No és una farsa que Kejriwali hagi causat un terratrèmol a Delhi a causa de l'explosió de gas.El Partit de l'Home Corrent (Aam Admi Party) ha guanyat el govern d'un estat de 21 milions d'habitants: 67 dels 70 escons del parlament metropolità. Tan sols tres tristos parlamentaris electes a l'ultranacionalista Bharatiya Janata Party (BPJ) de Narendra Modi, que governa a l'Índia durant aquests anys, i ni un gra per a l'Indian National Congress (Congress) dels Gandhi.

“El sorprenent resultat de la batalla política de Delhi ha deixat sense alè als analistes, als dirigents locals del PJ amb la boca oberta i pensatiu al Govern federal”, escriu L.K. La veterana periodista Sharma en Open Democracy en una crònica que porta el títol “Proper democracy triumphs in Delhi” (La pròpia democràcia venç a Delhi).

En els pròxims anys, Delhi presidirà el Govern de l'estat Arvind Kejriwal (1968), enginyer format en l'Institut Indi de Tecnologia i funcionari del servei de recaptació d'impostos, que s'ha integrat en la política després de lluitar al carrer contra la corrupció.

“En aquestes eleccions el vencedor ha demostrat que un partit polític pot triomfar sense tenir molts diners, sense utilitzar la força física i sense embrutar-se en les manipulacions sectàries”, diu Sharma. Com a contrapartida, Aam Admi Party (AAP) ha aconseguit mobilitzar a un gran nombre de professionals del nivell mitjà entorn de l'objectiu de revolucionar la cultura política índia.

L'AAP fuig de l'olor ideològica i parla de problemes simples. Parla en favor dels pobres, denunciant el capitalisme entre amics o de complicitat (crony capitalism). Des de l'entrada en vigor de l'AAP, creient que la imatge de Modi s'associava a la dels rics, aquest també ha hagut de començar a parlar en favor dels pobres. Però si els missatges de l'esquerra tradicional espanten a la gent de més alt i mitjà, l'AAP, amb el seu aspecte de nova esquerra, no ha provocat aquest pànic entre els ciutadans de bona posició.

És la segona vegada que l'AAP es troba en el govern de Delhi. En l'anterior etapa, al no obtenir la majoria absoluta, es va associar al Partit Oficialista dels Gandhi i a altres petits partits, i va tractar de governar contra el PIB, que tenia una majoria simple. Kejriwal va romandre 49 dies sense poder dimitir, ja que no li permetien rentar la corrupció ni garantir el servei públic.

Kejriwal va deixar entre les gents de la capital un sabor melós. D'una banda, en aquests 49 dies es va notar la seva influència anticorrupció: la policia i altres funcionaris van trencar el seu antic costum de fer xantatge cobrant propines negres. Però, per part seva, Kejriwal no va parar l'ambient de protesta i discòrdia al carrer, que barrejava els carrers de Delhi, en si mateixes caòtiques, fins a ofegar-se.

Això es va complir fa un any. En aquesta ocasió, tanmateix, Kejriwal i AAP han canviat d'estil. Ja no hi ha res que retret als empresaris ni que sembli hostil: les preocupacions de l'home del carrer i les promeses de governar amb honradesa. Per cert, les nostres germanes ens perdonaran l'ús de l'Home Ordinari, amb masclisme, però AAP i Kejriwal parlen així.

La gent vol escombra

Naïké Desqueses va realitzar la radiografia de l'AAP sobre Le Monde Diplomatique. En l'edició anglesa es pot llegir íntegrament la seva “New party of the poor” (Nou partit dels pobres).

Encara que la primera a posar en el centre de la política la lluita contra la corrupció va ser Ana Hazare, el seu ajudant Arvind Kejriwal li ha llevat el testimoni després de fundar AAP en 2012. Hazard va afegir el nou símbol a la capa blanca que li servia per a adoptar l'aspecte de Mahatma Gandhi: l'escombra. Dàlit és utilitzat per la gent impalpable per a netejar els carrers. Un doble gest, d'una banda, la defensa dels pobres, la promesa de garantir els serveis públics a la ciutadania mitjançant l'erradicació de la corrupció en la vida política.

“Nosaltres no som com els altres –diuen els dirigents de l'AAP–, nosaltres ens hem ficat en política només per a netejar el sistema”. Han promès combatre tres C en anglès: la corrupció (corruption), el partidisme basat en la separació comunitària (comunalism), que enfronta als hindús i als musulmans, i el capitalisme de complicitat (crony capitalism).

Els líders de l'AAP posen en el centre del discurs al swaraj que deia Gandhi: descentralització, autonomia política. Reivindiquen sempre la recuperació del poder a les autoritats locals.

Desqueses veu la idea swaraj encarnada en el camí realitzat per Medha Patcar a la ciutat de Mumbai. Ghar Bachao es va acostar a l'AAP per a reforçar el moviment Ghar Banao (Salvar Les nostres Cases, Construir Les nostres Cases) contra l'estratègia de les autoritats de destruir els barris pobres de la gran ciutat i de desplaçar a les seves gents.

Al mateix temps, Patkar és el termòmetre de les contradiccions de l'AAP. Des de 1985, Patkar va dirigir Narmada en Bachao Andola, el moviment més fort que ha conegut l'Índia contra la indústria des de la independència, entre altres, el que va dur a terme la lluita contra el gran embassament del riu Namada. En 1995 va fundar National Alliance of People’s Movements amb 250 entitats. Per a Desquaces, “Patkar no ha signat més que una aliança estratègica amb l'AAP, que és feble perquè l'AAP no dona prioritat a la igualtat i als problemes d'opressió de les castes”.

Com tots els populismes, l'AAP també està ple de contradiccions. Alguns dirigents han tingut comportaments xenòfobs. El ministre de justícia de Delhi va dir en els emigrants africans: “Els negres no són com tu i jo, són gent que els agrada incomplir la llei”.

Al masclisme no li escapen els d'AAP. Quan un turista danès va ser violat, el propi Kejriwal va vincular el succés amb la prostitució i la droga, segons la mateixa font.

Alguns han denunciat que es tracta d'un programa neoliberal de l'AAP, entre ells Arundhaty Roi. És a dir, que el partit de l'escombra prefereix parlar d'un govern just (good governance) a parlar contra el capitalisme o l'imperialisme, i que l'alliberament dels treballadors està lligada a l'ús de les impressions que dona la llei.

Però, per a què jutjar tan rigorosament el populisme de l'AAP quan l'esquerra clàssica està formada principalment per gent que viu bé amb el seu llenguatge radical i quan els veritables pobres no li fan cas?