Per a protegir la vida humana “és important protegir i fer complir els drets dels pagesos”, diu la Carta de Drets Pagesos creada per la Via Pagesa (LVC), que espera el reconeixement de les Nacions Unides. En aquest sentit, entre l'1 i el 9 de novembre va tenir lloc el viatge a Cisjordània i Gaza organitzat per LVC i el sindicat palestí Union of Agricultural Work Committees (UAWC). L'objectiu era mostrar la seva solidaritat internacional i denunciar l'estat d'ocupació en el qual es trobaven. Els problemes que sofreixen els pagesos a tot el món són greus, però la situació és encara més greu en Palestina, on la conquesta de la terra és el centre del conflicte. D'altra banda, no podem oblidar que les dones tenen una doble condemna: per ser palestina i per ser dona.

L'Estat d'Israel ha dut a terme l'ocupació de Palestina sota la fal·làcia de “terra sense habitants per a un poble sense terra” dels sionistes: Al novembre de 1947, quan el Ple de l'ONU va decidir crear dos estats, Palestina comptava amb 1.972.000 habitants:D'ells, un terç (608.000) eren jueus –la majoria d'ells emigrats d'Europa en els 30 anys anteriors– i només tenien el 6% de les terres. Des de llavors, l'expropiació de terres palestines o, cosa que és el mateix, la desaparició del poble palestí ha estat una constant.

Membres dels sindicats EHNE Bizkaia i ELB, afiliats a LVC, van visitar aquestes terres i van formar part d'altres grups per a conèixer i difondre la situació i lluita dels agricultors, pastors i pescadors palestins.

Equips per al desenvolupament de l'ocupació

“Com a agricultors, volíem saber com viuen l'ocupació els agricultors. Parlant de Palestina, no hem d'oblidar que els qui estan en la primera línia del conflicte són els agricultors”, ens parla Malu Egiluze, del sindicat EHNE Bizkaia, sobre el vist allí. Presa la paraula Ana Bados d'ELB: “La clau de l'ocupació és la terra. Israel vol conquistar la terra, i per a això necessita expulsar a la gent que està en ella”. Des de la creació de l'Estat d'Israel en 1948, han estat moltes les eines utilitzades per aquest per a expulsar als palestins de les seves terres; la primera va ser la massacre àrab i la destrucció dels seus pobles. Obligat per les milícies terroristes israelianes, al juny de 1949, eren 940.000 els refugiats palestins. Un any abans, en Palestina vivien més d'1.364.000 persones de nacionalitat àrab, segons dades facilitades per Europa Press. Tots els seus béns van ser decomissats per Israel, ja que la legislació originada en el període 1948-1950, que no són lleis dels propietaris, va deixar la seva gestió en mans de Knesset (parlament). Els colons són els que més assumeixen aquestes terres.

Les resolucions promulgades per les Nacions Unides també són aprofitades pels israelians per a apropiar-se de terres, com la resolució 194 de desembre de 1948: "La resolució obliga a indemnitzar a les persones refugiades pels béns perduts en el cas que no vulguin tornar a casa. No és a favor dels palestins: els expulsats no poden tornar, i si hi ha indemnitzacions, només són uns sous: mai els retornaran les terres perdudes”, diu Bados.

La muralla també és vàlida per a l'adquisició de facto de terrenys no ocupats. EHNE Joseba Koskorrotza de Bizkaia ens explica: "Israel ha aprofitat la muralla per a fer-se amb més terra i més terra", ha afirmat. Només el 20% del construït segueix la línia verda o frontera establerta per les Nacions Unides en 1947. Una vegada finalitzats els 721 quilòmetres de muralla, el 10% de Cisjordània quedarà en la part israeliana”.

Negoci rodó

El robatori de terres no és l'únic mal causat per la muralla. “Són molts els que tenen terres a banda i banda de la tanca –diu Bados- i necessiten l'autorització necessària per a travessar-la. Una vegada aconseguit això, els militars els solen prohibir l'accés a la zona per motius de seguretat, segons han informat fonts oficials. D'aquesta manera, es dificulta el treball diari dels agricultors”.

Kelo Arribas, de la cooperativa Uztaro, ens ha mostrat una cara més del conflicte: “Per a ocupar totalment Palestina és molt important afeblir el seu sistema rural, que depèn dels israelians. Els palestins només poden vendre els seus productes en els mercats locals i els israelians els fan passar hores i hores perquè es podreixin els productes que porten”. No són els únics enganys: “Israel introdueix els seus productes més barats per a reduir els preus dels productes palestins. Els palestins han d'importar tot el que necessiten i Israel, que controla les fronteres, els imposa un impost cada vegada més alt, així com la venda dels seus productes agrícoles, com els abonaments, de baixa qualitat i molt costosos”.

Així, les granges palestines no són rendibles, i al final són absorbides per Israel, que es queda sense conrear, segons ha dit. Per a mantenir les terres, els palestins han de treballar en altres tasques, normalment en colònies i a les fàbriques d'Israel. Això arrodoneix el negoci de l'ocupació, ja que són els treballadors més barats. “Ser agricultor és, per tant, una altra forma de resistència”, resumeix Bados.

David Lopategi pertany a l'associació Bizilur, i és regidor a l'Ajuntament de Bilbao, en representació d'EH Bildu. Ens ha fet veure un altre objectiu de l'ocupació: “Volen apropiar-se d'aqüífers, roben recursos naturals i també utilitzen la muralla. Les aigües subterrànies es troben en Palestina, no en els terrenys que la NB ha cedit a Israel. Obrint el mur, també s'està llevant als palestins l'aigua, que és fonamental per al cultiu de la terra. Ara el 80% de l'aigua està en mans d'Israel, la resta és per als àrabs”.

La major part de l'aigua que consumeixen els palestins està enverinada, així com la de la costa de Gaza, la xarxa de clavegueram de la qual ha estat destruïda pels bombardejos. D'altra banda, a pesar que el Tractat d'Oslo de 1993 els va concedir una zona de 20 milles nàutiques de pesca, els continus atacs militars obliguen els pescadors a treballar a tres milles nàutiques de la costa, aigües enverinades en les quals es reprodueixen bancs de peixos.

Fer front a l'ocupació

L'ocupació és un negoci rodó per a Israel. Perquè no sols roben tots els recursos naturals dels palestins, sinó que aconsegueixen el 40% dels diners que els han donat d'ajuda internacional: el que el seu Exèrcit ha destrossat, el reconstrueixen les seves empreses. Preguntem als representants bascos en Palestina sobre si hi ha alguna cosa a fer en contra: la seva resposta és impulsar la campanya BDS. Lopategi explica en què consisteix: “D'una banda, la campanya fa una crida a no invertir en empreses que estiguin en territoris ocupats; per un altre, a no comprar productes produïts en ells; i finalment, es demana a la comunitat internacional que sancioni a Israel perquè compleixi les resolucions de Nacions Unides”. Per a Joseba Koskorroza, “és fonamental tocar la butxaca dels israelians perquè ells també pressionin al seu Govern”.

Ana González, del sindicat EHNE-Bizkaia, ha subratllat que la Carta dels Drets de l'Agricultor que impulsa LVC també és beneficiosa: “La carta reconeix el dret a la vida. Això suposa el dret a tenir terra, llavors, aigua, eines de treball o una vida digna en Palestina”.