Fa quatre anys va aparèixer en el panorama musical espanyol el col·lectiu Fundació Robatori, amb la intenció de fer cançons polítiques per a moments d'emergència. En boca dels músics que ho componien, un missatge clar: que es considerava un desastre cantar amb la política d'acord amb la modernitat, entenent la política en sentit estricte –cantar obertament amb qüestions compromeses–, i que és tan política com aquesta mena de cançons la que parla d'una tarda amb bicicleta per la riba de la mar. En el fons, tota cançó és política; la clau està a saber si qüestiona a l'establishmenta o si ho reforça. I, així les coses, que cal perdre la por de parlar de política en les cançons.

Aquesta crítica de la Fundació Robatori a la música espanyola difícilment serveix per al País Basc. Aquí, avui dia, la qüestió és si no estem més prop de l'altre extrem, perseguint inèrcies dels anys 80, cantant explícitament uns certs missatges polítics i d'una manera més o menys massiva, com si d'alguna cosa transformador es tractés. Almenys així li sembla a Andoni Tolosa Morau, que el que abans era revolucionari gairebé s'ha convertit en mainstream al País Basc, i que, per tant, ha perdut la potencialitat de la seva força revolucionària. De fet, encara la paraula “cançó política” se sol relacionar amb determinades característiques que susciten desconfiança en Morau. “Es fan cançons plenes de tòpics que busquen l'eslògan en comptes del significat. Per tant, moltes vegades dubtis que aquest músic estigui parlant de veritat, o que, amb comoditat, prengui el camí que domina en la societat”. Els de Pottors i Klito també estan totalment d'acord. “Hi ha molts grups panfletarios”, afirmen, “denuncien en les lletres perquè això els fa més vendibles i els garanteix tocar concerts en algunes zones. Sovint, no obstant això, no actuen de forma molt coherent amb aquestes paraules”.

Les cançons de protesta d'Euskal Kantagintza Berria, les tornades directes del Rock Radical Basc... aquí les cançons polítiques sempre han estat unides a parlar del conflicte. A pesar que aquesta tendència és comprensible, en opinió de Morau, s'han deixat de costat molts altres temes. Pottors i Klitoko són conscients que en aquests temps diversos grups han començat a considerar altres temes com els polítics, com les relacions, el consum o la sexualitat. “Uns altres s'han unit a la lluita vasquista, anticapitalista o antiracista que ens són conegudes des de fa molt temps, com el feminista o l'animalista”. Els sembla que aquesta complexitat política ha enriquit molt l'escena musical, però encara queda molt camí per recórrer. “Algú s'animarà a crear un grup de queercore a Euskal Herria?”, han llançat la pregunta a l'aire.

Hi ha més preguntes. En temps en els quals sembla que estan esgotats de la suggestió de diverses fórmules mai útils, com cantar políticament? Com fer musical una aposta transformadora? Quines característiques observes en fer bones cançons polítiques? És probable que no hi hagi respostes rodones en aquestes línies. Indicis, si és el cas.

Ironia i humor

A Maite Arroitajauregi Mursego li resulta difícil fer paraules explícitament polítiques sense caure en el pamflet. Per això, més que en paraules, posa el pes polític de la seva activitat en altres opcions. De totes maneres, perquè les paraules d'una cançó política siguin interessants, se li ocorren dos elements: la ironia i l'humor. El disc més polític que ha escoltat últimament és Arrain himnes de Morau i Beñardo, precisament per la seva habilitat per a fer la crònica de la societat amb humor. La millor cançó d'aquest disc, per part seva, ha estat Hondarribia 2012: “Compte un dia de parenceria com una pel·lícula”.

Rodríguez també troba a faltar la ironia i l'humor, sobretot pel que fa al seu treball. “Hi ha massa profunditat i suficiència en la música basca”, diu. A penes dona importància a la paraula. “L'únic pes que accepto no correspon al missatge semàntic de la paraula, sinó a les característiques més profundes: elecció de llenguatge, paraules i síl·labes, registre i pronunciació usada, ús de la veu...”. Per tant, els grups que utilitzen paraules abstractes, que juntament amb la música li generen imatges o sensacions, són els més transformadors. “També em fascina trobar paraules que per tradició no espera en un estil”.

Fugint dels tòpics

Morau pensa que la primera preocupació de qui vol fer una bona cançó política ha de ser fugir dels tòpics i comptar d'una manera molt interessant el que vol comptar. Mursego ho va intentar, per exemple, quan va fer Cúmbia vilera de la ciutat armera. “Vaig fer una cunbia, perquè a l'Oest tendim a infravalorar tots els gèneres que venen del Sud: la bachata, el reggaetón... Amb aquesta cançó volia reivindicar el que suposa la immigració, convertir el que venia de fora en el nostre”.

Amb la versió del poema Otte, de Louise Bourgeois, va voler denunciar els masclismes i micromasclismes que es troben dins de la llengua, tant a la vista com a l'ombra. D'altra banda, ha succeït que cançons fetes en un principi sense intenció política tinguin després unes lectures polítiques molt clares, com les guerres de vampirs en la vella Europa o el Donki Kongu.

Coherència

“La clau de la transformació està en la coherència del músic amb el que canta”, diuen Pottors i Klitoko. És a dir, que el missatge no se circumscriu només a les paraules, que són tan importants com elles, per exemple, la relació entre els membres del grup, la relació del grup amb el públic i altres músics, les actituds i rols sobre l'escenari, el fons i el fons, l'elecció del llenguatge, la naturalesa dels concerts i festivals en els quals participen...

A Rodriguez se li ocorren més coses: la portada del disc, la distribució, els drets comercials de la cançó, el suport, el comerç, el preu… “Tots aquests factors són tan importants com el missatge que es canta. I és possible que hagi arribat a aquesta conclusió, perquè he notat grans desequilibris entre aquests apartats”.

Morau té la mateixa opinió. “Els creadors, com a persones públiques, hem de portar el missatge polític a les posicions. No pot haver-hi trinxera entre el que cantem, diem i fem”. Mursego també dona sentit polític al seu treball a través d'aquestes petites decisions: la manera de publicar i difondre els discos, el preu, l'energia que transmet en els directes, el compromís amb el treball... totes elles decisions polítiques. No obstant això, segons Rodríguez, és l'oient el que ha de decidir quin tipus de polítiques són: “Les decisions del músic poden tenir moltes interpretacions, fins i tot contràries a les intencions que tenia al principi. El que sí que tinc clar és que tot el procés influeix en la realització d'aquestes lectures, ja que la música no és sol encadenament de notes i sons”.

Transformar musicalment

Morau diu que les paraules són importants, però que en massa ocasions es menysprea l'altre ingredient principal de la cançó: la música. “La música és un llenguatge molt abstracte i és més difícil de formular un discurs polític sobre ella”. No obstant això, li sembla evident el discurs conservador que es fa musicalment a Euskal Herria. “Això empobreix el contingut polític de la cançó, i és una pena, perquè hi ha una gran força transformadora entre els músics”.

Parlar de temes socials no significa necessàriament evitar-los, segons Pottors i Clito. Una cançó pot ser, per exemple, estèticament trencadora. “Què és la Baga, la Biga, la Higa de Mikel Laboa o va més enllà?”, pregunten. Mursego també pensa de la mateixa manera: “Els grups bascos que avui m'agraden no parlen, en general, dels problemes socials. Els d'abans sí: Dut, Bap!, Anestèsia, Balerdi Balerdi, Cicles Iturgaitz o Joseba Tapia tenien cançons reivindicatives”.

Model Euskanta

A Rodríguez se li ocorre quina és l'aposta més transformadora del món basc: Euskanta és un projecte que s'està duent a terme en diversos centres educatius de Roma. Els nens i nenes de la zona escriuen sengles poemes en italià i tradueixen al basc a Alex Mendizabal, músic i membre d'Associazione Culturale Euskara. A continuació, els nens trien un instrument i, tocant-lo, graven fragments instrumentals. Finalment, improvisen les melodies vocals sobre la part instrumental, utilitzant paraules de poemes traduïdes al basc.

Per a Rodríguez, Euskanta és una bona mostra del valor de la paraula, el forta que pot ser i el feble que pot ser al mateix temps. Es crea en italià i es canta en basc, encara que no se sap basc. “La majoria de les cançons, els jocs dels nens, tenen un significat desdibuixat. Però en el sistema educatiu d'Euskal Herria els nens no creen ni una sola cançó. No és revolucionari?”.