Tornem a tenir la mateixa cançó? La cartera de Wert amb l'excusa de mirar a Europa? Europa ho té tot bé i els Estats Units ho té tot bé! Per a qui? Per a què? Per a ministres i governs coetanis com el d'implantar graus de tres anys de durada i ampliar els màsters a dos anys. Quina ganga! D'una banda, l'Estat haurà de pagar un any menys els estudis universitaris (estalviar un munt de milions –no gastar/invertir–, patriarcarlos! ? evitar la creació de nous llocs de treball en l'educació...); d'altra banda, perquè els estudis tinguin valor, els ciutadans hauran de tirar una important quantitat de diners (el que rebran les universitats...) i, a més, crearan graus entre les universitats, per a repartir-se les ajudes per competències, sous, privilegis... entre els de casa “democràticament i amb criteris públics”. I tot aquest esforç innegable perquè els graduats puguin anar a l'estranger a buscar treball, perquè a Espanya no hi haurà almenys un temps de treball i de salari digne. Quin front tan gran! Més que competent, coqueta!

Si és clar, com anava a començar a pensar a trobar i renovar programes, formes d'escola, pedagogies i temes per a motivar als alumnes? Per què hi ha tanta falta d'atenció, hiper i piper-activitat, falta de concentració, ansietat, estrès...? Com pot acceptar que la comunitat escolar vulgui aprendre per sobre de l'aprenentatge? Com aconseguir que els buròcrates no produeixin? No convertir a uns alumnes –amb una mirada de mussol atenta i amb cervell– i a uns altres en lloros –repetidors de la repetició–? Actuacions educatives per a no estructurar persones submises, domesticades i moneders?
Haurem de començar a pensar de memòria i a expressar el natural que ve donant un sentit positiu i a expulsar els sentiments perquè parli amb llibertat al cor, a qui s'entrena o ens surt dels budells, o què? Com tenim els tres mitjans per a pensar i expressar (el cap, el cor i els budells), reconeixem que tenim tres cervells i deixem a cadascun el seu espai, no sols emprant els modes i maneres d'exterioritzar l'ésser, no?

La societat té la riquesa en la seva pluralitat i l'educació no pot empresonar i estandarditzar el mode de ser de cadascun. No ens beneficiaria substituir el que som de sobte, el que som pensats bé i fredament. En lloc de facilitar la vida i de construir tirant de coses simples, seria per camins serpentejants que podria dificultar i frustrar l'interès per la vida.

Ens correspon intentar-ho, educar als tres cervells per a reflectir als tres i socialitzar a les persones competents, perquè la monarquia dels cofrentes es converteixi en una república.