A més de la ràbia, el cas de les targetes negres de Caja Madrid demostra el profund que és el pou de la corrupció espanyola.I fins on acaba la situació és inimaginable avui dia. El món financer i el comerç permanent entre les autoritats dels centres de poder es veu més clar. En els pagaments de les targetes negres, desenes de milers d'euros en hotels, festes, alcohol, restaurants, sabates, toros, caça...Rodriguez Rato, Blesa, Santin, Spottorno, Rodríguez-Ponga... Són 27 del pp, 15 del PSOE, 5 d'Ezker Batua, 11 sindicalistes... Entre tots, en aquesta operació de targetes opaques es van gastar 15,5 milions d'euros, la major part d'ells en Caja Madrid. Tot en diner negre, però si l'estafa no supera els 120.000 euros, no hi ha delicte fiscal.

Molts diners, sens dubte, però amb les quantitats que molts d'aquests pocs guanyaven en l'habitual: El Consell d'Administració de Caja Madrid va guanyar 71 milions d'euros en quatre anys entre les 10 persones que componen l'Executiu. Només el president de Kutxa, Miguel Blesa, ha invertit 20 milions d'euros en quatre anys. Els ciutadans no ho veuen bé, però als seus ulls no és un escàndol tan gran. Molts pensen, a més, que aquestes quantitats són d'un temps en el qual les finances estaven totalment lliures. Però no, en el món de les finances, l'or d'avui és el d'ahir: Els 16 membres del Consell d'Administració del Banc Santander van sumar en 2013 un total de 29,76 milions d'euros.

Però, malgrat la quantitat de diners, són petites quantitats si tenim en compte les quantitats destinades al rescat bancari des de l'àmbit públic a Espanya. L'Estat espanyol va rescatar fa dos anys a Bankia, hereva de Caja Madrid, amb la fusió de Madrid i altres sis caixes, amb una aportació directa de 22.424 milions d'euros i indirecta –avalis, creació d'un banc dolent...– de 120.000 milions, més de la desena part del PIB anual d'Espanya. Quin tipus d'anestèsia s'utilitza perquè els ciutadans s'alterin amb 15,5 milions d'euros de les targetes negres i no reaccionin davant 144.000 milions d'euros?Es tracta

d'un preu per a evitar la catàstrofe en tot el sistema financer espanyol, segons les fonts. Destrucció en diners, desastre en retallades pressupostàries i desastre ideològic, entre altres coses perquè set caixes que eren públiques es quedaran en mans privades quan l'Estat vengui les seves accions ara (61,7%) a un preu molt inferior al de compra. No sols els diners, sinó també la llei s'ha sotmès al sistema financer i els últims tremolors d'aquest terratrèmol s'han concentrat en les caixes basques, convertint el públic en privat. Això sí, tal com han subratllat reiteradament els dirigents del PNB, el PP, el PSOE i les caixes, “per obligació legal”.

Però tranquil, perquè Espanya està creixent. Serà el que més creixi a la UE enguany. Quan es parla de l'altre costat de la moneda del creixement, surten de seguida 5 milions d'aturats i és probablement la part més negra, però no l'única. Una de les conseqüències més greus és la caiguda dels salaris i la vida, i què millor que mirar al mirall dels Estats Units per a saber el que ve en el futur.

El Fons Monetari Mundial (FMI) pronostica que els Estats Units tindrà un creixement del 3,3% a final d'any. Barack Obama embeni a quatre vents que en els últims 55 mesos s'han creat 10,3 milions de llocs de treball al seu país. La dada oficial d'atur se situa en el 5,9%. Les dades reals són pitjors, però hi ha una dada molt significativa que reflecteix molt l'evolució de la vida de la ciutadania: la caiguda constant dels salaris. Segons un estudi realitzat per Pew Research Center: La capacitat adquisitiva del salari mitjà als Estats Units se situa en un nivell similar al de 1979. Com acaba d'escriure Francesc Peirón, corresponsal de La Vanguardia a Nova York: “Salaris d'un altre segle al país dels més rics”.