A Navarra, ara tot és nou, fa poc inimaginable, un somni fora de la realitat, una cosa intangible. Per això tot és inestable, desconegut, potser incert. La por que genera en si mateix és natural. Igual que els nens, quan a la nit ens sumim en una gran casa desconeguda, reina la foscor i la por ens estreny de manera irracional. En aquesta foscor no sabem d'on poden provenir els riscos, la qual cosa també genera una por incontrolable en nosaltres.

Si no ens tornem a escapar, hem de seguir endavant, i a poc a poc els ulls s'acostumen a la foscor, a mesura que comencem a veure alguna cosa la por decau i percebem d'on poden provenir els perills. Compte amb aquest forat! Casos escalonats! Etc. Cada vegada estarem més segurs.

Navarra es troba en una situació així, pot haver-hi dues postures: ser exploradors, seguir per un bosc desconegut, o esperar que uns altres ens facin mapes i com. Si triem aquest últim, els enemics ens portaran pel seu camí, ens guiarem pels seus mapes i no farem el que havíem de fer. Com és sabut, el territori no dibuixa el mapa, és el mapa el que crea i delimita el territori. Tot el contrari llavors.

De què tenim por, de veritat? Traurà el Diari de Navarra un compte suís (o una cosa així) d'un calaix? Esperem que això no ocorri. Llavors? Com cantava Evaristo: “I ara, què em faran?”.

En els diàlegs o en els mítings està bé dir que “serem el govern de tots els navarresos”. Pot ser que calgui dir això, no ho sé. Però això no pot ser així. Les decisions que es prenen en tots els governs redunden necessàriament en benefici d'uns i en detriment d'uns altres.

Un exemple: tots els polítics estan a favor dels serveis públics, però perquè això sigui cert (i es formalitzi en la realitat) és necessari recórrer a determinats interessos privats. És a dir, cal molestar als veritables poderosos i cal desmantellar les estructures que formen les desigualtats socials. L'aplicació de mesures pal·liatives (renda social, menjadors públics...) és imprescindible, però això no canvia el món.

Cal tenir clar que la política no és més que un xoc d'interessos, un conflicte interminable, en definitiva.

Buscant consensos entre interessos contraposats (sempre sota el temor de no ofendre a ningú) l'alcalde o el que vulgui ser lehendakari de tots, al final serà l'alcalde o president dels de sempre, i en alguns casos sense adonar-se.