En el meu últim viatge a Barcelona, he sentit que la confiança en el projecte independentista s'ha afeblit entre els meus amics. El Centri d’Estudis d’Opinió de la Generalitat ha posat el número a l'ambient que es percep als carrers de Catalunya. Segons el baròmetre de març, el 39,1% dels enquestats pensa que Catalunya hauria de ser un estat independent, el 26,1% els federalistes, el 24,0% els autonomistes i el 3,4% els centralistes. Si la pregunta és dicotòmica, és a dir, si s'ofereixen possibilitats de respondre “sí” o “no” a la independència, el no gana amb un 48% al 44% del si.

Catalunya volia un referèndum pactat amb Espanya. D'aquesta manera, si s'aconsegueix la majoria acordada per a aconseguir la independència, el reconeixement internacional del nou Estat es converteix en automàtic. No obstant això, les consultes se solen acordar com a manera de gestionar la fi d'un conflicte violent. Una excepció són els casos d'Escòcia o Montenegro, perquè les propostes de secessió eren barates per als Estats d'origen; en cas contrari, l'escenari ens porta inexorablement al conflicte per a aconseguir un dret de secessió pactat, i quan s'aconsegueix s'imposen participacions mínimes i àmplies majories per a fer efectiva la independència. Nevis, Montenegro o Sudan del Sud són exemples d'aquesta praxi en els últims anys.

Si parlem d'independència unilateral, en les últimes tres dècades tots han aconseguit superar el llindar de dos terços dels vots a favor en les eleccions o en el referèndum, encara que això no ha assegurat el reconeixement internacional. I és que la creació d'un Estat independent normal requereix un reconeixement internacional. Per a aquest últim, la majoria democràtica s'ha convertit en una condició necessària, però no suficient per raons geopolítiques. No obstant això, més suport per part de la ciutadania, més possibilitats de coneixement internacional per sobre dels jocs geopolítics.

Catalunya està lluny d'aconseguir una àmplia majoria a favor de la independència. L'única manera d'aconseguir-ho és augmentar la tensió, que en aquests moments només pot produir-se a través d'unes eleccions “plebiscitàries”. Si hi ha una majoria independentista, encara que sigui curta, es plantejaria un problema gros a Espanya i a la Unió Europea. En aquest punt, l'impuls a una àmplia majoria secessionista en cas que Espanya no negociés la consulta seria ferma. Però aquest esquema clar s'ha retardat massa. Després del referèndum del 9 de novembre, l'elit independentista de Catalunya va ser incapaç d'arribar a un acord per a les eleccions a principis de 2015. La declaració d'independència anunciada per l'Assemblea Nacional Catalana per al 23 d'abril de 2015 no s'ha produït i el bloqueig del partidisme ha generat frustració.

Mentrestant, Podem es va mostrar il·lusionant a Catalunya: va despertar el vot no independentista adormit i va aconseguir el respecte entre alguns secessionistes amb les idees de regeneració democràtica, social i plurinacional d'Espanya. En aquesta dialèctica entre la regeneració i la ruptura, les enquestes han portat ara bones notícies per als independentistes de Catalunya. Els focus de poder madrilenys han collit un gran èxit en contra de Podem i a favor de Ciutadans. Si a Espanya hi haurà algun canvi en la regeneració, encara que sigui cosmètic, sembla que vindrà de la mà de Ciutadans. Si això ocorre, l'independentisme es veurà reforçat de forma molt important per la por que genera un partit nacionalista espanyol com a Ciutadans. Deixant a un costat les idees de regeneració que ha substituït Podem, l'única solució serà la ruptura, la independència.