La família del pare d'Ultzama?

Sí. La seva mare, natural de Pamplona i del seu pare Alkoholtz, va arribar a Pamplona amb 13 anys per a treballar en un hotel que el seu pare havia obert durant la guerra. Eren contrabandistes i van tenir problemes quan el seu avi, pare de nou fills, va ser detingut i empresonat durant quatre anys a Pamplona i la Corunya. Als 18 anys el seu pare, juntament amb altres germans, va obrir una botiga de sabates a Pamplona, que avui dia porta el seu germà Pello. Quan era jove vaig començar a treballar allí els dissabtes i en les rebaixes. Gràcies a això sé el que és estar davant els clients i el que el pare és un bon venedor. Des del principi van apostar per la qualitat i, en realitat, no van tenir grans competències. Venien molts clients euskaldunes, sobretot els dissabtes, i es reunien en diferents botigues i bars. Avui es dirigeixen sobretot als grans centres comercials, però en aquella època es feien compres en el Casc Vell i en l'Eixample, havent dinat, a vegades anaven al frontó a la tarda. Per a ells era un dia de diversió.

Vas aprendre basc a casa?

El meu pare és basc, però a casa no ho vam aprendre. Només unes cançons, algunes paraules… El meu germà i jo van intentar entrar en la ikastola de Sant Fermín que acabava de començar, però com no tenien més que un grup per als més petits, no van poder agafar al seu germà de 5 anys, per això els pares van decidir traslladar-los al col·legi de La Salle. Ells sabien que nosaltres pertanyíem a la família euskaldun i alguns monjos parlaven sempre en basc al meu germà i a mi. En aquella època, com en moltes altres escoles, s'ensenyaven cançons basques, per exemple. Jo allí vaig estudiar a Bautista Basterretxe. És una pena veure com avui dia a alguns el basc els resulta totalment aliè. Llavors el basc era alguna cosa nostre. Amb 13 anys ens traslladem a Maristes perquè els Surt-los van vendre l'escola i el solar i allí trobem un ambient molt diferent. Després, de jove, ens va sorprendre de ple la mort de Franco i el posterior boom polític. El nacionalisme que es va despertar era molt atractiu: nou temps, nova vida… Llavors em vaig adonar que el nacionalisme sense basc no té sentit. I d'altra banda, vaig pensar que en la nostra família sempre s'ha parlat basca fins avui. Jo no volia ser culpable de la ruptura, així que, juntament amb el meu germà, comencem a treballar en l'euskaltegi. Dos anys i mig després em vaig presentar a l'examen i vaig obtenir l'EGA.

I de seguida vas començar a treballar en el periodisme en basc.

Quan estudiava segon en la Universitat, vaig començar en el periòdic Navarra Avui. En aquells dos anys que vaig fer allí vaig descobrir el periodisme. Vaig estar molt a gust amb el director José Antonio Montón i va ser una bona escola per a mi. L'any que ve, van dir, es necessitava un periodista per a realitzar els programes en basc de la Ràdio Nacional. Kike Díez d'Ulzurrun va anar fins llavors periodista local, però aquest mateix any, l'any 88, va deixar l'espai per a dedicar-se a l'acabada de crear Euskalerria Irratia. Així vaig començar en la ràdio. Només i amb por. Vaig fer resums d'informatius i una sessió setmanal al principi, i després cada dia un programa de dues hores. Vaig intentar fer coses dignes, aprenent de la gent que a vegades estava en Euskalerria Irratia i utilitzant els seus contactes sovint. Tal vegada era un repte massa gran per a mi en aquella època, però la necessitat el demostra molt. Li vaig proposar fer un programa quan van nomenar el director de la ràdio responsable de la televisió. Va ser molt interessant conèixer aquest mitjà i d'aquesta manera vam fer el primer i únic programa en basc que ha realitzat aquí la televisió espanyola.

I en 1993 va entrar en la Cambra de Comptos. Com va ser el salt a la comunicació institucional?

Va ser creada en 1980 per Mariano Zufia. Un dels objectius de Patxi Tuñón, que va venir després com a president, va ser donar a conèixer la labor de la Cambra de Comptos. Volien fer-se càrrec de l'àrea de comunicació i per a això van decidir contractar un periodista per a unes hores de treball. Jo treballava com a freelance en diversos llocs, quan vaig veure l'oportunitat d'entrar en ells. A la poca estona es van convocar oposicions per a cobrir aquest lloc i jo el vaig aconseguir. Patxi Tuñón va apostar pel basc. Volia demostrar que aquesta institució és navarresa i que per a això és fonamental utilitzar el basc. Nosaltres prenem una decisió que el propi Govern no va prendre. Qualsevol llibre, notes de premsa, visites, informes… Tot es fa en bilingüe.

Treuen els draps vells de l'administració i d'una manera comprensible. Us fa mal el cap als gestors de diners públics?

No ho sé. L'actual Cambra de Comptos té dues funcions principals: Fiscalització dels diners públics de Navarra i assessorament al Parlament en matèria econòmica i financera. El nostre plantejament des del principi ha estat que els navarresos tenen tot el dret a saber com el Govern i totes les institucions públiques utilitzen els diners públics. Un dels principals reptes és retornar tota aquesta informació tècnica i lliurar-la als mitjans de comunicació perquè tots els ciutadans puguin entendre-la tan bé com sigui possible. Si els textos que elabora l'Administració no són intel·ligibles, malament. El missatge ha de ser escrit amb claredat, sense que això impliqui una pèrdua de precisió tècnica. La transparència administrativa és un dels pilars de la democràcia, però en aquesta cultura, en aquesta cultura que ve d'Espanya, hi ha molt de dèficit. El sistema de control que allí es va establir, per exemple, no pot generar resultats. Efectivament, s'havia fet un tribunal de comptes perquè no es fes res. Fan una negociació entre els partits polítics perquè cadascun designi als seus representants. I el mateix a Vitòria, perquè van copiar el model espanyol. Això no té sentit, perquè la societat té dret a ser informada dels comptes.

Per què aquí a Navarra és diferent?

És diferent perquè els navarresos no som més clars o una cosa així, sinó perquè es va prendre un altre model per a la Cambra de Comptos. En 1980 el Parlament va prendre la decisió de tornar a posar en marxa la institució. La nostra va ser la primera comunitat autònoma que va crear l'òrgan fiscalitzador i va prendre el mateix nom que l'antic jutjat. Amb la posada en marxa d'aquest projecte, es va mirar a països com Finlàndia, el Canadà i el Regne Unit amb una llarga trajectòria democràtica. Van copiar el model d'allí i gràcies a això estem com estem ara. Tots els membres aquí presents són auditors i tècnics, i bons, a més, els que accedeixen mitjançant oposicions. Els és indiferent quin sigui el partit que governi i ningú pot anar dient que d'aquest informe se'ls llevi aquesta o aquella línia. Aquí es pot treballar. Aquest és l'únic secret. Els altres van preferir crear una organització totalment polititzada, i això no pot donar els seus fruits.

Com veu la situació econòmica de Navarra?

És mentida que hi hagi secrets en els assumptes d'aquí. Això és el que va dir el PSN quan UPN va tirar del Govern a Roberto Jiménez, però no és cert. Aquí les coses són clares, més clares que en cap altre lloc. Del govern i dels ajuntaments també. Què passa? Perquè aquí tenim un deute de 3.000 milions, acumulada en els últims anys i que posa a Navarra en una situació molt delicada. Jo diria que en els últims temps s'ha fet una mala gestió, gastant molt fàcilment els diners. Algunes inversions realitzades no tenen cap ni peus. La nostra recomanació ha estat insistir en l'anàlisi de les vies de finançament dels projectes abans de realitzar inversions. Un clar exemple d'això és el poliesportiu Sorra del Govern. Està a punt d'acabar, però no volen acabar perquè no poden fer front al cost de manteniment. Altres aspectes greus han estat el circuit dels Arcs, la compra d'accions d'Iberdrola o l'aportació de 55 milions d'euros a Parquenasa, l'empresa que gestiona Senda Viva. Aquí va entrar el Govern de Navarra amb uns inversors privats i quan van veure que no tenia futur van marxar, deixant només a l'empresa pública Sodena per a pagar el forat. És el que ha succeït i això cal corregir. Un govern no pot prendre aquestes decisions perquè a un conseller se li ha ocorregut fer-lo. Si està gestionant diners públics, diners de tots, cal demanar una altra formalitat a un govern. En aquest sentit, el Govern de Navarra ha fallat de manera considerable en els últims anys.

En Osasunbidea també acabeu de treure un informe explicatiu.

Primer cal demanar als polítics que no entrin en les àrees que funcionen bé. Això és molt important. Un exemple d'això és el que ha succeït amb el servei de menjars dels hospitals d'aquí. Era de gran renom, però s'han pres decisions equivocades. Les cuines havien d'ajuntar-se i l'elecció del sistema “fred” per a cuinar podria suposar un estalvi econòmic: en lloc de repartir el menjar a mesura que es cuinés, fer-la-hi un dia i guardar-la en fred per a donar-la-hi en els pròxims dies. Però aquí està la qüestió: privatitzant el servei o amb el personal de casa. Fa dos anys li advertim a Osasunbidea que havia d'analitzar totes les alternatives. Però ells van fer malament la comparació i van optar per privatitzar. Això no és seriós. La principal conclusió del nostre informe és que, si s'unien les cuines, si es feien amb els empleats de casa més que amb el nou sistema, el preu seria molt més barat (670.000 euros a l'any) i a més de millor qualitat. Aquí vam tenir a un president que es queixava que, quan anava a alguns actes, alguns ni tan sols li saludaven. Però nosaltres no som aquí per a fer amics, sobretot entre els governants. Si els governants no són els nostres amics significa que ho estem fent molt bé.

No obstant això, el seu treball no es limita a l'auditoria de comptes.

Jo no soc molt funcionari i sempre he intentat treballar en altres llocs alhora. A més dels informes de fiscalització, cal sortir al món i veure què hi ha. Per això he col·laborat i col·laborat en diversos mitjans (Euskalerria Irratia, Euskadi Irratia, ETB en el programa Azpimarra, aquí Argia…), per això he estat president de la Federació d'Ikastoles i per això m'agrada escriure llibres.

Cambra de comptes. En l'Arxiu General de Navarra has treballat molt en la documentació per a escriure les històries de la casa més antiga de Pamplona i dels voltants, i has preguntat als veïns del carrer. Què has après?

Entorn d'aquesta casa del carrer Ansoleaga vaig trobar moltes coses que no coneixia. És l'únic model del gòtic civil que queda a Pamplona.Segons els experts, va ser construïda a la fi del segle XIII i va ser seu de la Cambra de Comptos des de 1525. D'altra banda, aquest edifici guarda històries molt interessants. A més de ser seu de la Cambra de Comptos i de la Casa dels Diners, han passat per ella moltes altres institucions: Comissió de Monuments, Col·legi de Basc, primer museu, institució Príncep de Viana, Universitat de Navarra, Policia Foral i també el primer euskaltegi de Pamplona. De fet, en 1951 la Diputació va posar en marxa l'Acadèmia del Basc en aquesta casa, i durant un any van treballar 33 estudiants. A l'any següent el nombre d'alumnes va augmentar i les classes van haver de ser traslladades. En qualsevol cas, l'acadèmia es va mantenir fins a 1970, amb un total de 300 alumnes. L'euskaltegi Arturo Campion, fundat en 1974, va prendre el relleu. Històries boniques i que fan pensar moltes coses, per exemple, que l'odi al basc de la dreta d'ara és una cosa bastant nova. En la dècada dels 80 escrivien en el Diari de Navarra que Navarra és la primera al País Basc. Euzkadi no, però Euskal Herria per descomptat. Ara, en canvi, a Euskal Herria ho diuen entelèquia. Venen d'Europa, de moltes universitats i es queden sorpresos en veure els atacs al basc. L'actitud d'UPN, amb l'ajuda del PSOE, és lamentable. No sé si coneixerem algun vent de component, però almenys crec i espero que aquest vent de component contrari desapareixerà algun dia. Els euskaltzales d'aquí sempre han donat mostres de coratge, però jo exigiria un mínim de cohesió per a seguir endavant.