España reflecteix avui dia la corrupció. No val la pena esmentar dotzenes de casos, però sí la forma en què el diari digital Público del passat diumenge reflectia aquesta imatge en el seu títol principal: “La corrupció creix cada vegada més ràpid: 130 casos, 1.900 imputats i 170 condemnats”. Aquests condemnats són de l'última legislatura, en cas contrari serien molts més. La majoria d'ells són alliberats, ja que la pena de presó no requeria el seu ingrés a la presó, ja sigui per recursos o per altres causes.

L'activista català Enric Duran no va tenir tanta sort, però aquest va optar per un altre enemic i per altres motius.Ho va anunciar en 2008 a través d'un article: “He robat 492.000 euros als quals més ens roben [als bancs] per a denunciar la seva actuació i construir alternatives socials”. El pres va complir dos mesos de presó per no retornar els préstecs que havia sol·licitat a diversos bancs. La Fiscalia, per part seva, demanava per a ell una pena de 8 anys de presó. Actualment fuig.

Les targetes opaques de Caja Madrid van ser carregades de 15 milions d'euros a compte de les targetes opaques de Caja Madrid, amb tot el dret a plena llum. I pel que sabem de moment sobre l'operació púnica, en contractes de 250 milions d'euros diverses desenes d'encausats han portat comissions del 2-3%. Quants anys passaran en la presó?

No sabem, però sabem el que passaran els dos joves detinguts recentment a Deusto, Urtzi Martínez i Jon Telletxea, que van ser condemnats a dos anys i mig de presó per realitzar pintades en el jutjat de Bilbao.

L'Audiència Nacional també ha confirmat dos anys de presó als tartalaris pels tartazos que han llançat a la cara a Yolanda Barcina. Altres desenes de persones a Navarra estan rebent multes d'entre 1.000 i 8.000 euros per la seva participació en actes públics i actes públics. Pecat, segons la Delegació del Govern de Navarra, de participar en reunions no autoritzades. Es diu que les comparacions són odioses, però en aquests casos són absolutament clarificadores. Aquests són els casos d'Euskal Herria, però a Espanya també són desenes els ciutadans que han estat colpejats per la repressió de l'Estat. “Us enfuriu” deia Stephane Hessel i els espanyols s'enfureixen.

PODEM-EKIN s'han enfadat sobretot a Espanya. El nou partit va aconseguir en les eleccions europees el 8% dels vots i va aconseguir cinc eurodiputats per majoria absoluta. Les enquestes li situen per primera vegada en el lloc de cap per a les generals de 2015 a Espanya (27,7%), per davant del PSOE (26,2%) i del pp (20,7%). La por s'ha dissipat en el sistema. Il·lusió entre els ciutadans que volen altres polítiques.

Més enllà de la concreció i l'ús de les enquestes, la tendència és aquí i Podem serà una força molt important en les pròximes eleccions. I només amb això, moltes coses haurien de començar a canviar a poc a poc. Però la gran pregunta segueix en l'aire: què és Podem? Guillermo López, del diari digital El Diario.es ens l'explica: “Ens ofereix mesures amb sabor populista (renda bàsica, jubilació als 60 anys), potser indisponibles. Per sobre de qualsevol cosa, no obstant això, ofereix la possibilitat d'expulsar als que ja estan. I això sí que és popular, perquè aquest és el veritable motor d'arrencada que li dona la majoria dels seus votants”.

Què és Podem? Ja veurem, però ja veurem la guerra a Pablo Iglesias. La cadena de televisió Antena 3 , per part seva, ho té clar. Per això va manipular Narres en el programa Salvats de la Sexta de Ràdio Televisió el programa d'entrevistes realitzat pel periodista Jordi Évole, dient que si Pablo Iglesias fos president del Govern, aquest voldria el seu programa en TVE, com Alo President d'Hugo Chávez a Veneçuela. Com va ser la veritat? La pregunta sí, a veure si es tractava d'una sessió d'aquest tipus. La resposta de Pablo Iglesias no pot ser més contundent. “No a cap part”. El vídeo en Internet és molt clar.

A Podem també se li critica des de l'esquerra, que no té un programa d'esquerres... Però amb comprensió, com explica Pedro Pascual en Rebel·lió: “Perquè l'objectiu de Podem no és guanyar les eleccions, sinó aconseguir l'hegemonia per a iniciar el procés constituent”. D'una vegada per sempre, per a canviar el rumb, i, al contrari, en 1978, per a canviar Espanya per complet.

I a més Catalunya es va. El sistema ve amb una demanda creixent a Espanya: “PP-PSOE, feu coalició i salveu a Espanya”.