Sens dubte, les presons, a excepció de l'atur i la crisi, són el tema que més es repeteix en els nostres informatius i tertúlies. En els últims dies, per exemple, hem parlat de moltes notícies, sempre entorn de les presons. Tots mereixen una reflexió.
El secretari de Pau i Convivència del Govern Basc, Jonan Fernández, ha visitat aquest dijous a Rafa Díez a Bilbao. Una iniciativa d'aquest tipus sembla raonable per a conèixer la situació i les reflexions polítiques d'alguns presos de cara al futur. Però la visita va acabar bruscament perquè a un funcionari, per tant a la direcció, no li agradava el paper que Díez li havia ensenyat a Fernández, que considerava que el document era polític. Fernández va parlar d'això amb rotunditat i claredat. També va ser greument manipulat per diversos mitjans de comunicació, ja que el secretari del Govern Basc va creure que s'havia reunit amb ETA.
El Tribunal Suprem ha anul·lat la llibertat del pres Alberto Plazaola, condemnat per l'Audiència Nacional a vuit anys de presó. El Tribunal Suprem considera que les penes de presó complertes a l'estranger no són acumulables a les complertes a Espanya, per la qual cosa la sentència dictada per l'Audiència Nacional ha estat anul·lada. La suposada filtració ha provocat que el pres hagi marxat i que no hagi pogut fer complir la sentència de presó.
Valentín Lasarte es troba al carrer, després de complir 19 anys de condemna. El tribunal li va condemnar a 30 anys de presó per l'assassinat, entre altres, de Gregorio Ordóñez i Fernando Múgica. Lasarte va prendre el camí de Nanclares i ha emprès un camí de reinserció: per aquesta opció va ser expulsat del Col·lectiu de Presos Polítics Bascos (EPPK). En aquest sentit, el ministre espanyol de Justícia, Rafael Catalá, s'ha mostrat "sorprès" en qualificar de "tíbies" algunes sentències i ha considerat "injust" que Consuelo Ordóñez, presidenta de COVITE i germana d'una víctima de Lasarte, no hagi mostrat voluntat de col·laborar amb la justícia.
Aquests tres fets ens conviden a la reflexió. D'una banda, tota la societat hauria d'alegrar a un pres que, complint la seva condemna –considerant els beneficis penitenciaris que li corresponien–, és al carrer i, en aquest cas concret, ha manifestat la seva intenció de tornar a la societat –cal recordar que, en aquest sentit, es va reunir a la presó amb Consuelo Ordóñez–. Lasarte ha estat, com tants uns altres, un pres basc, i avui dia un basc lliure. Clar que mai podrà esborrar el seu cruel passat, però aquesta societat ha complert la seva condemna als delictes comesos i ha pogut reflexionar sobre la seva activitat. No negaré que pugui ser injust per a les seves víctimes i els seus familiars, però tal vegada la necessitat de “venjança” de les víctimes no està d'acord amb la necessitat de “justícia” de la societat. És més greu que el Ministre de Justícia expressi la seva sorpresa: això no té cap justificació i hauria de donar més d'una explicació sobre aquest tema, que en altres països estaria obligat a dimitir.
La fugida del Plazaola no té justificació. És comprensible que ningú vulgui empresonar-se, però cal fer front a les responsabilitats i responsabilitats de cadascun. No obstant això, com ja vaig dir l'altre dia, el Tribunal Suprem ha fet una interpretació molt estricta de les normes europees, que segons l'Audiència Nacional no és correcta. No oblidis que al desembre de l'any passat aquests magistrats van denunciar les pressions del Govern espanyol sobre aquest tema. Inquietant, no?
El de Fernández no té cap justificació, però es tracta d'un "règim" penitenciari. Dur, no és així? Per què no es pot fer política en les presons si és el camí perfecte per a la reinserció? Potser perquè es demana als presos una altra política? Però socialitzar no és en absolut canviar les idees polítiques de cadascun, sinó respectar els drets humans.