La incertesa sobre el futur de Grècia està a punt d'acabar, almenys formalment, després de les negociacions i les preocupacions dels últims mesos. Grècia ha acceptat les condicions de la Unió Europea (UE), després del rebuig en referèndum del poble grec de l'última " proposta" de la UE.

Grècia perdedora: les mesures econòmiques –i les d'ara– que se li han imposat des del primer rescat sol han portat pobresa, com en altres països: privatitzacions de serveis públics, retallades de drets socials, rebaixa imposats a grans patrimonis i rendes i puja impostos a petites rendes. És a dir, destruir l'activitat econòmica i l'ocupació, i augmentar la riquesa de grups i persones poderoses. Després de tot això, si Grècia –o qualsevol altre país– surt del forat, es fica en un altre: la seva dependència econòmica serà enorme, els seus recursos molt escassos i la seva societat dividida i en general molt empobrida.

La UE tampoc guanya molt aplicant aquest tipus de polítiques. Ara sabem que l'austeritat econòmica ha fracassat i ha servit per a satisfer als grans grups econòmics. Quina gana la UE enfonsant Grècia, si al cap i a la fi cal gestionar els deutes i els beneficis en comú?

Qui gana? Malgrat que s'ha repetit una vegada i una altra, la victòria ha estat per a Alemanya. Ell ha imposat les condicions a tots els altres països i és ell qui marca el ritme. Sembla fals, en el segle II a. Gran part de les disculpes que altres països, incloent-hi Grècia, han rebut després de la Guerra Mundial davant la impossibilitat que Alemanya contragués el seu deute econòmic. Sembla mentida que tingui tan mala memòria i que no apliqui als altres els avantatges que ell mateix va proferir. No obstant això, aquest triomf no és més que aparent: d'una banda, a Alemanya les desigualtats entre els ciutadans creixen ràpidament; per un altre, com ja va ocórrer en el passat, en el futur Alemanya necessitarà als europeus –si no, pensin on embeni la major part de la seva producció–, al final els interessos econòmics guanyen, però no el poble. Però també cal matisar:

– La situació actual de Grècia és conseqüència de l'actitud dels governs anteriors i de la UE: Els bancs grecs es van endeutar desmesuradament, aquest deute privat es va fer pública i el seu finançament també es va fer a la mesura de la UE, que malgrat l'elevat deute públic originària, ha augmentat considerablement.

– La situació de Grècia no és només per culpa seva: La UE els va acceptar sense pronunciar-se sobre els "comptes falsos" presentats per aquest país.

– Les mesures imposades fins ara per la troica s'han aplicat a Grècia: Per darrere de Noruega, Grècia és el país que més ha reduït el dèficit i el que més i més ràpid ha baixat la despesa pública. I les conseqüències d'aquestes mesures són perfectament conegudes pels grecs. A més, la major part dels diners que ha rebut del rescat s'ha anat a pagar als bancs a través d'Internet.

I la política? I el poble? I la democràcia? Aplaudi aquesta iniciativa democràtica quan el Govern de Tsipras va anunciar el referèndum. Aplaudi el resultat perquè estava en joc la dignitat dels grecs, perquè es deia a la Política i s'enfortia la posició de Tsipras –en la convicció que en les negociacions anava a estar tot el poble grec–. No sé què ha passat des de llavors, quines dificultats i “amenaces” s'han creat, però és clar que la veu dels grecs no s'ha escoltat. Ni dels grecs, ni de la justícia social. Com es considerarà aquesta “nova” situació en un poble que ha parlat tan clar?