En la Conferència de Pau de París es va reunir gairebé tot l'àmbit polític francès, així com una àmplia representació dels drets humans i de la mediació internacional. Es va fer una crida a Espanya, França i ETA perquè fessin passos en l'àmbit del desarmament, les víctimes i els presos.

Es va vestir com a humanitari l'acte celebrat en l'Assemblea Nacional francesa, però es va celebrar en la zona més política de França i és de suposar que hi haurà a París una plaça més tendra per a acollir aquest tipus d'esdeveniments. Però allí es va fer la petició als governs d'Espanya i França, a les principals autoritats polítiques de l'activitat diària de tots dos estats.

És de suposar que en el procés de pau d'Euskal Herria se'n va dir humanitari perquè no es pot negociar cap contingut polític, per a facilitar el camí diplomàtic a possibles converses futures, però el que necessita la societat basca és un procés de pau que va molt més allà de l'humanitari. Una altra cosa és que el primer que cal fer és canalitzar el sofriment de les persones. Perquè això és humà, i perquè això pot permetre parlar en profunditat del problema polític, perquè al cap i a la fi la roda d'aquest conflicte l'ha mogut un motor polític.

Hi ha pocs dubtes que el fenomen d'ETA és polític, i això no justifica ni legitima la seva activitat armada, però sí que la situa. Una vegada admès això, una altra cosa és en quines coordenades se situa aquest caràcter polític en 2015 i què significa això per a cadascun d'ells.

Aquí comença el diàleg que encara no s'està donant a fons en la societat basca, ni en les institucions, ni entre els agents polítics, ni entre la ciutadania. I les coordenades bàsiques semblen ser les següents: ETA ha deixat la lluita armada de manera unilateral, les conseqüències d'aquest conflicte han de ser solucionades i la societat basca necessita un protagonisme en la resolució del problema que ha sofert.

En parlar de conclusions ens referim sobretot a l'àmbit de les víctimes i presos, però el procés de pau no es pot circumscriure a això, perquè parlar del passat i de la memòria és imprescindible, tant per a establir les bases de la convivència actual com perquè no es repeteixin situacions com aquesta en el futur. Si aquest diàleg és sincer, caldrà parlar de situacions concretes que transcendeixen el sofriment i afecten les persones, però també del relat del conflicte, de la violència, de la legitimitat, del terrorisme, dels drets, de l'estat de dret, del País Basc, d'Espanya, de França…

Totes elles han estat presents en la història del País Basc de fa mig segle i es pot conservar o fer que es manifesti. No hi ha dubte que és el que millor terciariamente s'entén com a societat, sortir a la superfície i parlar.

A Espanya encara no és clar, però la societat basca, quan se li pregunta, ho té clar: tot això cal fer-ho mitjançant el diàleg. El que passa és que els principals actors que han de dialogar no volen o no endevinen.

Llavors, què és el més important per a desbloquejar el diàleg? Estar contínuament mirant al que farà Madrid, ara el PP, després…, o ETA, o que les institucions basques prenguin protagonisme i encauzen el procés de pau?

Alguns nusos solament s'alliberaran en el marc d'un diàleg càlid, no fent callar i ocultant a la societat ni portant a aquesta a falsos oblits. Cal donar protagonisme a la societat i, sobretot, és labor de les institucions basques. L'ambient que s'ha creat després de les eleccions municipals i forals ha deixat la situació per a fer-ho millor que en 2011. Caldria aprofitar l'oportunitat.

En el món dels presos polítics bascos, per exemple, el debat està sortint a la llum. Quant al concepte d'amnistia, quin caràcter tenen els presos en aquest conflicte, com cal donar la seva excarceració, quina funció ha d'exercir la societat... Tot això queda reflectit en diverses de les cartes que s'han publicat en les últimes setmanes. L'aportació més constructiva que es pot fer des de tots els punts de vista és situar aquest debat en el procés de pau i secundar-lo. I el mateix en la resta del procés de pau. Aflorar, facilitar, secundar i socialitzar. Heus aquí el camí.