Una de les bases del moviment d'alliberament del Kurdistan és el moviment de dones, organitzat amb les seves pròpies estructures.

El Kurdistan, com se sap, està dividit en quatre estats des de 1923: l'Iran, l'Iraq, Síria i Turquia. Contra aquesta separació, els kurds van organitzar de seguida grups de resistència, que no van durar massa. No obstant això, va haver-hi molts alçaments, per exemple, un a la regió de Dersim en 1938. Van participar moltes dones. En el moviment d'alliberament del Kurdistan hi ha moltes dones que són símbols.

Portaré aquí el nom d'un militant més contemporani que va ser assassinat fa dos anys a París al costat d'altres dos companys: Sakine Cansiz. Va ser un dels fundadors del PKK, i en vida també era molt famós al Kurdistan, era un exemple. Entre altres coses, els kurds recorden a Cansiz pel seu paper en el moviment de la presó de Diyarbakir en 1980, després del cop d'estat a Turquia. Aquest cop va atacar amb força, entre altres coses, al recentment creat PKK. Entre els detinguts es troba Cansiz, que va ser traslladat a la presó de Diyarkabir. Va exercir un paper important en les protestes locals.

Podria dir-se que el PKK va començar a posar en marxa el moviment de les dones?

Les dones van participar des del principi: en la universitat, en el PKK… En qualsevol cas, partien d'una visió marxista-leninista de la revolució. Per al moviment va ser important la participació de les dones, però per a servir a la causa nacional. Per descomptat, el tema de la igualtat de les dones estava damunt de la taula; a més, en la societat del Kurdistan les estructures patriarcals estaven fins a l'arrel. En qualsevol cas, igual que en el marxisme, l'alliberament de les dones es considerava una qüestió després de la revolució: després de la revolució, una vegada aconseguit un estat independent, tots serem lliures, fins i tot dones. Això és un gran error, per això es va anar al trast el realisme, perquè el tema de les dones es va posar darrere de la nació.

Quan va començar a canviar això?

Quan va començar la lluita armada, en 1984, moltes dones es van llançar a les muntanyes, a la lluita. El moviment de les dones començava a despertar i va ser una gran empenta que moltes de les dones que es van dirigir a la muntanya van prendre aquesta decisió, no tant per l'alliberament nacional, sinó perquè veien el moviment del PKK com una oportunitat per a alliberar-se de l'estructura feudal i patriarcal.

En quina situació es trobaven les dones desplaçades a la muntanya?

Amb una gran paradoxa, ja que en la muntanya hi havia dones i homes militants. Però els homes militants eren feudals i pensaven que les dones no podien lluitar. Si volien participar, com a molt podien quedar-se en les línies posteriors. Öcalan ho sabia i per això va tractar el tema de la família i de la dona. Va començar a adonar-se que, excepte les dones alliberades, no existiria el Kurdistan alliberat.

Öcalan ha estat el més afectat.

Sí, és més, en aquella època inicial Öcalan vivia a Damasc i tenia una escola de formació política. Allí deia militants i comandants i els donava formació sobre l'alliberament de les dones, els ensenyava que el socialisme havia de tenir l'alliberament de les dones en el centre. Una vegada fora de l'escola, aquestes persones formades havien de fer arribar a la societat l'après. Els ciutadans van acceptar la perspectiva de l'alliberament de les dones, perquè Öcalan ho deia i és un cabdill estimat. No sabem si creien en aquest punt de vista en el seu cor i en la seva ment, però el que va dir Öcalan havia de complir-se. Això va ser un gran avantatge per a nosaltres, ho hem utilitzat al nostre favor.

D'altra banda, a partir de 1995, va posar en marxa una tàctica pro-alliberadora de dones absolutament inusual: en primer lloc, es va iniciar un moviment independent de dones. Les dones van organitzar pel seu compte la seva caserna i van començar a realitzar les seves pròpies accions, la qual cosa els va permetre guanyar el respecte als homes i als ciutadans, i després van ser les dones comandants les que van col·locar al capdavant de les milícies masculines i, finalment, va sorgir el partit de les dones.

Quin tipus de treballs socials realitzen les estructures del moviment de dones?

Un dels mètodes més importants de les dones militants del Kurdistan és anar a casa a recaptar diners a favor del moviment. Els militants no tenen casa pròpia ni es casen, dediquen 24 hores al moviment i a la societat. És un moviment que comença realment des de la base. Durant el dia, quan els homes estan fora de casa, es dirigeixen a les dones i parlen amb elles. Fan treballs de sensibilització, els diuen que ells també formen part del moviment, fins i tot que sense ells el moviment no seria possible.

D'aquesta manera, les dones que són a les seves cases relaten els seus problemes a les dones que participen en els comitès. Les dones poden anar a les comissions i dir: el meu marit em pega o el meu marit vol casar a la meva filla, als 20 anys.

Per descomptat, hi ha cases d'acolliment per a dones, entre altres, les que han sofert violència. Aquestes cases no són com les d'Europa o Turquia, no són simples cases de refugi. Per contra, funcionen com una comunitat: reben formació, participen en tallers per a aprendre a llegir i escriure.

Avui dia, en el paradigma del moviment d'alliberament del Kurdistan, és a dir, en el Confederalisme Democràtic (KD), l'alliberament de les dones és un pilar fonamental.

Amb l'entrada de Öcalan en la presó s'inicia una nova fase, un procés de pau. Allí es va iniciar un procés de crítica i autocrítica. Öcalan s'adonava que havia aconseguit moltes coses per un Kurdistan independent, però s'adonava que faltava alguna cosa. Entre 1999 i 2003 es va debatre sobre conceptes com el realisme, el patriarcat, el poder i el sexisme. Va ser la primera vegada que es va començar a discutir dins del moviment quins eren els errors del realisme, quins eren els errors de Marx. De fet, l'enfocament de la independència nacional no era suficient per a respondre al problema social.

El Confederalisme Democràtic (KD) és un paradigma democràtic, ecològic, anti-sexisme, centrat en l'alliberament de les dones. Proposa, per exemple, la transformació de la branca militar de l'Estat i la substitució de l'exèrcit per unitats d'autodefensa del poble, en línia amb la legítima autodefensa: pots defensar-te, però no tens un exèrcit per a atacar, una estructura imperialista.

El KD és una estructura de sostre amb diverses branques: moviment juvenil, partit polític (PKK)… En ella es va establir una nova quota: en totes les estructures ha d'haver-hi tantes dones com homes. A més, aquestes dones no són triades pels homes, sinó que envien els moviments de les dones i, simplement, han d'acceptar-les. També es van establir altres criteris: tot el que s'utilitzi contra una dona és directament extern, fins i tot el que es casa amb dues dones.

Aquest nou paradigma està donant els seus fruits en Rojava (Kurdistan Occidental, zona autònoma dels kurds que forma part de l'Estat sirià).

Sí. Els mitjans de comunicació han mostrat sobretot l'aspecte militar: que les dones lluiten valerosament, etc.; cosa que és més satisfactori. No s'ha informat sobre la transformació de tot el sistema, però si no es basés en el sistema del KD, que té l'alliberament de les dones en el centre, les dones no lluitarien en el front.

En què consisteix el nou sistema de Rojava?

En 2011, quan es va iniciar el conflicte, no ens vam anar al règim sirià ni a la coalició anti-règim que dirigia des d'Haití. Per contra, vam establir la nostra tercera línia: DC. Quan va començar la Primavera Àrab, va ser un miratge per a tots nosaltres, perquè les dones àrabs es van aixecar contra la dictadura. La dictadura va ser derrocada, però ha vingut una altra, i la situació de les dones és pitjor ara, ja que no tenien alternativa. En el cas de Rojava no ha succeït perquè els kurds estaven preparats i, quan el caos va començar, el van aprofitar per a ells.

En Rojava, per exemple, s'han posat en marxa cooperatives per a implantar un model agrícola propi. Una de les mesures d'aquestes cooperatives ha estat veure quines terres estaven disponibles i com estaven sent utilitzades. D'aquesta manera, es pot destinar a persones desocupades a terres no conreades.

Les últimes setmanes han estat molt esperançadores en Koban.

Sí. Però ara cal reconstruir Kobane: infraestructures i altres coses. Fem una crida a tothom, tots poden ajudar, donant diners o acudint a ell: arquitectes, metges… necessitem de tot. Per a això, hem posat en marxa comissions de solidaritat a nivell internacional, també aquí, a Euskal Herria. Precisament, en les xerrades que hem realitzat aquests dies, molts m'han preguntat què poden fer per Kobane. Necessitem tota l'ajuda: es construirà una nova estructura en Koban. S'obre un nou món.