Ha passat molt de temps des que comencem el treball. Durant aquest temps hem recollit els testimoniatges de vint-i-set dones i hem après a mirar amb un altre color i tendresa el passat que ens resulta imprescindible per a entendre la Lekeitio actual. Ara penso en les dones que, en sentir la mar, transportaven d'un costat a un altre les pesades caixes de peix. Quant a la fàbrica, els meus pensaments estan plens de dones que treballaven durant vuit, deu o dotze hores llevant el cap a les anxoves. En canvi, amb l'època de la guerra, els dubtes d'una dona que encara no sap si va néixer en la presó representen les que fins llavors havia sentit sobre la cruesa de la guerra.

A través d'aquest treball hem conegut a dones que a penes han trepitjat l'escola. Abans de la Guerra Civil, sent nenes, van haver de deixar l'escola i sortir a treballar. Matilde Arrasate, per exemple, no recorda haver estat a l'escola, ja que va haver d'anar-se de serventa quan era una nena. "No vaig ser, de sobte! Tenia la quadrilla darrere i no podia anar, jo plorava perquè volia anar a escola”, recorda una altra vegada Gregori Goitia.

Destí dels noms en basc

Ni tan sols els que van ser a l'escola en la postguerra van passar temps tendres. Va haver-hi una gran lluita amb el basc en els col·legis de Lekeitio. Totes les classes s'impartien en castellà. Els alumnes tenien prohibit parlar en basc amb els professors i entre ells, i el càstig era el mitjà de fer complir aquesta norma. Amb un somriure, Mila Mendia recorda que per parlar en basc les monges li manaven “a escombrar, a escombrar”. Però la causa més conflictiva va ser la que es va oposar als noms en basc. Les monges del franquisme van decidir substituir els noms en basc pels de castellà. María Milagros Arrasate recorda el moment en el qual es va establir la llei en la seva classe; a partir de llavors seria Karmele Carmen, Mirin María, Maitena Amanda… Cogió la maleta de cartó i va dir “em vaig”, “a mi ningú em lleva el nom”, i no va tornar més.

Només unes poques dones van realitzar estudis superiors, la majoria d'elles van haver de fer el salt al món laboral. Teodora Goitiz, per exemple, encara que va recomanar que els professors continuessin estudiant, no tenia diners a casa i va haver de començar a treballar en el forn a l'edat de 12 anys. A més, entre els germans, si a algun se li concedia la possibilitat d'estudiar, els únics que podien aprendre alguna cosa eren els nois. Terese Eiguren també recorda amb indignació que a la seva casa només va aprendre un dels tres germans, nois.

A pesar que passaven les hores de treball cantant i contant contes, solien treballar sense horari i en condicions molt dures. Moltes vegades, a més, rebien lloguers més baixos que els homes. Bengoetxea va donar la temporada de la seva joventut unida a la fàbrica de peix: “Moltes hores. No teníem hora. No teníem hora fins que ens vèiem forçats. De dos en dos a la casa de l'encarregat i de tornada a la canya [a la fàbrica de peix]. Estàvem fins a les set de la nit, però després descansàvem de nou i necessitàvem entre dos quarts de nou i dos quarts d'una o la una. A propòsit d'això. Calia fer 16 hores, 16. Si calia fer vuit, eren vuit. Com si la cosa tornés. Teníem als nens i als pocs dies ja no volíem anar a la caravana. Però sempre feliç! Sempre de bon humor! Llavors en els canyes, estàvem tot el dia cantant”.

Els joves que s'havien anat a treballar havien de pagar el seu salari a la mare, ja que a casa la responsabilitat de gestionar l'economia era de la mare. Malgrat tot, en la postguerra encara existien grans diferències en el lloguer de nens i nenes. “Jo deia sovint: estem fent les necessitats dels homes i pels diners de les dones. Molta necessitat i pocs diners”, diu Teodora Goitiz.

Encara que l'home era el responsable de la pesca, tots els treballs del port els realitzava la dona. Els convocants despertaven als homes amb crits d'anar a la mar, els parracs recomponien les trinxeres trencades i transportaven els peixos del vaixell als camions, les dones venien pescat... Sota les cases de pescadors, Gregori Goitiz cridava a les cinc del matí: “Per Fulanooo gora jaungoikoa!”. En canvi, Bittori Larreategi recorda a les dones de l'època amb els seus carbons de pedra al cap en el port.

A moltes dones els va tocar viure la Guerra Civil i no van sofrir molt. Es van tallar el pèl i es van beure l'oli de ricí i es van utilitzar als carrers, o l'home va ser empresonat i se'ls va deixar sense casa, o van ser els guardians i infermeres dels gudaris més enllà de la frontera…

Els que es van quedar en Lekeitio durant la guerra es refugiaven en les coves i amagatalls en sentir el soroll dels avions. A mode de joc, Josune Torrealdai recorda aquells moments: “Corrent a coves. Per a quan vèiem l'avió, ja havia desaparegut. També portaven l'esmorzar fet amb més rapidesa que la mare, i, quan estàvem en la cova, menjàvem allí l'esmorzar. Després la corba... Ens divertíem i quan sonava la campana... dza!”.

En aquest context, a aquestes generacions els va tocar viure la joventut sota la mirada de l'Església. Totes les relacions i actituds humanes estaven condicionades. Havien de seguir els patrons establerts per la moral de llavors, entre ells les pautes per a conformar el caràcter adequat. La seva indumentària, per exemple, era una prova de decència o de fortalesa. Karmen Murelaga recorda amb un somriure el moment en el qual el capellà del poble va expulsar a una dona de l'ofici religiós, en anar a l'església amb pantalons.

Falses creences sobre el sexe

Ens han remarcat els temors i les tensions que havien viscut en les seves relacions amb els nois, la necessitat d'anar d'amagat. Aquestes relacions havien de ser molt superficials, almenys en l'època de la novel·la. Encara que uns pocs van decidir no casar-se, la majoria, seguint la llei de la vida, es “buscava un bon home i es casava”. La majoria de les dones no havien estat tan estretament unides als homes fins a aquell moment. Tere Eiguren ens comenta que el que s'ha sentit abans sobre el sexe i el que ha succeït després de les noces no van coincidir: “Tenies sexe lliure, però no sabíem més! I si no volies, també has de fer sexe”. Ane Mirin Sustaeta, per part seva, ha subratllat la falta d'entrenament entre riures, “que és així i que és d'una altra manera, perquè s'assabentava al carrer. I com no vam ser entrenats, cal esperar a la primera nit”.

La principal obligació d'aquestes dones era casar-se i portar al nen, i qui no portava fills es deia capó. “Tu et casaves i havies de portar al teu fill la primera missió. Era obligatori portar al nen”, diu Sustaeta. En paraules d'Arrasate, “no hi havia televisió, no hi havia ràdio; sopar per a no gastar la llum en el llit de les vuit a l'hivern, i per a això, tenia temps per a això i per a l'un altre, i es portaven molts nens”. Els fills van ser portats al món per les principals dones entrevistades, tant a casa com pels mitjans necessaris. Teresa Erkiaga mostra el seu orgull d'haver tingut a casa als set nens, amb l'ajuda d'una veïna.

Una vegada casats, les dones es feien càrrec de tot el relacionat amb la casa. Els homes s'encarregaven de portar a casa la recompensa pel seu treball en l'exterior. La responsabilitat de cuidar i educar a les persones majors i als fills era de la dona, i sovint es repartien aquestes tasques entre la mare i les filles. Els contractes matrimonials de l'època eren inseparables. Per això, moltes dones parlen de la necessitat de resistir. "Ah! Allí està l'aigua!Almenys jo mateix. Els joves d'avui portaven la vida que jo portava, s'anaven a apartar tots”, diu Karmen Murelaga. També va haver-hi dones que no aguantaven la situació i optaven per ofegar les seves penes en alcohol, però, al contrari que els homes, bevien a casa i de manera clandestina.

Només la mort podia separar a la parella casada. Mari Tere Gabiola parla sobre la situació de les dones viudes: "Ni temps per a plorar! L'endemà havia d'anar a la força, en cas contrari no hi havia res a menjar. El que la vídua deia malament i alguns deien, alguns per haver de casar-se. Llavors també hi havia molts nens, tres o quatre nens. Impossible, per la teva pròpia necessitat, aixecaries als nens!”.

L'aportació al poble és innombrable. Les dones van posar el seu gra de sorra en el món: en la cultura basca, en la creació de les ikastoles, en la construcció dels pobles i també en la política. Per exemple, Sustaeta recorda a les dones treballant intensament en el procés de creació i constitució de la ikastola. Aquestes dones amb salnitre de la costa eren, segons Ángela Uribarren, dones honestes i generoses: “Feien soroll, però en cas contrari eren dones amb el cor a la mà”.

Avui, les dones tenen més llibertat i més recursos. Poden treballar fora de casa, rebre un sou (encara que no sempre sigui igual), estudiar els estudis triats, trencar legalment el compromís matrimonial, decidir tenir fills en el moment que vulgui… Nosaltres hem heretat a les dones de generacions anteriors, hereves d'un ric patrimoni per a continuar aprenent d'ell, guardant el que cal guardar i canviant el que cal canviar. Però, sobretot, sabent que la llibertat fonamental d'un mateix es desperta i creix en si mateix.