L'any passat vas estar en Feministaldia i, entre altres coses, vas destacar la importància de la gira de performance.En la
història de l'art, tradicionalment, un subjecte (artista) crea un objecte (obra d'art) perquè després sigui observat per un altre subjecte (espectador). En la dècada dels 60 alguns artistes van començar a crear esdeveniments en lloc d'objectes. Aquesta és la gira de performatividad.

Va ser molt important perquè va trencar amb dues dicotomies fortament arrelades. D'una banda, va trencar l'oposició bilateral entre subjecte i objecte, creant un nou espai, alguna cosa que podríem dir intersubjectivitat. D'altra banda, les performances anaven més enllà dels límits que fins llavors es consideraven estètics, per la qual cosa també van trencar l'oposició entre l'estètic i el no estètic. Va quedar clar que l'estètic és el social, el polític, l'ètic.

En la seva tesi ha analitzat els cossos que apareixen.

En primer lloc, i com ja hem esmentat la qüestió de la gira de performatividad, m'agradaria dir un parell de paraules sobre el propi concepte de performatividad, ja que existeix un gran garbull, fins i tot entre la gent que està en això. El concepte està sent molt utilitzat en les arts i també en el feminisme, però en realitat ve de la filosofia del llenguatge, i significa que hi ha enunciats que en lloc de descriptius són performatives, que produeixen unes conseqüències concretes en la realitat.

Una altra cosa són les performances o accions, que estan directament relacionades amb l'art. La meva tesi, per tant, no es refereix al concepte de performatividad, sinó a les implicacions estètic-polítiques dels cossos que van aparèixer en les performances que es van dur a terme en l'Estat espanyol en els últims anys del franquisme. No obstant això, en el marc de la tesi, m'he valgut del concepte de performatividad per a analitzar com aquests artistes produeixen perpètuament unes conseqüències o accions concretes en la realitat pública, que sovint aborden en l'espai públic.

Què significa l'aparició d'un cos?

És l'ocupació d'un espai de presència en l'espai públic i, en relació amb això, l'ocupació per part del subjecte de l'agència. El que apareix no és necessàriament alguna cosa que estava absent, sinó que es presenta d'una altra manera o adquireix un tipus determinat de visibilitat. Si posem l'exemple del cos de les dones, la ideologia nacional-catòlica modelava i produïa determinats cossos de dones per a servir al règim, i aquests models eren presents. Jo he analitzat el que contenien els cossos de les dones artistes que van començar a aparèixer en els anys 60 (perquè no podia començar de zero), i quines coses noves proposaven.

Per tant, a la fi del franquisme, van ser moltes les dones artistes que treballaven amb el cos en l'Estat espanyol?

En la dècada dels 70 va succeir una cosa molt especial a Catalunya, probablement perquè estava prop de l'estat francès i la dictadura no era tan forta com en altres llocs. Un grup d'artistes, que més tard han anomenat conceptuals catalans, va començar a treballar amb altres mitjans: la instal·lació, el vídeo, la performance… Com eren pràctiques alternatives, no tan institucionalitzades, diverses dones es van introduir en el món de l'art.

L'interès d'algunes d'aquestes dones artistes va ser el punt de partida de la meva tesi: Fina Miralles, Olga Pijoan… Vaig començar a buscar-les, però em vaig adonar que en tots els treballs d'acció el cos es posava en primera línia, i això era molt significatiu, perquè estava passant precisament en un lloc on durant 40 anys el discurs nacional-catòlic del cos havia estat dominant.

Després, la gent sempre es pregunta si les obres d'Esther Ferrer van anar realment feministes, però el fet que apareguessin d'aquesta manera va ser, inevitablement, revolucionari. No hi ha més que llegir la premsa de l'època: se'n deia puta, sense embuts.

En la seva tesi planteja que el camp estètic pot ser un focus de resistència. Exemples?

Em ve al capdavant una obra de Gonçal Vaig sobrar, La dansa de l’afuselpasaporte [El ball de l'afusellament], de 1966. Vaig sobrar es troba a l'altura d'una paret, mou el cos com si li disparessin i cau a terra. Ho va fer en el barri barceloní del Poblenou, al Camp de la Bota, on un gran nombre de persones van ser afusellades. La mateixa acció artística sembla ser inofensiva: el tipus no anirà a la presó per moure's davant una paret. No obstant això, s'està referint al que no es pot dir, a tots aquests cadàvers que estan en les cunetes.

L'obra de Sobré, com moltes de les obres que explico en la meva tesi, genera noves maneres de dir el que estava prohibit i en aquest sentit podem considerar-la com una estratègia estètic-política i un espai de resistència. En l'àmbit de l'art sorgeix una espècie d'ambivalència, segons que l'acció artística sigui un espectacle o una realitat. Això obre un camp d'oportunitat, ja que el llenguatge es pot distorsionar i parlar a través de metàfores o metonímies. El marc estètic i, en aquest cas concret, l'acció artística es converteix en un lloc privilegiat per a qüestionar i criticar una realitat soci-política concreta. Si les coses que han fet alguns artistes les haguessin fet els activistes, serien fortament perseguides.

Els artistes que has estudiat han estat bastant oblidats fins fa poc.

Sí, molts d'aquests artistes van ser definitivament exclosos en els anys 80 en favor d'un projecte més ambiciós, en favor del que s'ha denominat la Transició. Va tenir conseqüències molt concretes en l'àmbit de l'art. La gira es va fer molt reaccionària, tornant a la pintura, encara que en la dècada anterior van realitzar pràctiques d'avantguarda com Zaj o Esther Ferrer.

Durant la Transició, el Govern d'Espanya volia donar una imatge de modernitat cap a l'exterior, l'aparença que s'havia superat la dictadura, i va anar precisament llavors quan es va crear ARC i es van concedir subvencions a artistes concrets. Tots els artistes exportats eren homes que compartien l'estereotip del geni.

En general, la dècada dels 80 va ser una època bastant conservadora (Thatcher, Reagan), però en l'Estat espanyol es van oblidar totes les pràctiques anteriors i fins fa poc no s'han començat a investigar, sobretot a partir dels 90.

El treball d'aquests artistes no afavoria el relat oficial de la transició.

De cap manera. Aquesta ha estat una de les conclusions més importants de la tesi. En analitzar aquestes pràctiques des d'una perspectiva nova i transversalment alineada, les recerques de gènere i la classe, veiem que tenen un fort contingut polític i qüestionen la història hegemònica de l'Estat espanyol i, sobretot, el relat oficial de la transició, que diu que la transició va trencar amb el règim anterior. Posen de manifest que no va haver-hi canvis reals, sinó una continuació de l'anterior.

Ara estàs en l'UNAM de Mèxic, on vas escriure part de la teva tesi.

Sí, vaig ser aquí el curs 2013-2014. Em va resultar de gran ajuda, perquè el que està treballant en l'acadèmia d'aquí em va oferir moltes claus interessants, entre elles, la de pensar aquestes obres de fi de franquisme des de la diferència. Llatinoamèrica es pensa en la desigualtat per la seva violenta història de colonització. Durant el franquisme, l'Estat espanyol també era un lloc de desigualtat, ja que no era Europa ni simbòlica, ni artística, ni intel·lectual. El que allí va succeir no es pot comparar amb l'art feminista anglosaxó, com han fet alguns.