Petritegi i Lizeaga han realitzat un viatge als segles XV i XVI a la recerca de l'origen de les dues almàsseres rurals, amb l'objectiu de conèixer en un primer moment la vida dels avantpassats de la família, i la importància del riu Urumea. El corrent uneix Astigarraga i Donostia-Sant Sebastià, i en els arxius s'han trobat restes de les xarxes de relacions existents entre totes dues localitats, sobretot en els escrits de compravenda. Els rics de Sant Sebastià estaven interessats en les terres de les pomeres, ja que la sidra tenia clients en el mercat. Diversos senyors van comprar els ducs de caseriu d'Astigarraga, en els quals van entrar els inquilins que treballarien durant l'any i es van embutxacar els resultats. En aquesta segona part exercia un paper significatiu l'Urumea, que transportava la sidra en barriques pel riu, i per descomptat, altres temes com la sidra.

Què és Donostia, sense Urumea?

Una teoria posa en dubte que Sant Sebastià hagués arribat a ser una ciutat comercial com la que és si no hagués tingut un riu de comerç i transport com l'Urumea. Diuen que aquests moviments van donar una empenta tremenda al desenvolupament de la ciutat, i que sense això potser les coses s'anaven d'una altra manera. És difícil saber amb certesa si el camí de la ciutat anava a ser diferent, però hi ha petjades del passat per a saber què ha estat amb l'Urumea; i amb el moviment que surava en el riu es va obrir un gran mercat a Sant Sebastià i als donostiarres.

Sidra fins a Terranova

Els pescadors bascos que en el segle XVI viatjaven fins a Terranova utilitzaven la sidra com a beguda contra l'escorbut. Els senyorets de Sant Sebastià que havien comprat almàsseres de caserius als voltants d'Astigarraga ja coneixien aquests viatges marítims i també farien olor el negoci. Els pescadors passaven mesos sense trepitjar terra, i la sidra era un dels elements que portaven per a sobreviure en els vaixells. A més de sadollar la set, la beguda era adequada per a prevenir infeccions i malalties.

Els vaixells partien de Pasaia cap a Terranova. Així, la sidra que abans es transportava pel riu Urumea fins a Donostia-Sant Sebastià es destinava al port de Pasaia. En els vaixells ficaven molts litres, i respondre a totes aquestes necessitats exigia una gran producció i comercialització de la sidra. Si els productes es transportaven a través de l'aigua, la lògica imposa l'existència de petits ports de càrrega i descàrrega al llarg del riu.

Segons la informació trobada en els arxius, tant la sidrería Lizeaga com la sidrería Petritegi presenten les primeres dades del segle XVI. Per a llavors, en els escrits apareixen ja els senyors de Sant Sebastià amos de Petritegi i del caseriu almàssera Gartziategi (caseriu on actualment es troba la sidrería Lizeaga). Estaven en mans de dos grans: d'una banda, el cap de Petritegi, Pedro Martínez d'Igeldo, i per un altre, el de Lizeaga, Juan Sánchez d'Araitz.

Col·laboració de la Fundació Albaola

Albaola és la Fundació de Patrimoni Marítim que té com a objectiu analitzar la història de les aigües, la mar i la mar a Euskadi. El projecte va començar entorn de la sidra, però té relació directa o indirecta amb el moviment comercial del riu Urumea i amb el món marí. Així, la Fundació Albaola està duent a terme els apartats corresponents a les aigües del projecte. S'està treballant en la recopilació d'informació sobre els ports que van estar a la vora de l'Urumea, i s'està a punt de reconstruir un d'ells. Entre Astigarraga i Ergobia es tem que hi hagi quatre ports: Arbizu Portu (també apareix com Aiozategi), Ergobia, Murgia i Gartziategi. Aquest últim, com el seu nom suggereix, se situaria en l'altura de la sidrería Lizeaga d'avui (caseriu Gartziategi), i serà el port que es construirà. Allí s'ompliran de sidra (la nau de fusta) i es baixaran fins a Donostia-Sant Sebastià, tal com es faria en el seu moment.

També quedava sidra en Astigarraga

De totes maneres, no tota la sidra la portaven els rics de Sant Sebastià. Una part de la collita anual –sembla que la quantitat d'aquesta part la decidia el propi cacic– quedava en l'almàssera de caseriu, però no per a obrir-lo com s'obre avui dia en la temporada del txotx. Les sidrerías s'obrien de forma ordenada l'una després de l'altra. Al poble hi havia tantes almàsseres rústiques, es decidia per sorteig el torn de cadascun d'ells; i la següent s'obria a mesura que acabava la sidra de cada almàssera. Així asseguraven que es beuria la sidra de tots els països. Romanien obertes a la població, però la gent no anava a menjar allí, com s'ha convertit en costum. El suc es venia en gerres.

La diferència d'unes sidrerías a unes altres estava en mans dels senyors o dels cacics, que decidien en l'almàssera la quantitat de sidra que volien deixar per a l'inquilí. En cada sidrería hi havia una quantitat diferent de suc de poma, però no segons la collita o la producció, sinó segons la generositat dels majors.

Canvi de llei en 1765

Per sorteig es van repartir les sidrerías i es va modificar la llei que regulava el mercat en 1765. A partir d'aquí, la població o els compradors no havien de respectar un ordre determinat, i les sidrerías van començar a ampliar la seva oferta, com les cazuelitas. Probablement, aquest moment va suposar un punt d'inflexió en la ruta de les almàsseres de caseriu i la sidra, i la gent començarà a acostar-se a aquestes zones en el seu temps lliure.