Després, el grup Fiachras ha format un grup que durant molt de temps ha estat en els ambients més perversos i pitjors: van començar a fer punk-rock per a tirar el bilis de la joventut en diversos grups, i van desaparèixer quan havien de començar a fer punteos amb el pèl gairebé cardatge. El desastre de la vida, després d'haver vist i viscut al fons de la mar, fastiguejat, va prendre un vaixell i es va allunyar el més possible del dolor per a oblidar tota la desolació que havia sofert. Es van detenir en ports d'altres latituds i en les tavernes marineres van xopar el dolor interior amb la beguda i el cant. Així van començar a escriure des de dins cançons sense artificis: algunes plenes de ràbia, rockeres i reals; i altres, molt melancòliques, d'arrels. Va ser l'estrena de Fiachras.

 

Després, empesos pels excessos de llunyania, de nostàlgia, de la mar i de les tavernes, van entrar de ple en el folk de la melancolia, de la veritat i de la forma més assequible de sentir-se lligat a una terra; el resultat, un disc amb el lema apocalíptic Hiltzera goaz.

 

Ara, no obstant això, després d'uns anys, volent allunyar-se de la nostàlgia i agarrant-se amb força al timó del present, s'han embarcat de nou amb tota audàcia, en una direcció marcada: escriure cançons directes, cantables i editables en qualsevol lloc i de qualsevol manera, des de la reflexió, però sobretot des de la improvisació. Amnèsia i llum és el tercer treball que tracta de bandejar el viscut en el passat i aconseguir aquest espurna que les cançons han de tenir per si mateixes per a arribar a qualsevol; sense trucs, sense poses, en la nuesa i en la improvisació.

 

A pesar que en Bergara, a Lazkao i en Legazpi estem davant un nou disc i una nova direcció de la banda que té les cames, el cantant Haritz Artola ha arrodonit encara més les paraules dels seus “perdedors”, que deixen un gran rastre. D'altra banda, quan canten en to de veu i en ambient de grup, les cançons tenen la marca de Fiachras; i, per descomptat, en les tornades pegadizos que entren dins. Però en aquesta ocasió, tant el rock com la guitarra tenen encara més presència i l'hammonda de Freddy Peláez, que s'ha encarregat de la gravació, també és decisiu en diverses cançons: La llum de la veritat, L'abraçada perfecta, El teu èxit i la meva pesta, fins a la frontera amb Déu i fins a la porta de l'infern. A més, La ceguesa és un country rodó; les arpes del plaer tenen també des del western i el rock and roll més àcid; la veu de la sang és més reposada i penetrant; i davant un Zuberotarra han treballat el rock and roll propi, divertit.