La intenció d'Alemanya de sotmetre als països europeus no és l'actual. No fa tantes dècades que va fer el penúltim intent, però es va equivocar. Va governar militarment nombrosos països, però mantenir-los així sotmesos té massa costos.

Després de la Segona Guerra Mundial, amb la finalitat de mantenir neutralitzada Alemanya, es va crear la Unió Europea (UE). Amb la unificació de l'Alemanya Oriental i l'Alemanya Occidental, la UE va aportar una gran quantitat de recursos polítics i econòmics perquè Alemanya tingués facilitats, entre elles la superació del dèficit públic reglamentari. Es prohibia a altres països de la UE.

No obstant això, en general, l'opinió pública ja ha assumit que Alemanya és el país que suporta la UE, perquè les polítiques europees són finançades pels alemanys. I no és cert. De fet, cada Estat membre assigna al pressupost de la UE un percentatge del seu PIB, del qual rep una sèrie de subvencions amb la finalitat d'executar polítiques comunes de la UE. Clar que Alemanya aconsegueix menys del que porta. Per tant, té saldo negatiu en els fluxos públics de diners. Però en els fluxos privats?

De fet, la balança comercial d'Alemanya és positiva, perquè embeni més fos que en la quantitat que importa. En 2014, el superàvit extern es va situar en el 7,57% del seu PIB i entre 2002 i 2014, la mitjana va ser del 6-7%. El 58% de les exportacions d'Alemanya es destinen a la UE. Tot això ha estat possible gràcies a la desaparició dels impostos fronterers entre els països de la UE.

Aquest desequilibri s'hauria autoregulat si cada país hagués tingut els seus propis diners: Es revaloritzaria el marc alemany i els seus béns s'encaririen en la resta dels països. Per contra, s'ha devaluat els diners dels països que han sofert el dèficit. Aquesta situació, no obstant això, ja ha passat amb l'euro. No obstant això, la solució a aquests desequilibris va requerir la creació d'un fons monetari europeu i, després del fracàs, la devaluació salarial ha contribuït a augmentar la competitivitat.

D'altra banda, amb aquest superàvit, Alemanya és capaç de prestar diners a qualsevol país de la UE, com els bancs de l'Estat espanyol o de Grècia. A més, Alemanya ha rebut molts interessos a canvi d'una bona fortuna.

Tota aquesta política és conseqüència d'una doctrina politicoeconòmica concreta: l'ordoliberalismo. El sistema alemany se situa més en l'ordoliberalismo que en el neoliberalisme. Segons aquesta doctrina, en general, l'Estat ha d'intervenir per a fixar unes normes econòmiques sòlides, un parlament triat democràticament no pot influir en l'activitat econòmica, l'ordre econòmic ha de ser prioritari.

D'aquí ve que les institucions bàsiques del sistema estiguin al marge del control governamental: Bundesbank a Alemanya i el seu equivalent BCE a la UE; el govern en lloc d'escoltar el parlament ha d'atendre els experts en economia i a la UE juga el paper dels savis; es fomenta el mercat social; l'austeritat serà obligada pels savis de l'economia; l'estat de benestar serà minorat pels socialdemòcrates, no pels ordoliberalistas. Com la intervenció del Govern alemany a la UE és lletja, Troica i l'Eurocambra es constituiran sense cap mena de suport legal.

No obstant això, si volem democratitzar a la UE, és necessari dur a terme els programes que la societat civil ha promès en les eleccions, com ho va fer Grècia. De fet, Grècia ens ha ensenyat per on hauria d'anar el camí i no és poc.

[* Per a més informació sobre l'Ordoliberalismo, llegeix aquí Net Pròxima.]