Què és el millor que us ha deixat el procés del Principat de Catalunya?
Estar en moments importants i en mobilitzacions. Per primera vegada des de fa molt temps hem pogut parlar del país que volem, de la totalitat i no sols de l'estructura política. Viure les tensions d'aquest període històric ens ha donat grans lliçons; hem après el forts que poden ser els enemics. I els enemics, en plural, dic.Ens agradaria que fos un i únic.
Trepitjant amb la policia al matí i agafant-la a la tarda del conseller de l'Interior?
Nosaltres mai ens hem unit al conseller i al seu partit polític. Amb ERC, Iniciativa i CIU, a priori, compartim un objectiu: fer efectiu el dret a decidir i que els catalans puguin expressar-lo. En aquest camí tenim la mateixa intenció, però la unitat no existeix de manera abstracta. No és una unitat acrítica. Mantenim la nostra passió per la lluita, la denúncia, la crítica i el nivell de protesta. D'una altra manera no hauria estat possible.
El mateix dia, al matí, podem estar treballant el text per a poder dur a terme la consulta en la comissió sobre la llei, i a la tarda ens veuràs en la manifestació contra les pilotes de goma de la Policia. En aquests temps això és el quotidià.
És la primera vegada que entren vostès en el Parlament. Ha tancat definitivament el debat sobre la participació en les eleccions?
És recomanable que hi hagi un debat previ a totes les eleccions. Cal reflexionar en profunditat sobre la situació, el context, les forces i, sobretot, l'objectiu de presentar-se a cada elecció. Per descomptat, no tots compartim la mateixa opinió. Alguns pensen que les condicions per a ser presents en les eleccions no canviaran a curt i mitjà termini. Encara que només sigui per a ratificar el sí a concórrer a les eleccions –perquè una majoria ho té molt clar–, serà absolutament recomanable discutir.
El moviment popular i el poder institucional. Els dos costats d'una mateixa taula, però qui tria el menú?
El menú ha de ser sempre un moviment popular, la representació institucional ha de ser el seu reflex i no al revés. Representem a les persones organitzades en les institucions, no a ningú més. Els indignats ens representen a nosaltres, no som els seus representants. Aquesta és la nostra lògica. Per exemple, en les comissions d'Interior, en la comissió en la qual Esquadra va prohibir l'ús de pilotes de goma, les nostres intervencions, aportacions i conclusions van ser creades per grups que treballen en el camp de la repressió. Si el discurs i el debat estan prèviament, nosaltres no generem res; la nostra obligació és portar-los a l'interior de les institucions i defensar-los. Aquesta és la maquinària, perquè si no, no entendríem quin és el treball dels representants, a qui donen veu i a qui representen.
Quin és el subjecte del canvi?
Alguns grups polítics creuen que la independència coincidirà amb la de CIU. Uns altres, en canvi, diem el contrari: només la independència serà possible sense CIU. El problema amb ells no el tenim com a partit polític, sinó pel que representa CIU: els interessos de les oligarquies i de la pròpia burgesia, i la forma selectiva d'entendre la identitat i la cultura catalana, que exclou als Països Catalans íntegrament.
El debat del front patriòtic provoca aquest tipus de tensions: que l'elit, la burgesia, com té més poder i més mitjans, pensi que el camí cap al marc propi serà més curt. La història ens ha deixat molt clar quin ha estat el seu paper en els moments decisius. Per això alguns de nosaltres ens sentim més prop de la CNT que en la dècada de 1930 reivindicava el marc nacional.
Serà feminista, en cas contrari no hi haurà canvi?
Com diuen els membres feministes: “El feminisme sempre es deixa per a l'endemà”. Baula final. Toc final de les postres. I és un element fonamental, més que un toc final. Encara queda molt camí per recórrer, més enllà de situar a les dones al mateix nivell que els homes, que és el mínim. És necessària una concepció del món que sorgeix de la lògica de l'exclusió de les dones. Sense privilegis, la visió que et dona viure en un cos castigat ha de ser el motor del canvi. Però, bo, també és una lògica que tendeix a jerarquitzar les lluites i objectius. “Primer aconseguim l'Estat i després ja veurem quin és el model socioeconòmic” és també una idea que es creï i se sent còmoda; és la mentalitat que deixa el feminisme per al final del final. El resultat ha estat obvi, amb la història com a testimoni.
La Cup s'ha convertit en una de les referències del debat sobre el municipalisme a Catalunya.
El model de construcció municipal de la CUP és una experiència singular. No és l'únic ni el millor. La particularitat és que la CUP va néixer d'aquí. La nostra primera aposta va ser cap a la municipalitat i aquesta va ser la nostra única realitat durant molt de temps. Entre els militants, per tant, està molt arrelada la lògica local: el coneixement exacte de l'entorn, la situació del poble, els reptes, els punts febles, les capacitats… estem acostumats a buscar la fotografia real de la realitat.
Si hagués de dibuixar la xarxa de lluita municipal dels Països Catalans, no sols recolliria els nuclis de la Cup, sinó també els llocs que té la regidoria. Ampliaria el mapa. A nivell local, inclouria també als qui treballen per la transformació del país: cooperatives, casals (espais autogestionats), ateneus, moviments juvenils, grups de recuperació de la cultura popular, defensa de la terra, etc. Això seria la municipalitat de Catalunya. Nosaltres posem l'èmfasi en aquestes manifestacions de l'autoorganització, de la trobada i de la construcció de la unitat popular. Això manté visqui la tensió entre la institució i el carrer, entesa en sentit positiu, entre els regidors i el treball de militants aliens a les institucions. De fet, els regidors són sempre molt menys que els que estan “fora”. Només per això, per la seva dimensió, queda clar on cal posar l'accent en la pràctica política.
“Madrid, com a model de ciutat, és un acte terrorista”, em va dir una vegada un amic de Castella. I Barcelona?
Per descomptat. De fet, l'anàlisi dels membres de la Cup de Barcelona va en la mateixa línia. Barcelona no és comparable amb cap altra ciutat catalana per la seva densitat de població, la seva estructura econòmica, la naturalesa dels agents de la ciutat, etc. Existeixen dinàmiques molt agressives més enllà de l'Ajuntament, creades per agents econòmics i polítics, lobbies, mafiosos. Per posar alguns exemples: Què fer amb el lobby turístic? Esquadra amb els Mossos? Com gestionar el port de Barcelona? I amb els més de 40.000 turistes que omplen el Passeig de Gràcia i compren en botigues de luxe, que arriben tots els caps de setmana amb vaixell, què? Són preguntes estúpides. Nosaltres no tenim força suficient per a revertir aquesta situació, ni la ciutadania de Barcelona. Una cosa és ser crític i una altra és tenir els mitjans per a afrontar-ho.
És molt significatiu el cas d'un regidor amb responsabilitats urbanístiques en el Casc Vell. Ciutat va intentar fer front a la màfia que es dedica a les llicències d'apartaments turístics en Bella, on es troba actualment. La jove va sofrir amenaces, continus robatoris del seu ordinador personal i també va ser víctima d'amenaces i amenaces per part dels seus companys. Sota la pressió d'ells, va dimitir. Això va ocórrer fa poc a un regidor que treballava en nom del partit socialista. Què ens passaria a nosaltres, als militants de l'esquerra independentista, si baralléssim contra això? M'imagino que…
Volem crear bases sòlides en els barris. A Barcelona, no obstant això, els barris tenen avui dia una identitat i una manera de funcionar singular, al marge del model clàssic de les metròpolis.
L'aparició de Guanyem a Barcelona ha reobert el debat sobre la unitat d'esquerres.
Per als qui som miliantes, per als qui no entenem la vida sense treballar en espais col·lectius, és molt satisfactori que hi hagi més gent disposada a actuar col·lectivament. Guanyem és una experiència política que ha sumat a ciutadans sense molta consciència, sense polititzar i sense organització. Això, en si mateix, és alegre i interessant.
En plena crisi del sistema democràtic burgès, són benvingudes les apostes que venen a ajudar a trencar els consensos derivats de la transició espanyola. Per això, volíem que les forces que van defensar aquest model de transició no fossin presents en aquest nou espai polític. En el cas de Barcelona, Iniciativa per Catalunya ha estat en el govern municipal durant 30 anys. Ells han estat, en la mesura del que els correspon, els responsables d'una sèrie de polítiques que nosaltres no veiem amb bons ulls: Els gestors de la marca Barcelona, han contribuït a orientar la ciutat cap al turisme, els promotors de les polítiques de centrificación perilloses que han fet desallotjar a les persones humils, i un llarg etcètera. Nosaltres preferíem no estar en Iniciativa Guanyem. Així ho hem dit públicament. Alguns ho han entès i altres ens han anomenat sectaris, perquè en aquests temps d'angoixa no hem sabut reunir-nos amb els altres perquè, segons ells, no hem estat generosos. No es pot demanar generositat en les mateixes dosis als qui han estat gestors de les institucions i a un moviment emprenedor procedent del carrer i de la marginalitat política. Iniciativa està contenta d'haver estat aprovada en Guanyem, per tenir a Ada Colau com a cap de llista en la lluita per l'habitatge. Ho hem posat molt fàcil perquè continuïn sent representants públics.
Però no vull precipitar-me en l'anàlisi. Les raons de Guanyem també estan molt ben argumentades. Tenen gent de gran valor, a la qual ja ens coneixem fa temps. Hi ha molta gent a la qual respectem molt. M'alegraria que ens equivoquéssim i que Guanyem entrés com una força a favor de la ruptura a l'Ajuntament de Barcelona, que tingués una postura ferma a favor de l'autodeterminació en un municipi decisiu, que apostés per acabar amb totes les màfies de la ciutat, que busqués solucions a la greu situació… Després de decidir que no ens presentem junts, m'agradaria pensar que hauria de corregir les meves paraules. Perquè significaria que governa la gent que vol canviar la capital catalana.
“En el millor dels casos, una de les quatre parts dels Països Catalans aconseguirà un Estat amb les mateixes estructures de poder”. Està d'acord amb la frase?
Aquest ha estat el nostre contrapunt en el procés. No n'hi ha prou que Catalunya obtingui una còpia dels Estats moderns d'Europa, més o menys semblants a l'original. No obstant això, molts de nosaltres viurien alegrement en un estat com el que tenim, però si fos el nostre. En aquest sentit hi ha gent possibilista i la il·lusió els porta a pensar: “la burgesia no desapareixerà i haurem de continuar militant, però serà en un espai propi”. El problema semblaria raonable així, però en l'acció política no cal perdre la mirada internacionalista, perquè en cas contrari oblidarem la misèria que genera el sistema capitalista.
El capitalisme només ofereix fam, mort, destrucció, guerra i fosses comunes per a alguns llocs del món. Davant aquesta situació no ens podem conformar amb un marc nacional propi, no podem oblidar que la gent que s'està morint en el món pot viure millor. La pèrdua de la mirada internacionalista em sembla una actitud egoista i de centre cultural, plena d'identitarismo que mai ha representat al nostre independentisme. Nosaltres no som independentistes perquè els catalans som millors que ningú o perquè els nostres avantpassats van viure aquí en el segle XV. La majoria de nosaltres som mestissos i els nostres familiars són nascuts en l'Estat espanyol. Som independentistes perquè entenem el conflicte amb l'Estat espanyol en bases democràtiques, perquè l'Estat espanyol no respecta els mínims de la democràcia. Aquesta perspectiva t'allunya de les actituds identitàries i et situa en la lògica de l'amistat i la fraternitat.
Sou l'única força política a Catalunya que dona suport a la sortida de la Unió Europea. Hi ha alternativa?
Quan diem que hi ha vida fora de la Unió Europea, de l'euro i de l'OTAN, som conscients que fins avui ningú en el Con Nord ni a Europa l'ha aconseguit. Per tant, ho diem amb respecte, però estem convençuts que es pot fer possible.
Nosaltres solos no som capaços de dissenyar l'euro i la sortida de la UE, però al nostre poble hi ha gent que està aprofundint en aquesta línia i volem treballar amb ells aquest camí. En aquest sentit, estem treballant amb els companys del seminari d'economia crítica Taifa. Ells estan rellegint el marxisme, actualitzant-lo per a crear una alternativa integral al capitalisme. També col·laborem amb la Plataforma per l'Auditoria del Deute.
La nostra reivindicació és que tots, i no sols nosaltres, visquem millor. I això exigirà que siguem diferents. Implantant majors dosis d'austeritat, no com les propostes de la troica, replantejant el paper de la propietat privada i la propietat dels mitjans de producció, analitzant models productius… Allunyant-nos de les falses posicions socialdemòcrates que diuen que el futur del treballador és acumular petites propietats. Això no és nord. El nostre objectiu final és una vida digna, sabent que no som culpables de l'opressió de ningú.
Egungo politika, polizia eta kartzela ereduei koloreak atera dizkio 4F kasuak, eta lehen lerrora ekarri du kazetaritza independentearen beharra.
Gai hau sarri albo batera utzi dute ezkerreko mugimenduek; “Kontrainformazio egunkariaren kontuaz arduratuko dira gure lau militante kazetariak, hori kontrolatzen dutenez, zeozer sortuko dute”, esanaz bigarren plano batean laga izan da komunikazioaren borroka.
Fedearen izenean gauza asko egiten dugu egunero arlo askotan eta komunikazioaren esparruan ere egin beharra daukagu. La Directa hasi zenean–oso oker ez banago 4. harpideduna naiz, David Fernandez baino lehenago! (barrez)– ez genekien proiektua ea ondo ala gaizki joango ote zen, baina beharrezkoa zela ziur ginen. 9 urte eta gero Ester Quintanaren kasuarengatik (Escuadra Mossoek jaurtitako pilotakada batek begia suntsitu zion 2012an) jende askok ezagutu zituen La Directaren balioak eta onurak. Harpidedunen igoera nabarmena eragin zuen kasu horrek, eta 4Frekin (Ciutat Morta dokumentalaren haritik sortutakoa) berdin gertatu da; berriz ere gora. Gehienak memento jakin batean jabetu dira horrelako proiektu komunikatiboen garrantziaz, baina militanteok lehendabiziko minututik oso garbi izan behar dugu haren baliagarritasuna. Une on eta txarretan proiektua sustatuko duen baldintzarik gabeko jarraitzaile leialen koltxoirik gabe nekez mantenduko dira-eta.
4F kasuari buruzko dokumentalak TV3n ikustea lortu izana ezin da azaldu La Directaren lana kontuan hartu barik. Jatorrian ez daude sare sozialak, Twitter, ezta CUPek Parlamentuan egindako galdera ere; hori gertatu zen ikerketa kazetaritzara dedikatutako jendea dagoelako. Gaitasun handiko kideak dira, kazetaritzaren inguruko ikusmolde paregabea dutenak. Haiek ez dute inoiz lan egingo euren buruaren jabe eta independenteak ez diren komunikabideentzat; egun prekaritate handiz jarduten badira ere. Jende horri zor handia diogu.
Eta TV3?
Kataluniako etapa demokratiko berri honetan telebista publikoa eduki izanak begi-bistakoak diren eragin positiboak izan ditu. TV3en eredua, jakina, kritikagarria da eta asko hobetu daiteke, baina katalanez bakarrik egindako telebista izate hutsa, adibidez, oso positiboa da berez. Telebista kate hori botere nagusiaren logikaren mendekoa da, baina, hala eta guztiz ere, beste hedabide gehienek baino kalitate informatibo handiagoa eskaintzen du.
Prentsaurrekoak eta edozein motatako parte-hartzeak katalanez eskainiko dituzte Herrialde Katalanetan. Erabaki hori hartu du CUPek Espainiako Auzitegi Gorenak ebatzi duelako ikastetxeetan ikasgaien laurdena gaztelaniaz eman behar dela.
Espainiako Poliziak operazioa egin du asteazken goizean Katalunian eta 11 lagun atxilotu ditu, tartean Celráko alkate Dani Cornellà eta Vergesekoa, Ignasi Sabater, biak ere CUPekoak. Abiadura Handiko Trenaren Gironako errailen okupazioarekin lotuta dago operazioa:... [+]
Javier de Andres Espainiako Gobernuko EAEko ordezkariaren eskakizunez moztu zuten orduko hartan Kataluniako CUP alderdiko diputatua zen Anna Gabrielen hitzaldia. Epaitegiaren arabera, debeku horrekin biltzeko eta adierazteko eskubideak urratu ziren.
Alkateak epaiketa politikoa dela salatu du, estelada jartzea Bergako udalbatzak hartutako erabakia izan zelako.
Astearte gauean zenbait lagunek Felipe VI Espainiako erregearen argazkiak erre dituzte Banyoles herriko udaletxearen aurrean. Europako Giza Eskubideen Auzitegiak emandako sententzia ospatzeko egin dute.