Altzo Azpi es troba a la vall del riu Oria. Malgrat ser la zona més antiga del poble, avui dia és la més petita. Val la pena detenir-se una estona en la zona de l'església. L'església de San Salvador té planta rectangular i campanar. Presenta una única nau coberta de voltes de creueria, amb un arc d'accés gòtic a la sagristia. Durant les obres de condicionament es van trobar els murs de l'absis de l'església romànica. Les restes dels murs s'han conservat a la vista, obrint una cripta.

Aquestes restes semblen correspondre al monestir d'Olazabal. En 1025 el monestir va ser dedicat als benedictins de Sant Joan de les Penyes per Garzia Aznar, Senyor d'Ipuskua i la seva esposa Galga. El document de concessió recull la referència més antiga del territori guipuscoà. Les parròquies de San Salvador tenen al seu costat la casa parroquial i el caseriu Olazabal-berri.

Nosaltres continuarem cap a la part alta del poble.

Anem al Pujol d'Altzo

Altzo es troba en la part alta del municipi, entre els rius Oria i Araxes. L'Oria és ben conegut. L'Araxes, el seu afluent, és més ric i desconegut. Neix en el port d'Azpiroz i per Betelu i Araitz passa per Lizartza, abocant les aigües a l'altura de Tolosa en el riu Oria. El riu Araxes ha definit vessants i vessants en els paratges que visitarem i ha estat la columna vertebral de la seva economia, a més de ser un mitjà de comunicació entre Navarra i Guipúscoa.

És allí on resideix la major part de la població, i també és on es troba l'Ajuntament. Davant està el restaurant Arandia, en el qual tant local com forà prenen el mateix. L'Ajuntament compta amb una estructura de fusta i maó, caracteritzada per un pòrtic de tres arcs. És un edifici humil, però bell en la seva senzillesa.

Els caserius Lizarribar, Otsegi, Etxeberri, Iriarte i Arretxe... són un magnífic exemple d'arquitectura rural lligada a l'entorn. En Iriarte i Etxeberri, en lloc d'utilitzar l'obra de cadirat, s'ha utilitzat el maó en les parets. Arretxe compta amb arc d'entrada.

Pel que sembla, els dos barris d'Altzo Azpi i Altzo Muino van ser independents durant molt de temps. L'època en la qual es van ajuntar i el títol ens són desconeguts. Tenien un acord des de fa molt temps, segons el qual cada any es triava, per torns, a l'alcalde de l'una o l'altra localitat.

Sent un poble petit i dominat per les lluites dels banderizos, Altzo es va unir a la vila de Tolosa en 1374: A l'alcalde de Tolosa li corresponia el comandament sobre el poble i els delinqüents, però respectant tant l'administració econòmica com l'aprofitament dels terrenys comunals. Altzo va adquirir la condició de vila en el segle XVII, pagant a la Hisenda Real en decadència 25.160 reals.

Com el Gegant d'Altzo

En Altzo Muino es troba la torre de la parròquia de La nostra Senyora de l'Asunción, governada pels picapedrers Juan i Andrés de Berakoetxea, del segle XVIII. L'església és de planta salónica, coberta per voltes de creueria que es recolzen en columnes de capitell gòtic. La portada és també gòtica.

El Gegant d'Altzo es troba en aquest bell gòtic rudement rugós, i en les pedres, alzinars i túmuls que ascendeixen des del Turó d'Altzo. De fet, Miguel Joaquín Eleizegi (1818-1861) va créixer desmesuradament, uns dos metres i quaranta centímetres, fins a convertir-se en un espectacle. La cosa és que no era sorprenent per als populars, ja que es considerava que era de la grandària de pedres, alzinars o túmuls que sobrepassaven el Pujol d'Altzo. Però el fill de Lekunberri, José Antonio Arzaduna, va formar una associació perquè el gegant pogués utilitzar-lo i fer diners. En el contracte es va establir que tot el tabac que Miguel necessités per a fumar estaria a càrrec de l'associació i que, estant on estigués, tindria la possibilitat d'anar a missa.

Convertit en el passatemps dels reis, el Gegant d'Altzo es va tornar boig de nostàlgia. Va morir als 43 anys d'edat al seu poble natal, afligit de tuberculosi pulmonar. La llegenda diu que quan van intentar passar del cementiri d'Altzo Azpi al nou cementiri d'Altzo, els ossos del gegant no apareixien enlloc. En el museu San Telmo de Donostia-Sant Sebastià s'exhibeixen els seus vestits, així com una taula publicitària amb la qual s'explicava públicament el tema.

Sense ser natiu

És fàcil entendre la nostàlgia que va devorar al Gegant d'Altzo sense ser natural. No hi ha més que veure l'agradable camí que discorre entre les cases citades de Lizarribar i Elordi, des de l'àrea recreativa de Gereizeaga fins al caseriu Goikoetxe, amb els seus annexos, estables, tancaments, etc. Al costat d'aquesta porta d'accés formada per dos arcs de mig punt, continuarem la sendera PR-GI 113. Sota el caseriu Goikoetxe, a la vall d'Amezketa, es troba el Molino d'Altzo.

Per tant, de la citada ruta PR-GI 113, ens queda una mica més d'onze quilòmetres. Deixem enrere el caseriu Goikoetxe i arribem a Arrimage. El camí d'Arrimage ha acabat des de llavors amb el quitrà, i anem per un camí de pedres estretes fins a una estació de gas. Els camins es tripliquen en aquest punt, i nosaltres hem d'agafar el de la dreta, el camí d'Azkarate, fins que vegem les restes d'un calero i la borda d'Arteain, medio caiguda. Abans hi havia tres bordes pels voltants i per allí passaven carboners, caleros, que anaven de camí a la costa...

A continuació partirem dels vessants d'Otsabio (801 m), per sobre de la pedrera d'Artarreka. Genis que adquirien la forma d'un toro vermell vivien en les coves d'Otsabio. Behigorri o Zezengorri apareix sovint en el coneixement i en els escuts del poble de Tolosaldea. A aquest ser li corresponia la custòdia de les cases de Mari.

La faldilla sud d'Otsabio serpenteja fins al paraigua d'Arteain. Res més arribar ens endinsarem en una pineda i veurem el cartell al costat d'un dolmen.

Megàlits d'Otsabio

Especial esment mereixen el dolmen del Neolito-Bronze d'Otsabio i el túmul de Pagoaundi. Otsabio és una important estació megalítica. El dolmen o dolmen trobat per Arantxa Amunarriz i Josu Tellabide en 1991 té una golfa formada per tres lloses que pot passar desapercebut a qui no sap. En el lateral té una placa que el qualifica de monument. Com sol succeir en aquests casos, té una planta rectangular oberta a l'est. Les lloses laterals estan dividides i tombades sobre la sorra. Totes les lloses de la golfa són de pedra calcària autòctona. Envoltat d'avellaners i hagis, és sens dubte un lloc màgic per a fer una parada.

Abandona la pedrera

En l'encreuament posterior al final de la pedrera prenem a la dreta, pel camí de Legasa. Passem per una bella fageda i després per un alzinar desolat.

L'alzinar del Cantàbric és una cosa bella. Es tracta de boscos propis del clima mediterrani, que creixen amb índexs de precipitacions més baixos i temperatures més temperades. Però la composició de les terres d'aquí –zones de gres amb un sòl fi amb bon drenatge– és un miracle. Sembla que és estèril, que no hi ha res, però hem posat l'orella i oïda el picot, notat els rosegadors, imaginem el teixó.

En arribar a Zábola, prenem de nou la bifurcació, però en direcció contrària, fins a arribar al primer encreuament. Per això el corral té forma de globus, perquè tornarem pel mateix camí que havíem recorregut.

Trista història de la creu de Laparmendi

No obstant això, en el cas d'anar a la dreta en Zola, es podria girar a l'esquerra i pujar a Laparmendi (812 m). Laparmendi o Pagotxiki manquen del nom i la presència d'Otsabio que té al seu costat, però la talaia és meravellosa per a contemplar altres muntanyes. Situada estratègicament al nord-est de la serra d'Aralar, s'envolta de tres serrals: Arteain, Pagoaundi i Zizitokieta. En el cim del mont Laparmendi hi ha una creu feta fallida que, segons es diu, va ser col·locada en record d'un nen que va morir a la fi del segle XIX. Pel que sembla, una família de Lizartza es dirigia a Laparmendi a la recerca del vi. No obstant això, en acabar un treball d'aquestes característiques, es va trobar a faltar un dels seus fills. Va ser buscat i buscat en va i, dies després, va ser trobat mort, amb una cama atrapada entre les roques del cim. En concret, va anar en aquest mateix lloc on es va col·locar la creu. Qui sap.