit! Entre altres coses, és impressionant.