De la mateixa manera que l'existència d'una guerra bruta ens pot portar a pensar que hi ha hagut una guerra clara, ens atrevim a dir que hi ha hagut guerres diferents quant a grandària. La Gran Guerra és el nom que donem a la destrucció que va causar entre 1914-1918. Malgrat els majors que s'han produït en el futur. Encara que una guerra mai pugui passar desapercebuda, almenys per a qui l'ha viscut. Però el 14, a més de gran, no va ser en absolut aliè als bascos; ens va quedar només al nord. No obstant això, els amics de l'aranya recorden l'efemèride. A més de posar en línia els textos de les publicacions Eskualduna i Euzkadi que es van publicar setmana rere setmana, se'ns diu que la nostra literatura va rebre la I a través de les cròniques i els records dels quals van viure. El testimoniatge més fidel de la Guerra Mundial. Amb cròniques de Kirikiño i Batxi, per exemple, o la 57 de Jean Elizalde en Gerla. Però també és cert que la narració i la novel·la han pres el tema, també en el segle XX XXI.ean. Els Morts sense Hueso es van publicar en el salt de dos segles.

En aquesta novel·la, la segona de Xabier Montoia, “ens ha donat una altra sorpresa”, deia Markos Zapiain en aquella ocasió, ens compten els avatars de la guerra dels soldats Jean Etxegoien i David Mandel. Un basc, un altre rus, tots dos són francesos en el paper, i més important en la primera línia de la guerra. Clar, els de les batalles són terribles, sense caure mai en la narració d'un partit de futbol. Són terribles els descendents de la batalla, “separeu del cos els braços, les cames soltes, les parts inreconocibles d'un cap”. Però el mateix dona que siguin terribles aquí que fins a la següent batalla: Les converses entre Etxegoien i Mandel sobre l'amor, la vida passada, la humanitat, la guerra, la societat, el futur. Sense oblidar l'amistat. És la història d'una amistat extrema i cruel. Estimats lectors, morts sense os. I no massa hospitalari amb els bascos: per exemple, quan se'ls uneix Piarres Landa, el de Sara, 57 –com Jean Elizalde–. “A aquest ignorant que ni tan sols sap francès?”, diu l'escolaritzat Etxegoien. “Un altre fotut basc! Un odiós violador d'ovelles i d'esposes mortes”.

Però, sobretot, enmig de la major barbàrie, estem davant una cançó a favor de la vida. O la nit: “La lluita de tots és la mateixa: un moment més, encara que no sigui més, continuar vivint, encara que hagi hagut de patir a l'engròs. Ningú vol abandonar aquest món immund!”. No sé per Rosario, com va dir aquell revolucionari de la santa María: “Més ben doblegat però viu que orgullós dins d'un catabut”.