Lix López és maia i diu: “Durant milers d'anys la civilització maia ha conreat la terra. Els nostres avantpassats han sembrat la terra, i jo també intento mantenir-la”. Es dedica a l'horta creada per famílies maies en auzolan. Comença a parlar de la importància del blat de moro, la mongeta i la carabassa, però després trena un altre triple: Cultura, llengua i espiritualitat.
D'on ets?
Vaig néixer al poble anomenat Ixtahuacan, en territori maia. Oficialment és Guatemala i se'l coneix com a Sant Ildefons d'Ixtahuacán. Els nostres avis no parlaven espanyol; la meva mare només feia una mica perquè no havia anat mai a l'escola; el meu pare sí, el meu pare era mestre de castellanització a l'escola de l'església. De jove, perquè parlava una mica de castellà, el capellà li va proposar ajudar-lo en la parròquia i gràcies a això jo he pogut estudiar. A casa només parlàvem l'idioma mam.
No els arribava el castellà i els mitjans de comunicació?
Els mitjans de comunicació? És la primera vegada que veig un telèfon als catorze anys! Ens van ensenyar castellà a l'escola de l'església. Sobretot anàvem a aprendre a escriure, llegir i parlar en espanyol. També hi havia una escola nacional, però era per als ladins, així ho cridem als que no ho són. Eren molt poques senyores i no conreaven la terra, eren tendir-vos, mestres, farmacèutics...
Però vostè va aprendre més que el castellà a l'escola.
Sí, el meu pare volia que continués estudiant, així que em vaig ficar en la presó per a no pagar l'escola i el manteniment. En acabar l'educació secundària em vaig adonar que no volia ser clergue i vaig entrar a estudiar màrqueting en la Universitat de Guatemala.
Com era entrar en la universitat per a un maia en 1969?
Estàvem sols tres o quatre en la Universitat Catòlica, probablement hi havia altres exemplars en la Nacional. El mateix sacerdot que va emprar el meu pare em va ajudar a aconseguir la beca, ja saps, aquests tenen els seus contactes. Una vegada a l'escola parlaven d'idiomes i jo els vaig dir que parlava dos idiomes. Els meus companys van començar a preguntar-me: "Ah, sí? I quin és el segon, el francès? Inglés?”. No sabien que la mama existia, i eren els fills de l'elit econòmica del país.
Com era la relació amb els companys?
No em van abandonar. Jo llavors no estava polititzat, però la consciència de ser diferent la teníem interioritzada des de nens: nosaltres érem els maies; i ells, els ladins.
En acabar els meus estudis de màrqueting, vaig aconseguir una beca per a Bèlgica gràcies a un missioner flamenc i vaig viatjar a Europa. Vaig passar sis mesos estudiant francès i al setembre vaig entrar en la Universitat de Lovaina com a estudiant de sociologia.
Què et va semblar Europa?
Tot era nou, però en la seva joventut és molt capaç d'adaptar-se... Els belgues, encara que també han estat colonitzadors, em tractaven molt bé. Era exòtic per a ells i cada cap de setmana em convidava una família. Per a ells era com tenir un hindú a casa d'un western, i jo ho sabia, però d'altra banda m'asseien a la seva taula. I em preguntava: “Malgrat ser blancs, em tracten bé i em respecten, però els ladins de Guatemala no. Per què?”. Vaig començar a mirar les coses d'altra banda. I llavors va succeir el que no sols em va canviar de vista, sinó també de direcció en la meva vida: Al nord de Suècia, en el territori dels samis, l'II Consell dels Països Indígenes. Em vaig assabentar que anaven a celebrar l'Assemblea General. No vaig dubtar
Vaig trigar tres dies a arribar a Kiruna, amb tren, i d'allí a Estocolm, amb cotxe.
I què vas trobar en Kiruna?
Indígenes de tot el món: Centreamèrica i Sud-amèrica, australians, maorias, nord-americanes, samis... Em van obrir els ulls. Els de Bolívia em van incloure en la seva delegació. Jo no tenia la major part de les coses que allí estaven parlant, però em vaig adonar que hi havia un sentiment d'identificació. Estàvem tots en la mateixa situació: colonitzats. Això era el que provocava, i el que provoca, la unitat dels països indígenes. Allí vaig conèixer també els contactes que em portarien al Canadà.
Com va ser el viatge al Canadà?
Tenia un pla per a tornar a Guatemala quan vaig acabar els meus estudis a Bèlgica, però abans volia conèixer Amèrica del Nord. Quan vaig arribar a Nova York vaig comprar un bitllet de 100 dòlars que em permetia viatjar tot el temps que volgués en la companyia d'autobusos Greyhound. En arribar a la costa oest vaig ser a l'oficina dels pobles primitius de Vancouver i em vaig posar voluntari. Allí em vaig trobar amb el difunt George Manuel, fundador i president del Consell Mundial de Països Indígenes. Em va dir: “Sé que has estudiat a Europa, en la universitat, però si comences a treballar amb nosaltres serà un grau més. Amb nosaltres aprendràs el que no et donaran en la universitat”. Vaig ser contractat com a traductor per a les relacions amb altres països indígenes d'Amèrica. Vaig deixar l'autobús i vaig començar a viatjar amb avió per a reunir-me amb els indígenes. Fins i tot vaig començar un viatge interior per a mi.
Què opina del comportament del Canadà cap als seus països d'origen?
El Govern i la societat en general s'han adonat dels problemes dels pobles d'origen. I Ottawa està fent un esforç. Esforç per rentar-se la cara i desemmascarar-la. La reconciliació com a gest simbòlic està bé, però no resol el mal causat als països indígenes. Se'ls ha llevat cultura, idiomes i terres. Hi ha pactes, sí, però el govern els ha adaptat al seu gust. És fàcil dir-ho, però no és suficient. Continuen vivint en reserves. En quin cap es fica el guardar a les persones en un tros de terra? El repartiment de les tribus ha estat possible a través d'un repartiment desigual de diners. D'altra banda, hi ha diputats indígenes però l'entrada en aquest terreny de joc no solucionarà els problemes dels indígenes. Compten amb un sistema robust blanquejat i no es pot anar en contra del que s'estableix.
Quin és llavors el mode?
Són els propis països indígenes els que han de lluitar. I per a això és tan important recuperar la cultura, l'idioma i l'espiritualitat. Si després l'acció no es basa en aquestes tres, es repeteixen les polítiques de sempre. La manera de pensar no canvia fins que no parteixi de la cultura, l'idioma i l'espiritualitat. Aquests tres són inseparables i formen un fonament, però no se'ls para esment. Abans –i ara també– es parlava més de la terra que de la llengua. És un error. Hi ha, no obstant això, un despertar dels pobles indígenes. Jo tinc fe en els joves.
“Jatorrizko herrientzat lanean hasi ahala nire pentsamoldea errotik aldatzen hasi zen. Nire kultura berreskuratzeko premia sentitu nuen. Hizkuntza, urteetan hitz egin ez arren, ez nuen galdu, baina espiritualki... hori beste kontu bat zen. Nire buruari galdetu nion ea zertan jardun nintzen hainbeste urtetan katolizismoan. Hutsunea nabaritu nuen barnean. Ez nekien ezertxo ere maia espiritualitateari buruz, eta horren bila hasi nintzen: zeremoniatara joaten, zekitenei galdezka... prozesu luzea da. Orain dela hamairu urte bihurtu nintzen ajq’ij. Izen horrek esan nahi du: eguzkia ezagutzen dutenak. Ajq’ij izateko berezko sena behar da aurrena, eta gero hori lantzea. Egutegia ezagutzen dugu eta jendeari laguntzen diogu zeremonien bidez. Sendatu eta arbasoekin komunikatzeko dohaina dugu. Seguru nago Euskal Herrian ere badagoela gaitasun hori duen jendea. Energia hor dago, ez da desagertzen”.
Gobernuaren arabera jatorrizko 60 hizkuntza baino gehiago daude Kanadan. Oso gutxik iraungo dute, dozena-erdiak onenera. Lopezen arabera esperantza izpi bat dago hiztun kopuru handi samarra dutenentzat: cree, inuktitut, soto, mohawk, blackfoot eta anishnaabeg. Maia hizkuntzak ere asko dira, 30en bat, eta batzuek osasun hobexeagoa dute. “Guatemalan badira eskola elebidunak duela hogeiren bat urtetik. Horrek bakarrik ezin du hizkuntza mantendu ordea. Jendeak egin behar du ahalegina, eta horretarako kontzientzia politikoa behar da”.
Lau egunez idekia izanen den merkatu bat antolatzen du Plazara kooperatibak euskararen aldeko beste hamar bat eragilerekin –horien artean ARGIA–.