9 de juny de 2014. És l'endemà de la cadena humana Durango-Iruñea organitzada per Gure Esku Dago. És hora de fer una valoració de la mobilització civil més important que el nacionalisme basc ha dut a terme en les últimes dècades. Després d'analitzar en calent, l'èxit ha estat immens. Abertzales de tots els colors en la reivindicació del dret de la societat basca a decidir el seu futur. I al costat d'aquest ampli moviment nacionalista, també el sector social que entén el dret a decidir dels pobles com a dret democràtic. Volem decidir perquè som poble i sobretot perquè som ciutadans.

Fins i tot en el fred, la mobilització va ser tot un èxit: en l'esforç per recuperar el protagonisme de la societat civil es va establir el rumb. Ara cal fer el camí. Pot estar en risc de caure en el folklore del nacionalisme, si la força es posa en un acte gegantesc i no en la batuda. Gure Esku Dago va tenir els principals ingredients que necessiten les societats modernes i mediàtiques actuals: l'atractiu i la venda del motlle; la base de contingut sòlida i arrelada –el dret a decidir–; i la xarxa. I bàsicament, si es consolida aquest tercer, el moviment complirà els seus objectius. En això està.

Escòcia i Catalunya han estat el mirall en el qual s'han donat cita. El 18 de setembre l'unionisme britànic va vèncer amb folgança a l'independentisme escocès. No obstant això, els independentistes escocesos estan contents: no han aconseguit la independència però la societat escocesa és més independentista i aconseguirà un major grau d'autogovern. O almenys això sembla.

I aquí hi ha una clau interessant per a la reflexió, com recorda en més d'una ocasió Asier Blas, investigador dels processos d'independència de la UPV/EHU: quan no hi ha suficient tensió entre l'Estat i el poble que es vol separar, en els processos pactats és molt difícil aconseguir la independència. I les preguntes que queden d'aquesta reflexió són amargues o, almenys, molt complexes: llavors, la tensió amb l'Estat que no vol acords per a guanyar les majories democràtiques per la independència és la que cal treballar o el camí de l'acord permanent? On i com es concilien les postures i els marcs que alimentin a les majories democràtiques i que afavoreixin la tensió amb l'Estat?

A Escòcia hi ha respostes, i elles van fer un pas en favor de l'acord, sense esperar que l'independentisme acumuli més força. Els agradaria que els països no estatals de la Unió Europea tinguessin aquesta possibilitat en els seus processos.

A Catalunya també hi ha respostes, i el camí del País Basc té més a veure amb aquest últim que amb Escòcia, perquè, entre altres coses, ha de fer front al tancament total del mateix Estat. O no ho té, a diferència dels catalans independentistes, perquè el nacionalisme basc continua preferint la unitat territorial enfront de la independència.

Mentre conversàvem amb un periodista català sobre el procés que allí es desenvolupava, em va preguntar: “Per fi el vostre concert us impedeix el camí cap a la independència”. Es tractava d'una conversa d'època en la qual no era clar si Artur Mas seguiria el camí de la independència o la pastanaga del finançament estatal. Des de llavors, Mes ha aclarit molt les seves intencions i propostes (“mai hauria pensat que Mes arribaria a aquest punt. Li diré més, en la mesura en què ho he conegut, Mes no és un independentista convençut”. J.L Rodriguez Zapatero, El Temps, 2 de desembre).

El que passa és que la Generalitat que ve ara pot fer els primers passos de la independència si el moviment sobiranista gana les pròximes eleccions. Llavors necessitarà eines, i segurament hauria fet un terç de la ruta si tingués una espècie de concert per a recaptar els impostos dels ciutadans. Arribem així al debat habitual de les eines i els objectius, sempre imprescindible i sovint estèril, perquè el més important, en definitiva, és la construcció de país. Bé, si hi ha lliçons és que cada poble ha d'avançar amb la seva situació i les seves característiques. Per això, el paper més important que té avui la nació basca és el d'avançar en la construcció de país, perquè si hi ha independència alguna vegada es farà sobre ella.