La qualitat de les polítiques socials, la cobertura i la rapidesa dels serveis en general és bona en la CAB, similar en Iparralde i pitjor a Navarra, però clarament millor que l'espanyola. En comparació amb països europeus amb un nivell de desenvolupament similar, la nostra situació és millorable. La Renda de Garantia d'Ingressos (RGI) és el principal instrument de protecció social del Govern Basc: la prestació econòmica a les persones necessitades. En la mesura en què la RGI és un dret subjectiu, els diners que es destina a garantir la renda depèn de la demanda –de les persones que el necessiten–, no és una partida limitada. Les dades apunten al fet que una gent està sent una eina eficaç per a sortir de la pobresa i alleujar la pobresa d'altres persones i, sobretot, per a ajudar als que estan en el límit de la pobresa, segons ha recordat el professor de Treball Social Félix Arrieta: “Per exemple, ajuda a les persones amb pensions molt baixes (normalment viudes) a complementar la seva pensió, i també fa costat a les persones que romanen en atur durant molt de temps”. Al cap i a la fi, la RGI fa funcions de pegat per a tapar els buits que altres polítiques deixen: polítiques banals en matèria d'habitatge, prestacions escasses per desocupació, problemes de regulació de la població immigrant que no pot treballar… Això diu Joseba Zalakain, expert en ciències socials. És més, d'alguna manera cobreix la bretxa de la Seguretat Social, segons Felix Arrieta: “L'Estatut de Guernica contempla la possibilitat de tenir una Seguretat Social pròpia, la qual cosa ens permetria gestionar el sistema de pensions i l'atur o reorganitzar l'àmbit laboral d'una altra manera, estic convençut que estem preparats per a assumir econòmicament la Seguretat Social, però el Govern d'Espanya sempre ens ha negat aquesta possibilitat, argumentant la caixa única i el principi de solidaritat entre espanyols. Mentrestant, la RGI compleix en part aquesta funció equilibrant les prestacions o pensions de desocupació”.

En l'Estat francès, inclòs el País Basc francès, el sistema de garantia d'ingressos mínims és similar: La Revenu de Solidarité Activi (Renda de Solidaritat Activa) és una espècie de RGI en concepte, inversió i cobertura. En canvi, a Navarra, el sociòleg Miguel Laparra ha denunciat que, encara que en els primers anys de la crisi el sistema de renda bàsica tenia un nivell de cobertura adequat, la transformació d'aquesta renda bàsica en 2012 en Renda d'Integració Social (RGI) va suposar un retrocés important: es van establir límits en els terminis i van endurir les condicions (per exemple, en relació al padró), per la qual cosa no totes les persones que la necessiten reben. I els que ho reben, a més, reben una quantitat sensiblement inferior a la de la CAB.

També compten amb la Prestació Complementària d'Habitatge i les Ajudes d'Emergència Social en la CAPV –a Navarra només compten amb les Ajudes d'Emergència en cobertura i en un número molt de menor–. La Prestació Complementària d'Habitatge té com a objectiu garantir l'allotjament i com a complement a la RGI, les Ajudes d'Emergència Social són abonades pel Govern Basc i gestionades pels ajuntaments, però no és un dret subjectiu, per la qual cosa es destina una quantitat concreta de diners a les urgències socials, a pesar que la demanda pot ser major.

Renda Garantia d'Ingressos vs. Renda Bàsica Universal

Les rendes abans esmentades no han de confondre's amb la renda bàsica universal, és a dir, amb el dret a una renda mínima per ser ciutadà. Arrieta ha subratllat que la CAB i Navarra compten amb eines per a debatre sobre la renda universal, ja que la renda mínima actual no és universal, està lligada a les condicions d'empadronament o a l'ocupació, “però cal vincular la renda mínima a la capacitat de tenir una ocupació? Això xoca amb la universalitat de la renda; la renda bàsica universal tindria altres conceptes, quantitats i conseqüències”. Precisament, des de 2012 el servei municipal d'ocupació en lloc dels serveis socials municipals és el servei d'ocupació Lanbide l'encarregat de gestionar la RGI, senyal que la percepció de la renda està íntimament lligada a l'ocupació remunerada. L'assumpció de la RGI per part de Lanbide ha suposat, d'una banda, que el col·lapse del servei, per la gran feina, i per un altre, que no es fa bé, que l'atenció se circumscrigui a la gestió econòmica: “S'ha perdut el seguiment i el suport que es feia en els serveis socials dels ajuntaments, perquè en Lanbide no hi ha gent amb perfil de treball social que pugui abordar els casos que arriben des del punt de vista i des de la integració social”, explica Arrieta.

No és l'única crítica a la renda. Zalakain ha recordat que, malgrat la RGI, moltes persones no surten de la pobresa, perquè no cobreixen totes les necessitats, o perquè no totes les persones que la necessiten reben la renda. És necessari mantenir la RGI, però l'expert considera fonamental repensar un model que vagi més enllà d'un sistema de socors. “Hem de mirar més als sistemes generadors de pobresa i no a les mesures que pretenen pal·liar la pobresa després d'haver-la creat. És a dir, no sols hauríem de posar èmfasi en les polítiques redistributives, sinó també en les polítiques pre-distribuïdores: l'educació, el mercat de treball i l'ajust de l'habitatge és una necessitat urgent per a reduir la pobresa. La clau està en la prevenció, perquè, malgrat tenir moltes mesures pal·liatives, tens un mercat laboral feble o excloent (desequilibrat en salaris, precari, basat en treballs de baixa qualitat…) estiguis patoso. I el mateix si tens un model educatiu que deixi a la gent enrere i que no garanteixi les mateixes oportunitats als fills i filles de qualsevol família, o si l'escola no ofereix una formació adequada que s'adapti a la situació actual. En cas contrari, li succeirà el que li ha succeït a Espanya o a Grècia, ja que les seves úniques possibilitats són la construcció, el turisme i els sectors de baix valor, i aquí és gairebé imprescindible que hi hagi pobresa”.

En opinió d'Arrieta, el més difícil és trobar l'equilibri: “Els bancs d'aliments, per exemple, fan un treball molt bo, però això no pot ser el model, les institucions han d'estar per sobre del model assistencial i com a ciutadans hem de buscar una altra cosa, no podem deixar en mans de les institucions tot el desenvolupament de la solidaritat”. Miguel Laparra ha afegit que el model que tenen actualment a Navarra està obsessionat amb el control de la ciutadania, per a comprovar que els qui reben els diners compleixen estrictament les condicions. “La qüestió és que les accions estan dirigides a això i es fa poc esforç per a oferir un procés d'incorporació social a més de la prestació econòmica, perquè aquesta persona pugui aconseguir treball, actualitzar la formació, millorar les condicions de vida…”.

En cas de no repensar el model, Zalakain ha advertit que existeix el risc de cronificar els desequilibris: per a unes molt bones ocupacions, i per a uns altres de molt mala qualitat, que no poden sortir d'aquesta precarietat el 20-40% de la població al llarg de tota la vida.

Serveis socials, l'altra cama principal… i desigual

Els serveis socials són un altre dels pilars de les polítiques socials. Aquests serveis responen especialment a les necessitats de quatre col·lectius: menors en situació de desprotecció (hi ha programes especials per a famílies en situació de conflicte, també per a adolescents amb drogues o altres addiccions, i en última instància pisos i residències especialitzades); persones majors dependents (hi ha llars, centres de dia, serveis a domicili…); persones amb discapacitat (hi ha moltes residències especialitzades, centres d'ocupació com Gureak…); i persones que sofreixen exclusió social. “Aquest últim és encara un sac indeterminat, què és l'exclusió social? És un sac ampli, en gran manera desconegut, per la qual cosa no té una xarxa definida –explica Arrieta– com la d'altres tres col·lectius per a fer front al problema. Aquest sac és el principal desafiament del moment, perquè quan es diu que cal fer front a la pobresa s'està parlant d'això. Hi ha centres, refugis… però sovint en mans d'institucions sense ànim de lucre (Càritas, Emaús, Creu Roja…), perquè han anat per davant de l'administració pública, perquè han estat els serveis socials els que mai han importat a ningú”.

Arrieta veu en els serveis socials de la CAPV dos problemes principals: la gestió desequilibrada i el desdebate del model. Les Diputacions Forals són les competents en matèria de serveis socials, per la qual cosa els guipuscoans, biscaïns i alabesos tenen diferents opcions per a accedir als serveis socials. Així ho ha deduït en la seva tesi sobre els serveis a la tercera edat, on els tres territoris tenen un model diferent de gestió i tarifes, tant en centres de dia, residències d'ancians, com en ajudes de dependència. “Igual que Osakidetza respon a les necessitats sanitàries des d'un únic sistema, hauríem de tenir un únic sistema de serveis socials, en mans d'una única organització. Els detractors diuen que perdríem la proximitat, però el ciutadà sent allunyat l'ambulatori del barri? Necessitem donar als serveis socials la importància que tenen i com a poble necessitem una estratègia conjunta que ofereixi les mateixes oportunitats a tota la ciutadania”. Caldrà veure què suposa el futur, perquè el Govern Basc ha aprovat recentment el Departament de Serveis Socials, en un camí d'homogeneïtzació dels sistemes i serveis dels tres territoris.

Quant al model, Arrieta diu que és la inèrcia la que marca, perquè els partits no han reflexionat. “Les Diputacions no tenen models en l'àmbit dels serveis socials, es dona continuïtat al que hi ha. Hauríem de discutir quin sistema de protecció volem. Per exemple, com atendrem millor la tercera edat? Hem de garantir que totes les persones tinguin plaça en les residències? O la prioritat és posar els mitjans per a seguir a casa malgrat tenir una demència o una malaltia?”. Ha criticat que no hi ha estratègia integral, que són els ajuntaments els que finalment pensen en totes aquestes coses, i que són precisament els ajuntaments els que tenen menys pressupost i els que menys recursos tenen.

Patata calenta sobre els ajuntaments

Els ajuntaments tenen molts serveis relacionats amb l'atenció, com l'atenció primària a les persones en situació d'exclusió, i pocs recursos, entre ells perquè, segons Joseba Zalakain, la fiscalitat municipal és molt baixa, és a dir, que poden cobrar més imposats. El cas és que, segons Felix Arrieta, els ajuntaments no tenen clares les seves competències, ja que en la CAPV no hi ha una llei municipal, la qual cosa comporta que no existeixi un finançament clar i que els ajuntaments assumeixin amb freqüència tot (cultura, transport, serveis socials…).

Donostia/Sant Sebastià és un exemple de l'esforç que realitzen molts pobles en polítiques socials: ha multiplicat per quatre l'ajuda destinada a fer front als casos d'exclusió social, ha completat la partida del Govern per a fer front a totes les sol·licituds d'Ajudes d'Emergència Social (el 41% del total l'aporta l'ajuntament) o a través de les ajudes d'inserció respon a necessitats molt diverses de la ciutadania: alimentació, allotjament, formació, assistència jurídica, endeutament, guarderia, instal·lació elèctrica, roba de campanya de campanya de neteja municipal…