Imagina't que Ban Ki-moon es dirigeix cap a l'Iraq per a entrevistar-se amb els seus líders i aterrar disparat l'avió que transporta al principal líder de Nacions Unides.

Aquest tipus de magnicidi va tenir lloc el 18 de setembre de 1961, enmig del conflicte del Congo, ja que avui potser es recordarà als lectors que tenen edat de ser retratats. No obstant això, Dag Hammarskjold no coneix el nom del jove ciutadà vestit del segle XXI, amb el qual Joseph F. El que hagi vist mil reportatges sobre l'assassinat de Kennedy i après fins a quin perfum estimava Marylin Monroe en ficar-se al llit.

Mig segle després coneixerem a Hammarskjold. I si s'aclareix el final del diplomàtic suec que va tenir l'ONU com a secretari general entre 1953 i 1961, 54 anys després es poden apreciar alguns detalls incòmodes del procés de descolonització africana. Els esforços de totes les guerres i classes que les grans potències han fet per a controlar les matèries primeres d'Àfrica.

Dag Hammarskjold va haver de gestionar dos grans blocs de conflictes des del lideratge de l'ONU. D'una banda, les tensions provocades per la Guerra Freda entre els Estats Units i la Unió Soviètica. D'altra banda, les potències europees tenien processos d'alliberament de colònies a Àfrica i Àsia. Una d'elles, molt complicada, era la que controlava Bèlgica al Congo.

En 1960, els diferents líders i forces polítiques del Congo, la capital del qual es convertia en Kinshasa després de l'antiga Leopoldville, no es barregin amb el Congo de l'altre costat del riu, la ciutat principal del qual és Brazzaville. D'acord amb l'agenda acordada amb la metròpoli belga, Patrice Lumumba era un jove i carismàtic primer ministre del Congo, conegut dirigent del moviment dels Països No Alineats.

Però Moise Thsonb, amb el suport de les forces belgues, va proclamar la república de Katanga en el sud del Congo. I el país recentment fundat es trobava immers en sagnants lluites: violents enfrontaments entre els colons blancs i els negres que volien apropiar-se de les seves possessions, els partidaris de la república de Katanga, les disputes entre els nous poders i les noves forces de Kinshasa...

Els mateixos elements s'han vist, en diferents proporcions, en els processos d'alliberament de l'època africana, per exemple a Algèria, però també molt més tard a Angola o Moçambic que en comparació amb la finalitat de la Guerra Freda, o de nou al Congo fa poc.

Finalment, les potències dels Estats Units i Europa van aconseguir enderrocar a Lumumba a la fi de 1960, substituint en el pot al sergent Joseph Desire Mobutu, que més tard imposaria la dictadura més llarga d'Àfrica. Aquest, després de torturar-ho, va lliurar a Lumumba a Moise Tshombe, qui ho va torturar més i ho va afusellar perquè desaparegués tota la pista de Lumumba.

Preparar la menia amb la katanga

La guerra de Katanga provocava un gran renou amb les seves massacres en 1960; per alguna cosa es va donar el sobrenom de Katanga a barris plens d'immigrants com en Hernani i en moltes altres ciutats del món. Per haver posat a Mobutu en el poder, Tshonb continuava la guerra de Katanga contra el govern de Kinshasa. En un principi, Mobutu s'inclinava pels soviètics, les potències occidentals i les grans corporacions mineres.

El 17 de setembre de 1961, el secretari general de l'ONU es disposava a negociar una solució negociada amb el rebel de Katanga. El seu avió, de quatre motors, es va incendiar prop de la ciutat de Ndola.

A pesar que ha quedat com a veritat oficial que els seus 16 tripulants, Hammarskjold i ES-BDY, Douglas DC-6, van morir per accident, la fundació que vigila la memòria del polític i diversos investigadors han continuat durant mig segle rastrejant els detalls del succés.

En 2011 Susan Williams, professora de la Universitat de Londres, va publicar un munt de claredat en el seu llibre “Who Killed Hammarskjöld?”. En aquest, va recollir els records de dos testimonis molt especials, dos agents dels serveis d'intel·ligència d'EE.

Xerris Southall, que actualment té 80 anys, es trobava a Xipre realitzant un seguiment dels missatges de radi durant aquests dies. Havia gravat la veu d'un avió: “Veig arribar un avió de transport. Porta les llums enceses. Sí, és un Transair DC-6. Aquest és l'avió”. A continuació, el soroll dels trets: “He tocat. Està furiós. Cau. Esclata”. Aquesta mateixa escena va ser seguida per Henry Abram, avui 73 anys, des de la caserna que els americans de Grècia tenien en Heraclion.

Però tan important com l'obra de Susan Willimans és la realitzada pel suec Goran Bjorkdahl. El seu pare, que havia treballat en serveis de cooperació a la regió, li havia instigat a investigar el cas d'Hammarskjold. A més dels detalls dels testimonis que van veure com l'aeroplà s'incendiava sobre el terreny, Bjorkdahl també ha recollit altres informacions que ajuden a explicar millor el context del succeït.

En el fons, Bjorkdahl ha demostrat que: Que l'avió d'Hammarskjold havia estat tirotejat per un altre, que els militars anglesos havien obstaculitzat la recerca de l'accident, que havien salvat amb vida a una tripulació de l'avió però l'havien deixat morir, que Hammarskjold sospitava que els diplomàtics britànics sabotejaven l'alto-el-foc que estava a punt d'aconseguir amb Tshonber i que el secretari general de l'ONU havia autoritzat un atac contra els mercenaris de Katanga.

Tirant de tots aquests cables, Julian Borger i Georgina Smith, del periòdic The Guardian , van localitzar als testimonis en la localitat de Ndola en la qual es va produir el succés a l'agost de 2011. Curiosament, en la recerca de 1961, els que van decidir que l'accident es va deure a una malaptesa del pilot no van preguntar als baserritarras fins a l'arribada de Goran Bjorkdahl, citat pels periodistes.

En 2011 The Guardian va esmentar com a nom i cognom als carboners de cultiu que havien vist a l'avió disparar i caure en flames: Dickson Mbewe, Custon Chipoya, Safeli Mulenga, John Ngongo...Durant 50 anys ningú els va preguntar res. Congo havia amagat massa minerals en el subsol. Encara ho té.