Odiar a Schäuble és fàcil per a molts ciutadans europeus. Ha quedat per a la història com a representant de l'elit de la Unió Europea que ha imposat el tercer memoràndum als grecs contra la seva voluntat. Encara que és evident que ha estat una decisió de moltes persones i forces, Schäuble és el rostre de la troica que ha condemnat als grecs a la pobresa i ha imposat brutals retallades a tots els europeus, un home que vam veure amenaçant des de la cadira de rodes al ministre grec Yanis Varoufakis en la calor de les negociacions abans del referèndum.

Per a entendre el comportament dur i despietat de Doixar i en concret de Schäuble, els sociòlegs de Le Monde Diplomatique François Denord i Pierre Rimbert i els periodistes Rachel Knaebel han citat l'ordoliberalismo que s'ha estès des d'Alemanya a Europa: “Ordoliberalismo alemany, gàbia de ferro per a Europa”.

Fundada en la dècada de 1930, també se'l coneix com a Escola de Freiburg, ja que es va obrir des d'aquesta ciutat. Schäuble recorda amb freqüència que va néixer en aquesta ciutat. Els economistes i pensadors que van crear aquest corrent dins del liberalisme van donar a la seva revista el nom d'Ordo (ordre) en llatí. En alemany usen la paraula ‘ordnung’ per a dir ‘ordre’, ‘reglament’ o ‘disciplina’. Com a curiositat, els conservadors Amish i Menonita criden Ordnung al seu reglament, una sèrie de normes que, encara que no escrites, tots els membres han de conèixer i respectar obligatòriament. D'aquí ve la qüestió de com garantir l'ordre i la disciplina de l'economia capitalista liberal.

“Igual que els anglosaxons, diuen Denord, Rimbert i Knaebel, proclamen laissez faire, els ordoliberales també rebutgen la intervenció de l'Estat en el mercat. Però ells pensen que la lliure concurrència no es desenvolupa per si mateixa. En conseqüència, l'Estat ha d'organitzar la competència: construir el marc jurídic, tècnic, social, moral i cultural del mercat. I fer complir les normes. Heus aquí el que és ‘ordopolítica’ (Ordnungspolitik)”.

Al referèndum de juliol a Grècia, per tant, es contraposaven dues visions del joc polític. "Els líders grecs han cregut que els vots dels ciutadans estan per sobre de la comptabilitat econòmica i que els governants triats tenen capacitat per a canviar les normes. En canvi, [segons els alemanys], l'actuació del govern ha d'estar supeditada a l'estricta observança de l'ordre; els polítics poden actuar com vulguin si no surten del marc, i aquest marc està fora d'un debat democràtic de facto. El ministre alemany de finances, Wolfgang Schäublega, és el que es mou en aquest pensament. ‘Les regles per a ell tenen un caràcter diví’ ha escrit Yanis Varoufakis.

Fins a tal punt l'ordoliberalismo s'ha convertit en l'ortodòxia de l'establishment que el Setmanari liberal Der Spiegel va publicar el 6 de juliol: “Si algú volia demostrar el perillosos que són els referèndums per a les democràcies modernes, aquí està la prova”. Per a adonar-nos, l'ordoliberalismo [vegeu Explicació de Baleren Bakaikoa en la pàgina 18] estava consagrat en tota Europa: primer el mercat capitalista, dins d'ell la democràcia.

Treuhand: el fracàs de les privatitzacions

Però Wolfgang Schäuble és més que un guardià de l'escola de Freiburg, segons ha recordat recentment el periodista Dirk Laabs, en anglès The Guardian, en castellà Sense Permison: "Per què Alemanya és tan dura amb Grècia? Retrocedint un quart de segle”.

Dirk Laabad ha publicat un llibre sobre la integració d'Eki a Alemanya Occidental: “The German Gold Rush: The True History of the Treuhan” (A Alemanya tots a la recerca d'or com a bojos: La veritable història de Treuhan”. En el tractat, que s'ha imposat a Grècia per la força, s'esmenta la necessitat d'aconseguir 50.000 milions d'euros venent béns públics per a saldar deutes, Laabad ha relatat que fa 25 anys Schäuble va utilitzar la mateixa mecànica per a liquidar béns d'Alemanya.

En l'estiu de 1990, Schäuble era un dels caps de la Comissió d'Unificació d'Alemanya, a la dreta del canceller Helmut Kohl. Laabs diu que la situació a Alemanya Oriental no era tan diferent de la que hi havia quan va guanyar Syriza a Grècia. Els ciutadans havien realitzat les primeres eleccions lliures de la història, acabat de derrocar el mur de Berlín, i alguns dels seus representants somiaven amb “el tercer camí” entre el sistema socialista oriental i l'economia de mercat occidental, però no podien imaginar com pagar les factures.

“Per contra, els alemanys de l'oest, a l'altre costat de la taula de negociació, tenien la força, els diners i un pla: Tot el que l'Estat d'Alemanya posseïa Eki l'assimilaria Occident i el vendria immediatament a inversors privats. En altres paraules: Schäuble i el seu equip buscaven garanties”.

L'organització anomenada Treuhand es va inventar en els seus inicis uns dissidents orientals perquè les companyies del sistema socialista es convertissin de manera ordenada en empreses privades locals, sense deixar de vendre a buròcrates corruptes comunistes a l'Alemanya Occidental.

La idea li va agradar a Schäuble, que donaria el lideratge de l'operació a una nova organització que presentava una aparença d'independència. Era ell qui s'havia posat al capdavant de Treuhand.

Tirant del fil de Laabs, l'historiador Thomas Morel resumeix en l'article “Ce que la réunification allemande nous enseigne sud la crise grecque actuelle” la calamitat de Schäuble als treballadors alemanys.

Des que Treuhand va començar a treballar, sense haver de rendir comptes ni al Parlament ni als ciutadans, els casos de corrupció es van multiplicar. Les companyies occidentals van començar a lluitar per apoderar-se dels trossos de la coca. “Supermercats, hotels, habitatges, bancs... es va vendre tot un país a canvi d'un tros de pa”.

Però els nous patrons volien més. I van fer xantatge a l'Estat, per a tancar empreses, acomiadar a milers de treballadors, aconseguir subvencions per a inversions... sense arriscar un cèntim.

Va suposar un retrocés de 20 anys per als treballadors de tota Alemanya, també per als de la zona occidental. La ‘moderació’ salarial, les amenaces de deslocalització empresarial cap a l'est, el desglaç de l'estat de benestar... I a més, Treuhand va caure en 1995, deixant deutes a Alemanya Unida: al principi es va parlar de 100.000 milions d'euros, de 34.000 milions d'euros de privatitzacions, i finalment es van perdre 105.000 milions. A pesar que molts ciutadans alemanys no s'acorden, aquests deutes també van ser pagades pels ciutadans.