És una cosa seriosa, però se m'escapa una raresa: “1994. Va publicar el seu primer llibre en 1995: Poemari Kea behelainopean bezala. Aquest mateix any el gos de Pavlov va publicar un programa híbrid. En 1995, Radiografia va publicar el seu llibre de contes i la seva novel·la Beluna jazz.Les seves obres també es poden llegir en Euskaldunon Egunkaria. Actualment cursa estudis de Dret”. I no en un programa per a majors de 55 anys: Nascut en 1975, Harkaitz Cano tenia tan sols 22 anys quan es va publicar el Telèfon engabiat, en 1997, i va poder col·locar aquesta bibliografia en la solapa. I a saber qui li passava els apunts de Dret. Perquè no s'entén d'una altra manera.
Vull dir que si Rimbaud és basc, Cano pot ser el candidat principal; el nostre escriptor va començar a aconseguir l'excel·lència i la glòria en els vint anys. No tots la van veure de seguida. O la bibliografia irregular que li van confessar. Una crítica de l'època va comparar el Telèfon engabiat amb l'antecedent de jazz Beluna: “Encara que el llibre és interessant, encara que l'he llegit de grat, haig de confessar que no ha complert amb l'expectació que em va causar la lectura de la primera novel·la”. A partir d'aquest quinzè del nou mil·lenni, em sembla que tots dos han envellit igual: l'emoció d'aquesta primera lectura te la renoven, és a dir, els contes Aldatz behera en la mar, Matalàs o Whisky & Nolotil.
Contes i poemes, però que comparteixen imatgeria: Heineken –amb els ulls completament oberts per a posar xapes en les parpelles a algú que va morir–, Gillette –que després que Jimi Hendrix tallés el front i col·loqués la coca picada en una cinta per a lligar-la al cap–, Camel –per a col·locar-la en la boca de la filla de l'hortolà de l'estació–. Els que presenten una espècie de poètica, la de Déu Santo, almenys per a escriptors novells: “Vas ser lluny, creient que a la llunyania trobaries la tranquil·litat de la fugida dels teus escrits. Volia oblidar el passat per un pas en el buit. Encara no has après que el futur no és més que una drecera per a arribar al passat”. I en un conte es pot trobar la impressió que deixa el llibre: “Pensava en més fantasia que Alicia”. Per si no fos prou, des dels altaveus la música de Beti Mugan: tala el pèl i els teus ulls estan tirats darrere del mirall.
No podia ser, doncs, del tot objectiu amb aquest llibre. Una de les primeres adquisicions amb diners propis quedarà en la memòria literària la portada lila rosa, tangible, amb els tres pals telefònics d'Olariaga. I aquell lector de llavors, engabiat per sempre.
Copenhaguen, 18 de desembre de 1974 A les dotze del migdia va arribar un ferri al port, des d'on va desembarcar un grup d'uns 100 Santa Claus. Portaven amb si una oca gegantesca. La idea era fer una espècie de “Oca de Troia” i, en arribar a la ciutat, treure per dins els... [+]