Posant-nos en el títol, la majoria de nosaltres pensem que no serà el significat que ens ha vingut primer a nosaltres. Massa senzill, massa feble, massa evident... Què hi ha per a una persona a la qual se li ocorre escriure amb una paraula tan habitual? Un bufo d'aigua? Un bufo d'or tal vegada?

Pensar i fer això: què és el que més orgull ens dona en la vida a nosaltres i als nostres pares? El nostre primer pas! I una vegada més, per tercera i tercera vegada, ens fan donar la prova de l'habilitat que hem tingut amagada en un misteri tan secret.

Naturalment, nosaltres, amb un somriure que omple la boca de doble tall, repetim la comanda i li deixem caure la tàpia, amb tota la seguretat que si fem alguna balança, el nostre tendre cos se'ns mantindrà. Així iniciem una ttapaleta sense fi. Tots estem d'acord que aprendrem a caure d'una caiguda a fer passos segurs. Pot ser que en un moment donat, fins i tot corrent.

Un any més, al voltant del llac de Senpere, vaig tenir la sensació que un poble ballava la seva llengua. Sí. Uns el basc i altres el castellà. Les persones que van participar en l'acte de presentació van ser les més llargues parlants de francès, i crec que només per estar en aquest acte, acceptem la luuuuzca. Els convidats reien, xerraven, reien, s'acontentaven amb fer entremaliadures. I com no, presentadora!

Van caminar amb la llengua, amb la calma, amb pressa, en la carrera o en la carrera, fent passos; caminant entre els que estem lluny, però alhora i cap als altres, mentre avançàvem pel camí. Va ser una tolla profunda i fosca, que em va semblar la munió més nombrosa de tots els temps, intentant extreure una aigua salada, en el somni de convertir el basc en una mar blava. El dia, el temps, l'ambient estaven per a això; així ho hem fet durant anys i estem d'acord: volem i necessitem. Em sentia còmode, lleuger de passos, envoltat de gent que compartia el mateix desig, protegit. No sé si era així o no!

Però en els dies següents estàvem repetint, bramant, bordant... No hi havia més que començar a fer passos amb l'esperança que un home com ell pogués rebre't amb els braços oberts! Tothom semblava estar disposat a emprar el seu més insignificant descuit perquè li caigués la traveta i s'ofegués en el fosc pou i se li girés la mirada. I en lloc d'acabar aquesta sensació, creix. Tots els dies ens entrenem/ens entrenem en lloc d'ajudar-nos a espellar-nos.

Per a evitar els passos inútils que no són constructors de la convivència, jo provaria que la campanya que el poble ha de dur a terme per a triar “democràticament” als seus representants polítics sigui tan imaginativa, to, cortesia, nivell, influència... i que sigui negativa a mesurar el bo que suposa no fer-ho. També pot ser el camí que cal proposar i fer pas a pas? A veure si, en comptes d'obrir-nos, ens condueixen d'una vegada a l'altra a roncar!