Vas créixer en un ambient euskaldun?

La família del seu pare era de Caparrós i la de la seva mare de Tafalla, però a casa dels seus pares sempre hi ha hagut ambient nacionalista perquè era un pare abertzale.

Tu i els teus germans vau ser d'aquests estranys nens que estudiaven en la primera ikastola de Pamplona?

Sí. Érem molt estranys. Quan vaig entrar als tres anys la ikastola encara no es deia Sant Fermín. Van ser temps molt durs i bonics.

Fa poc vaig llegir a la Fanfarrona Poltra el que pensava de mi en un article dirigit a Moneder [Juan Carlos, ex secretari de Podem]. Deia coses molt boniques, però quan parlava dels burguesitos de la ikastola San Fermin es veu que molta gent no sap el valentes que van ser aquells pares. La situació no va ser res fàcil i van haver de jugar duro. Veient l'actitud dels nostres pares, jo crec que hem viscut políticament en un ambient de resistència democràtica. I molts altres com nosaltres. A ells els devem que nosaltres siguem bascos.

Per què vas triar el periodisme?

Vaig decidir molt jove que volia ser periodista. Al meu pare no li agradava res, però jo ho tenia molt clar. El nostre és un ofici, com deia García Márquez.

La comunicació directa és el que més t'agrada?

La ràdio i la televisió són el que sempre m'ha agradat. Informatius en televisió i entrevistes en ràdio. Em sembla difícil fer entrevistes en televisió. És tan artificial que costa arribar a la complicitat. L'altra vegada vaig estar amb Julian Iantzi en la recentment estrenada Televisió Navarresa, i els dos estàvem sols, veient que no hi havia ni cambra… ui! Pot ser molt perillós, perquè et deixes anar molt, potser massa.

Seràs periodista?

Sí. Jo tinc la plaça en EITB. Entenc que tornar als informatius serà molt difícil, però en una altra cosa, per què no? M'agradaria, per exemple, fer entrevistes a polítics.

T'ha ajudat ser periodista en el salt a la política?

Ajuda sobretot a l'hora de llevar por i també a l'hora d'expressar missatges de manera concisa i concisa. Fins aquí res més.

I què titular et trauran?

No ho crees. No sempre encertes.

La política és dura?

La vida és dura. Al meu pare li agradava molt la política. Potser és a ell a qui haig de ser periodista. En el periodisme també he viscut moments molt difícils. Record, per exemple, com, després de l'atemptat de Miguel Ángel Blanco, en 1997, comencem a rebre crides des de diferents punts de l'Estat, en EITB. Ens deien que nosaltres érem membres d'ETA, perquè mentre l'Ertzaintza buidava la seu de la televisió, una magrana llançava un projectil enfront de nosaltres.

Quins han estat els moments més durs des que vostè va fer el salt a la política en 2003?

Nafarroa Bai es va trencar.

I les dietes cobrades en el congrés i a l'ajuntament i les denúncies sobre el patrimoni?

En aquesta mena d'atacs mediàtics veus sobretot als teus pares sofrint. La veritat és que la meva família ho ha portat bé fins ara i no em penedeixo en absolut.

Com ha estat l'experiència d'estar en dos llocs alhora?

Bogeria.

Ho tornaries a fer?

No. Ha estat massa treball. Però és cert que si et compromets has d'estar fins al final.

La desaparició de Nafarroa Bai en 2011 va ser un gran pas enrere?

Sí, va ser molt trist, sobretot perquè llavors, com avui, vam veure que aquest espai polític existeix.

D'on ha sortit la força per a la resistència dels abertzales navarresos?

Molta gent pensa que el testimoni que hem pres és el que hem de passar als següents i per a això l'eix és l'idioma. Nostra ikurriña més bonica ha de ser el basc i a partir d'aquí les coses han de canviar de manera democràtica.

Per a mi el basc és imprescindible. Estant a Madrid, el nostre fill Xabier va començar en un col·legi d'allí amb tres anys. Fins llavors la nostra relació s'havia reduït de basca a castellà. Jo sofria terriblement. El seu marit ho va entendre de seguida i decidim venir a Pamplona perquè Xabier pogués aprendre basc. Jesús va comprendre molt bé l'important que era per a mi que Xabier fos basc.

En les últimes eleccions, el vot abertzale ha superat per primera vegada els 100.000 euros de barrera.

L'altre dia Juan Cruz Alli em va dir que recordés que també tenim vots no nacionalistes. Això ho sé, i si soc president, haig de ser el president de tots els navarresos. Tinc clar que seré president abertzale en una societat en la qual la majoria dels ciutadans no són nacionalistes.

Ara, els ciutadans que no són nacionalistes també han confiat en els abertzales. Aquest malditismo entorn del vasquismo que ha impulsat UPN comença a trencar-se i això és molt important.

Lluny la independència?

Jo no m'atreviria en absolut a activar ara la disposició transitòria quarta. Segurament ho perdríem per molt. Ha estat un gran avanç que hi hagi tants vots a favor dels abertzales, però el procés l'hem de fer amb molt de respecte, i a més jo no acceptaria una decisió de Navarra amb tots els prejudicis que tenim. Navarresa no és avui un subjecte polític lliure.

En el costat del canvi introdueix el PSN. Està vostè segur d'això?

Fico els vots dels socialistes. Estic segur. Durant onze anys he tingut l'oportunitat de parlar amb dones i homes socialistes vells en diverses localitats de la Ribera. Ells van ser els que van haver de sofrir les conseqüències de la guerra civil, i en ells, sincerament, veig postures a favor del canvi. Quin tipus de gestió farà el PSN amb aquests vots? Ells ho veuran. Encara sort que no són a les seves mans les claus del govern, perquè no podem confiar en elles.

Els socialistes navarresos no es mereixen la direcció que tenen?

Totalment d'acord.

Ha estat aquesta una oportunitat per al canvi del destí?

Sí, i a penes s'han aconseguit els 26 escons. A favor del canvi coincidim que hem de fer les coses bé, amb total tranquil·litat, i no sols en els pròxims quatre anys, sinó també en les pròximes legislatures.

Com veu l'evolució d'EH Bildu?

Des que ETA no està en la societat és més fàcil parlar. A partir d'aquí, tenim moltes coses en comú i altres no, com amb altres forces polítiques. El treball programàtic que hem realitzat fins ara ha estat, de veritat, molt més fàcil del que es pensava, i les discrepàncies també les hem posat sobre la taula. Aquest bell ambient no vol dir, no obstant això, que no hi hagi diferències. Existeixen i són profundes com en la societat.

Quins són?

Moltes vegades metodològiques. Et posaré un exemple clar: durant la campanya s'ha parlat molt del Tren d'Alta Velocitat. Entre els grups progressistes, Geroa Bai ha estat l'única que ha defensat. I-E i EH Bildu defensen el transport de mercaderies entre 100 i 120 quilòmetres per hora i el de persones entre 200 i 240 quilòmetres per hora. A això podem donar-li el nom que vulguem, però és el Tren d'Alta Velocitat. D'altra banda, des del primer moment hem denunciat la mala gestió d'UPN, el pacte amb l'Estat és també molt dolent, i no estem d'acord amb la prioritat de les infraestructures que han dibuixat. En la nostra opinió, en aquest moment cal donar-li la volta a aquest projecte i assegurar la “i grega”. Gestionarem aquest paquet de discrepàncies.

Caldria negociar el pacte econòmic navarrès i el concert basc amb Madrid de manera conjunta?

Sí. És un clàssic: El Govern Basc negocia amb Madrid alguna cosa sobre el concert i després UPN porta a Navarra una mala còpia d'aquest. El pacte del TAV, per exemple. La diferència entre tots dos acords és enorme. L'actitud d'UPN sempre que s'ha assegut a negociar amb Madrid ha estat d'ambició i de falta de fermesa. Montoro va posar sobre la taula la qüestió de l'IVA de Volkswagen i, al mateix temps, va proposar la negociació del tractat de pau. Nosaltres hem insistit a no acceptar el xantatge. Què ha passat finalment? Que hem retrocedit en el pacte econòmic. Hem perdut l'oportunitat de gestionar els nous impostos, perquè l'espasa de Dàmocles, de 1.500 milions, estava damunt. UPN ha admès que no és la reforma que ells volien, però que van haver d'aprovar i que tenen una responsabilitat política, que és la del Govern.

Solució complicada?

Molt. No podrem canviar-ho, tal vegada per a l'any que ve. Per a nosaltres és molt important que els territoris forals cobrin imposats que encara no existien quan es va signar el concert i el concert.

Una cosa em va sorprendre quan vaig arribar a la política: que poc interès tenen els polítics en general a l'hora de fotografiar la realitat. Quina és la imatge de la realitat? El que jo necessito. Em diuen que tinc una gran passió per l'exactitud de les dades, i així és. En això m'ha ajudat molt el periodisme. Vegem com és la nostra realitat, fem un treball pedagògic perquè a Espanya comprenguin què són els furs.

Com ha estat l'experiència en el Congrés dels Diputats de Madrid?

Molt bell. He fet bons amics, per exemple Labordeta. Un dia em va dir que li havien preguntat qui era el congressista més bell i els havia dit que jo era. "Gràcies José Antonio!", li vaig dir i ell em va dir: “No, perquè no recordo com es diu aquesta maca canària del PP”.

Moltes vegades has estat el polític més valorat.

“Però ni tan sols l'has superat”, em diu el meu fill.

Fa quatre anys que has tingut càncer de mama i ho has superat. Veus la vida diferent ara?

Tinc el mateix temor a la mort, però és cert que en tals circumstàncies mires directament a la mort. En la nostra privilegiada societat, el càncer és una de les poques coses que ens recorda a la mort.