Ens resulta dur i, sobretot, molt incòmode escoltar algunes notícies. Més ben dit, és dur saber-ho. Saber que hi ha massa persones sofrint en tot el planeta; saber que el nostre món és per a ells un “paradís” –un “paradís encara no guanyat” i no un “paradís perdut”–; que massa persones prefereixen perdre la vida abans que intentar treure's la vida inútilment, veure morir als seus fills i, en definitiva, seguir als seus països d'origen.

També caldria fer dur saber que centenars i milers de persones moren en la mar en intentar arribar a nosaltres i que mai sabrem quants eren, qui eren, com es deien, què van deixar enrere, qui els esperaven i que ningú sabrà amb exactitud quina els va succeir.

És dur, per descomptat, llegir que, segons l'Organització Internacional per a les Migracions (OIM), en 2013 60.000 persones van intentar arribar a Itàlia des del nord d'Àfrica, xifra que va ascendir a 170.000 en 2014. Si bé encara no tenim dades sobre 2015, ens n'hi ha prou amb donar un cop d'ull al succeït en aquests dies, per a adonar-nos que aquestes xifres estan totalment superades. I tingui en compte que en l'actualitat la majoria de les persones són refugiades polítiques i hauria d'aplicar-se la Convenció de Ginebra, reconeixent el dret d'asil.

També és dur llegir i saber que tot això, o almenys la major part, és evitable i que les solucions es poden posar en dos plans. Perquè aquest veritable drama que estem veient té dues raons clares: d'una banda, la pobresa i les hostilitats i persecucions polítiques que es produeixen en molts països del planeta; per un altre, l'actitud dels països occidentals cap a les migracions, com és el cas de la Unió Europea.

Tenir molt present la responsabilitat que té el nostre “paradís” en la situació de diversos països: com continuem explotant les riqueses d'aquests territoris i explotant a les seves gents; com fem la “política” en molts països i desestabilitzant-los –mireu el que està passant a Líbia o Síria–; com hem reduït considerablement la quantitat de diners dedicats a la cooperació al desenvolupament i, per tant, la cooperació i les possibilitats de desenvolupament d'aquests països.

Conèixer les mesures que s'estan adoptant per a estrènyer o blindar les fronteres de la Unió Europea, a Espanya, a Grècia… amb la finalitat de protegir els nostres “territoris” i, sobretot, la nostra forma de vida i la nostra tranquil·litat –com els immigrants tornen de les fronteres “en calenta” a través d'una mesura que va directament en contra dels drets humans–. I no és més lleu saber que, en paraules d'Amnistia Internacional, no es prenen les mesures directes que siguin necessàries per a evitar aquest drama o reduir les seves conseqüències, és a dir, que no es mantenen els mitjans de rescat al Mediterrani, encara que siguin possibles.

Ens hauria de fer dur adonar-nos que aquesta situació és una conseqüència directa de la nostra brutalitat, inhumanitat i violència; que no és possible mantenir la nostra vida personal i col·lectiva sense respectar els drets fonamentals de molts altres, i que estem obligats a canviar els avantatges i normes d'aquest “paradís”.

Ens resulta dur i injust que els nostres fills hagin de sortir a l'estranger a la recerca de treball o llibertat. Pensem, per un moment, en el que seria si haguessin hagut de deixar les seves vides en la mar.

Aquesta injustícia hauria de ser insuportable per a tots.