El municipi d'Ispaster està situat en la costa aquest de Bizkaia, a la comarca de Lea-Artibai, amb els municipis de Lekeitio, Amoroto, Gizaburuaga, Aulesti, Nabarniz, Ereño i Ea. Els seus dotze barris ocupen una superfície de 22,62 quilòmetres quadrats i en ells resideixen 711 persones, segons les dades de 2012. Encara que en les últimes dècades del franquisme la població es va reduir a la meitat, en els últims anys el creixement d'Ispaster ha estat notable, sobretot gràcies a les cases construïdes en el barri d'Elexalde, en el qual ens trobem.
Conservats pels monts Otoio (396 metres) i Arterreta (251 metres), el centre és una vall tancada, amb unes característiques geomorfològiques i hidrològiques molt peculiars: és un conjunt de calç que l'erosió va convertir en una depressió càrstica plena de coves i avencs, amb un fons pla i nombrosos embornals que recullen les aigües superficials i drenen subterràniament cap a la mar. En definitiva, la vall sense riu és el centre d'Ispaster. Això explica per què hi ha un molí de vent allí.
Així doncs, els fons d'aquestes terres més riques, aprofitades per a conrear blat de moro, patata i hortalisses, encara que en els últims anys les dedicades a cultius i altres plantes farratgeres han anat adquirint cada vegada més superfície. En els serrals predominen les plantacions de pi insignis. El sector primari continua sent la base de l'economia del municipi, que requereix del 40% de la població activa. La resta d'activitats econòmiques són empreses d'embalatge, mobiliari, fusteria i turisme.
S'accedeix al barri de Barainka per la carretera BI-2238 que va de Guernica a Lekeitio. En ella es troben els jaciments de Kobeaga I i II, catalogats com de 3.500 anys abans de Crist, els més importants de la localitat i que donen compte dels primers pobladors. Les peces trobades diuen que en els últims temps del mesolític va viure un grup de pescadors.
Una vegada en la nostra era, passarien anys fins que aparegués Ispaster en els documents: En 1334 el rei de Castella Alfons XI.ak va ordenar que els delmes d'Amoroto, Gardata, Asumendi i Ispaster fossin retornats a l'església de Lekeitio. Sovint va haver-hi tensions amb Lekeitio, envoltat per Ispaster, tant en el conflicte entre anteiglesias i viles com en el context de les guerres de bàndols. Ispaster es va unir al bàndol Oinaz, en una regió presidida pels senyors de Zubieta, la família Adán de Yarza.
Quant al patrimoni, durant els segles XV i XVI es van construir alguns elements que encara es poden observar, com a caserius, ermites i la parròquia del poble, l'església de San Miguel, com a punt de partida per a iniciar qualsevol recorregut pel poble.
Observada pel mont Otoio, al costat de la carretera que uneix Ea i Lekeitio (BI-3238), és la capital del municipi, el barri d'Elexalde. A més de la majoria de la població, també trobarem alguns dels edificis més emblemàtics del poble, com l'església renaixentista de San Miguel. En 1519, quan es va separar de l'església de Santa María de Lekeitio, es va constituir com a parròquia, però les primeres obres, fins a la porta semicircular del sud, van començar en 1540. L'obra es va reprendre en 1610, sota la direcció del mestre Juan Ortiz d'Olaeta. És un temple d'una sola nau, amb capelles altes entre els contraforts interiors i voltes d'estil gòtic i tercelet en forma d'estrella.
El 25 de gener de 1860, un llamp va destruir la façana davantera i en la seva reconstrucció, l'arquitecte Antonio de Goycoechea va afegir un llarg campanar d'estil neoclàssic. A l'interior hi ha sis retaules barrocs, un d'ells escultures, relleus i pintures realitzades per Joseph Egusquiza. L'atri de fusta envolta tot l'edifici.
A escassos metres de l'església, al costat de l'antic probadero, es troba la casa consistorial. Es tracta d'un edifici de tres plantes amb façana simètrica i un gran arc de pedra en la seva entrada, a l'estil dels caserius. La independència va ser utilitzada com a hospital de voluntaris en la guerra. Les tropes franceses li van calar foc i va ser reconstruït en 1817.
Siguiendo el camí d'Eara, girant a la dreta, s'arriba al barri de Larrinaga. Allí es troba la torre-palau Arana. Aquest casalot de classicisme consta de tres trams de façana de cadirat: els laterals amb torres prismàtiques i el central amb un ampli arc que porta al pòrtic. La part més espectacular del palau se situa entorn de l'any 1700, però no és més que un afegit barroc que oculta l'estructura d'un caseriu molt més antic, conegut per una porta gòtica de la rereguarda de principis del segle XVI.
Per la carretera anterior es dirigeix cap a Lekeitio i arriba al barri de Kortazar. En ella veurem el caseriu Kalzada, construït en dues fases, amb la seva façana del segle XVII. Prop d'allí, travessant la carretera, es troba un conjunt de caserius del segle XVI, el més antic i interessant és el caseriu gòtic Axpe-Aurre. Destaquen la finestra ogival amb façanes i l'estreta franja de mur. Des d'aquí, per un camí de xinxeta, prenent rumb a la carretera Guernica-Lekeitio, s'arriba al barri de Gallete, on es troben tots els tipus de cases rurals de la comarca, així com al molí de vent construït en 1729.
El molí va tenir una vida molt curta. Va ser construït en temps de gran angoixa, a causa de la sequera de 1723 que va paralitzar els molins fluvials de la comarca. Abans de 1745 van deixar d'usar-se definitivament. En 1728, preocupat pels danys causats per la sequera, van decidir construir un molí de vent que es va construir tres anys abans en Artxanda i que va ser construït per l'advocat José de Guizaburuaga.
Els veïns, confiant que el molí fora per a ús públic, li van desitjar el terreny més adequat, així com la fusta i pedres que resultaven indispensables per a les obres. Guizaburuaga va contractar els obrers, va treballar i, assegurant unes condicions de monopoli òptimes, es va dedicar a explotar-ho. Juntament amb el molí van construir una casa per al moliner. Però el negoci no li va proporcionar el rendiment que l'advocat volia. A la vista de les pèrdues, el molí va intentar portar-lo avanci, encara que en la majoria dels casos no es van utilitzar mitjans molt ortodoxos. En 1731, per exemple, va ser denunciat per l'Ajuntament per l'obertura d'un celler de txakoli clandestina a la casa del moliner. En aquella taverna, tot sol amb Ispaster, els tumults continuaven.
L'únic que es conserva en el molí d'Aixeder és la torre de pedra que albergava l'utillatge. En 1990 va ser restaurat per la Diputació de Bizkaia: deu metres d'altura, deu metres de diàmetre en la base i vuit metres d'altura en el cim. I es va recondicionar l'interior d'Aixeder per a convertir-lo en habitatge.
El viatger comença la baixada cap al poble en el mateix molí. En el camí, bastant a prop, es troba l'ermita de Sant Martí, una llarga i rectangular capella construïda a la fi del segle XV en estil gòtic. Des d'aquí comença la seva marxa cap a l'ermita de Santiago, edifici religiós del barri d'Elexalde caracteritzat pels seus robustos murs gòtics. A mitjan segle XVI es produeix una sèrie de transformacions: s'obren noves finestres i es construeix el cor.
Així acabaríem el recorregut rodó proposat. Cal tenir en compte que queden fora l'ermita del barri de Mendazona, el mont Otoio, la platja d'Ogella i el palau de Zubieta. Aquest edifici barroc de 1720, un dels més bells de Bizkaia, es troba al costat del riu Llegeixi, en el barri d'Arropain, al costat del nucli urbà de Lekeitio. Val la pena visitar-la.
Record que amb 16 anys, l'Ertzaintza em va identificar per primera vegada en una concentració a favor del basc davant els jutjats de Bergara. Crèiem que a Euskal Herria era legítim el clam per l'euskaldunización dels tribunals, però també llavors faltaria algun permís,... [+]