Diu que hauríem de situar el punt de partida del debat en el moment en el qual naixem.

Poso com a exemple el que em va dir un pare. Deia que quan plogués, la seva filla no podia jugar a l'handbol, perquè es mullaria i es quedaria amb el catarro. Li vaig contestar que el meu fill jugava al futbol amb el mateix temps, i ella va dir: “Sí, però no és el mateix”.

D'altra banda, els meus amics em diuen que és rar que una dona estigui sola en la muntanya, sense amics. La raó no és que no li agradi la muntanya. A qui no li agrada aquesta sensació de llibertat, de nedar en la mar, de piragua, de córrer pel carrer, de gaudir de l'espai? Tot això té a veure amb el procés de socialització. Tradicionalment ens han educat en espais tancats i hem estat més controlats. A més, s'han posat límits al moviment corporal de les noies, que no hi ha hagut ferits. És important desenvolupar des de petits habilitats com la coordinació, córrer, caminar entre roques, remar, jugar amb la pilota... Se sol dir amb freqüència: “El noi necessita això, és molt mogut!”. Doncs també les noies! El que passa és que a través de les joguines se'ns posen límits. Amb la pilota es poden desenvolupar habilitats de psicomotricitat, però amb la nina… El mateix amb la roba; per exemple, les faldilles obstaculitzen el moviment lliure.

Per tant, el que es rep des de petits és important perquè les noies es mantinguin en l'esport.

Efectivament, és important que l'esport es converteixi en una font de satisfacció. Queda molta feina per fer, cal oferir recursos als pares, professors i altres agents perquè la motivació per l'esport entre les noies sigui major. Hi ha moltes persones molt conscients i cadascuna està fent un gran esforç en el seu àmbit, però és imprescindible socialitzar encara més les eines que tenim.

Amb freqüència, es considera normal que les noies deixin l'esport a una certa edat, com si fos una cosa subjectiva. I no és subjectiu. Si una dona experimenta plaer fent esport i se satisfà amb el seu cos, buscarà aquests sentiments al llarg de la seva vida.

Ha esmentat la nostra relació amb el cos…

Vergonya, estètica, complexos… es barregen molts ingredients. Els mitjans de comunicació, per exemple, repeteixen incessantment alguns cànons de bellesa, la qual cosa influeix molt a l'hora de valorar el nostre cos. Si he fet esport des de petit, he estat en els vestuaris amb altres noies, he conegut els diferents cossos i he viscut amb naturalitat el contacte que suposa la competició, també influirà més endavant en la pràctica esportiva.

Moltes dones m'han parlat de la vergonya. Donen a entendre que no són lliures de fer el que desitgen. Alguns em diran que en els poliesportius es veu un munt de noies. Tenen raó, i és positiu, però abans anem, són llocs tancats i controlats. La situació ideal seria que aquestes noies també tinguessin l'oportunitat de fer altres coses fora del poliesportiu.

I no ho tenen? Què els destorba?

Dir que les noies tenen molts obstacles per a fer esport no vol dir que algú estigui amb ganes de fotre'ns. Parlem més de la càrrega que porten a l'esquena, del procés de socialització i dels estereotips de rol: joguines, vestits, exigència i expectatives cap a un i un altre sexe, tractament de les dones en anuncis i mitjans de comunicació... És veritat que s'han fet passos, que les institucions han desenvolupat polítiques a favor de la paritat, que en el rugbi o en el rem s'han vist coses boniques, que les nostres reivindicacions estan més acceptades en la societat i que més noies fan esport. De totes maneres, si debatéssim sobre la base, sobre si en la pràctica es dona igualtat o no… No hauríem d'animar-nos massa a parlar d'avanços. Queda molta feina de sensibilització i formació; cal fer complir la legislació i donar-li la importància que es mereix. I per a donar els canvis, és imprescindible tenir voluntat per a fer-ho.

Amb referència a la legislació, la Llei 4/2005 del Govern Basc per a la Igualtat recull un apartat dedicat a l'esport que detalla les mesures que afecten diferents nivells (estructura federativa i processos electorals o a la pràctica esportiva dels joves en edat escolar).

Un article de la Llei d'Igualtat diu que les institucions públiques no poden subvencionar activitats esportives que discriminin les dones. És una eina molt bona, dona un marc, però la veritat és que, en general, no es fa un esforç suficient per a controlar-lo; a més, a diferència de la llei de trànsit, la Llei d'Igualtat no és punitiva… Les administracions haurien de controlar més rigorosament l'impacte federatiu i/o comunicatiu en l'aplicació o en la comunicació dels seus pressupostos, aplicar mesures per a excloure el llenguatge sexista i desenvolupar programes de participació… No obstant això, els mitjans per a estudiar-ho. Algunes federacions i clubs han fet passos, però són passos no coordinats, no hi ha apostes conjuntes. Falta formació bàsica, planificació general, saber què i com aplicar-la. Són imprescindibles els canvis estructurals. Les federacions i associacions no haurien de considerar-ho com una amenaça, sinó com una oportunitat.

Parlant de federacions, Dorleta Ugalde, responsable dels programes d'igualtat de la Direcció d'Esports del Govern Basc, en una entrevista en Argia deia que en els últims deu anys les llicències de les federacions esportives no s'han incrementat entre les dones, que continuen sent el 20% del total, però les noies sí que s'han sumat a l'esport d'altres maneres: gimnasos, poliesportiu, pel seu compte, per grups…

De jove, moltes vegades sentim que a les noies no els agrada fer esport. El que passa és que potser el que no els agrada és l'estil que hi ha en unes estructures concretes, o el tracte que reben. Quantes vegades hem sentit dir que no som competitius? No es tracta d'això. Hi ha noies que són més competitives que unes altres, igual que els nois. Aquesta reiteració d'estereotips…

És important tenir un plantejament general, no sols les federacions o clubs; en general, tenir en compte la perspectiva de gènere quan es fa política esportiva és fonamental. És necessari fer una planificació i programació des d'una perspectiva de gènere –establir les dates de competició tenint en compte les necessitats de dones i homes, per exemple, vestuaris i lavabos per a dones en les instal·lacions–, tenir en compte l'impacte dels pressupostos en dones i homes per a evitar desigualtats, establir mecanismes per a fomentar la paritat en els òrgans de decisió i adaptar els horaris de les reunions a les necessitats de tots els membres, designar a la mateixa quantitat de jutges per a les competicions de dones i homes, no assignar sistemàticament a les pitjors horaris o a les dones, no aplicar la prerrogatives, posar en els horaris o les llicències de coeducació, justificar la praxi, etc.

No estar en el currículum no significa que no es treballi…

És veritat que hi ha una gent que està fent una gran feina en aquest àmbit, que el Govern ha posat en marxa diversos plans… però és fonamental entrar en els currículums, perquè falten recursos –coneixement–, també en Educació Física i Primària.